Turisme de qualitat a la Segona Línia
Un exalcalde de Montbrió sostenia que linterior del Baix Camp constitueix una segona línia turística de característiques ben diferents a les de leix costaner. Aquells pobles, en efecte, han aconseguit mantenir un centre històric atractiu per als practicants del mal anomenat turisme cultural i han sabut endegar projectes turístics de qualitat respectuosos amb lentorn. És molt qüestionable que el poblat de luxe de Terres Noves, a Mont-roig, hagi estat una inversió integradora, però, en canvi, penso en diversos exemples de projectes sostenibles i integradors a la nostra comarca: rutes turístiques a Mont-roig (així com el destacat esforç per aprofitar la seva vinculació amb lartista Joan Miró), el balneari de Montbrió, el càmping ecològic de Vinyols, les cases rurals de Riudoms o els establiments turístics de Vandellòs. A banda daquestes inversions, els pobles de la comarca han sabut preservar en condicions els seus centres històrics i créixer per la perifèria sense alterar la integritat del conjunt. Riudoms, Montbrió i daltres viles més interiors conserven lessència identitària dels seus barris antics: una passejada recomanable us ho confirmarà. Al cap i a la fi, els visitants que shi acosten hi troben el valor més estimat dun centre històric: lautenticitat.
Amb vergonya cal reconèixer que lautenticitat sha anat degradant inexorablement a Cambrils. Encara actualment, el centre històric de la Vila és força desconegut pels milers de turistes que passen pel municipi. Mentrestant, a recer daquest anonimat, el darrer tsunami urbanístic que ja fa uns quants anys que dura hi està causant estralls amb total menyspreu per lentorn. Malgrat que la legislació ofereix mecanismes per potenciar limmens valor dels centres històrics, no ha existit voluntat ni saviesa política per dur-los a terme. El procés cognitiu dentendre que qualsevol barri és un conjunt formal únic i solidari no ha estat a lalçada dels nostres eminents planejadors. Fins i tot, si ens posem sentimentals, es pot afirmar que ha mancat lamor a les coses del poble en els principals agents de la destrucció del barri. Ha resultat molt decebedor constatar que promotors locals han estat incapaços doferir propostes interessants i imaginatives per a la seva rehabilitació.
Hi ha dos indrets afectats amb força pels embats de la ferocitat reconstructora a la Vila: la plaça dEspanya i el carrer de la Mare de Déu del Camí. Deixant de banda el primer, perquè nhe parlat en daltres ocasions, vull recordar ara les desavinences arran de la remodelació del darrer carrer. Com si fos per decret llei, algú va gosar establir que el nostre barri antic acabava bruscament a lalçada del Mercat i, per tant, no shavia de prosseguir lempedrat de llambordes fins arribar a lErmita. Permeteu-me, doncs, una ironia fàcil: per coherència, proposo substituir les llambordes per asfalt, ja que en pocs mesos aquest carrer substituirà les seves cases antigues per blocs dhabitatges nous de trinca, informals i atapeïts. Aviat serà difícil trobar les imatges de postal que il·lustren tots aquests llibres promocionals que ha posat de moda el nostre ajuntament. De mica en mica, hem assistit a lenderroc de diverses cases daquest carrer, així com dels ravals propers de Sant Plàcid i de Foix. Fa uns dies derruïen Cal Planes i a hores dara deu haver desaparegut també Cal Xiulet, un immoble interessant que donava presència a la placeta on salçava. A més, aviat veurem a terra la casa dobra vista davant la Pilarica i, amb molta pena, ledifici històric de La Cadira, seu de lantiga societat cultural El Porvenir fins a lúltima guerra. Encara podríem esperar un rescat per part dels polítics, però em temo que els preparatius electorals no mouran cap mena de commiseració. Són fets consumats.
Amb vergonya cal reconèixer que lautenticitat sha anat degradant inexorablement a Cambrils. Encara actualment, el centre històric de la Vila és força desconegut pels milers de turistes que passen pel municipi. Mentrestant, a recer daquest anonimat, el darrer tsunami urbanístic que ja fa uns quants anys que dura hi està causant estralls amb total menyspreu per lentorn. Malgrat que la legislació ofereix mecanismes per potenciar limmens valor dels centres històrics, no ha existit voluntat ni saviesa política per dur-los a terme. El procés cognitiu dentendre que qualsevol barri és un conjunt formal únic i solidari no ha estat a lalçada dels nostres eminents planejadors. Fins i tot, si ens posem sentimentals, es pot afirmar que ha mancat lamor a les coses del poble en els principals agents de la destrucció del barri. Ha resultat molt decebedor constatar que promotors locals han estat incapaços doferir propostes interessants i imaginatives per a la seva rehabilitació.
Hi ha dos indrets afectats amb força pels embats de la ferocitat reconstructora a la Vila: la plaça dEspanya i el carrer de la Mare de Déu del Camí. Deixant de banda el primer, perquè nhe parlat en daltres ocasions, vull recordar ara les desavinences arran de la remodelació del darrer carrer. Com si fos per decret llei, algú va gosar establir que el nostre barri antic acabava bruscament a lalçada del Mercat i, per tant, no shavia de prosseguir lempedrat de llambordes fins arribar a lErmita. Permeteu-me, doncs, una ironia fàcil: per coherència, proposo substituir les llambordes per asfalt, ja que en pocs mesos aquest carrer substituirà les seves cases antigues per blocs dhabitatges nous de trinca, informals i atapeïts. Aviat serà difícil trobar les imatges de postal que il·lustren tots aquests llibres promocionals que ha posat de moda el nostre ajuntament. De mica en mica, hem assistit a lenderroc de diverses cases daquest carrer, així com dels ravals propers de Sant Plàcid i de Foix. Fa uns dies derruïen Cal Planes i a hores dara deu haver desaparegut també Cal Xiulet, un immoble interessant que donava presència a la placeta on salçava. A més, aviat veurem a terra la casa dobra vista davant la Pilarica i, amb molta pena, ledifici històric de La Cadira, seu de lantiga societat cultural El Porvenir fins a lúltima guerra. Encara podríem esperar un rescat per part dels polítics, però em temo que els preparatius electorals no mouran cap mena de commiseració. Són fets consumats.