El sexe de la ciutat
President de l'Associació Cultural Revista Cambrils
Som com ciutats. O com pobles, o com municipis, o com localitats. Realitats vives amb entitat pròpia que ens trobem en lestat de créixer ràpidament i ambiciosament, o en el de la comoditat de la indiferència o iniciem una recessió tranquil·la esperant un esdevenir incert.
Cadascú amb les nostres peculiaritats. Amb els nostres pitjors defectes i les nostres millors virtuts. Decidim i triem amb qui volem relacionar-nos. Amb qui volem establir ponts, ja sigui a lentorn proper o a una distància quilomètricament enorme que la globalització ens converteix en insignificant.
No estem sols. Establim amb els altres un joc jeràrquic. Una dinàmica dinterrelacions que ens situen en posicions dintervenció en el rol comú, en lesdevenir dels altres. I algú altre intervé també en el destí del nostre demà.
No som segons el nostre poder. No som segons els càrrecs que acumulem. Encara que vanitosament ho repetíssim mil vegades i a tot arreu: sóc delegat, sóc capitana de lequip de futbol, sóc llicenciat, sóc lencarregada, sóc cap de secció, sóc director general, sóc presidenta, sóc lamo, sóc la guanyadora. Sóc, som, en el fons, com ens mostra lobjectiu de la càmera imparcial de la resta dindividus, de la resta de ciutats, pobles, municipis i localitats amb qui establim un diàleg, ja sigui íntim, proper, cordial o distant. I quan veiem el retrat, a vegades no ens agradem, o no som com ens imaginàvem.
Entro en aquesta eina màgica que es diu Google. Busco en el lloc web del meu municipi les vegades que hi apareix la paraula ciutat. Resultat: 2.100 ítems. Continuo la cerca amb la paraula poble. Resultat 70 ítems. El meu municipi em recorda contínuament que és una ciutat. Mho diu per activa i per passiva fins arribar a lextenuació de la meva paciència cap a la vanitat. Ho entenc. Tots fem exercicis dautoafirmació i cal mostrar la jerarquia davant els altres. Així, la majoria de lemes institucionals del meu municipi em recorden la seva condició de ciutat. Nhi ha un que fins i tot ha realitzat un canvi de sexe al nom del meu municipi. Cambrils més bonica. Cambrils esdevé de gènere femení en lansietat de mostrar-se com a ciutat. Em fa reflexionar. De fet, per què és de gènere masculí? Per la tradició dels topònims, suposo. Per cert, com serà la Cambrils del futur?
Em fa gràcia pensar, però, amb les salutacions duna persona que trobo habitualment i sempre em saluda de la mateixa manera: Què, xiquet, com està el poble? Anar fent responc. I jo també. Anar fent.
Cadascú amb les nostres peculiaritats. Amb els nostres pitjors defectes i les nostres millors virtuts. Decidim i triem amb qui volem relacionar-nos. Amb qui volem establir ponts, ja sigui a lentorn proper o a una distància quilomètricament enorme que la globalització ens converteix en insignificant.
No estem sols. Establim amb els altres un joc jeràrquic. Una dinàmica dinterrelacions que ens situen en posicions dintervenció en el rol comú, en lesdevenir dels altres. I algú altre intervé també en el destí del nostre demà.
No som segons el nostre poder. No som segons els càrrecs que acumulem. Encara que vanitosament ho repetíssim mil vegades i a tot arreu: sóc delegat, sóc capitana de lequip de futbol, sóc llicenciat, sóc lencarregada, sóc cap de secció, sóc director general, sóc presidenta, sóc lamo, sóc la guanyadora. Sóc, som, en el fons, com ens mostra lobjectiu de la càmera imparcial de la resta dindividus, de la resta de ciutats, pobles, municipis i localitats amb qui establim un diàleg, ja sigui íntim, proper, cordial o distant. I quan veiem el retrat, a vegades no ens agradem, o no som com ens imaginàvem.
Entro en aquesta eina màgica que es diu Google. Busco en el lloc web del meu municipi les vegades que hi apareix la paraula ciutat. Resultat: 2.100 ítems. Continuo la cerca amb la paraula poble. Resultat 70 ítems. El meu municipi em recorda contínuament que és una ciutat. Mho diu per activa i per passiva fins arribar a lextenuació de la meva paciència cap a la vanitat. Ho entenc. Tots fem exercicis dautoafirmació i cal mostrar la jerarquia davant els altres. Així, la majoria de lemes institucionals del meu municipi em recorden la seva condició de ciutat. Nhi ha un que fins i tot ha realitzat un canvi de sexe al nom del meu municipi. Cambrils més bonica. Cambrils esdevé de gènere femení en lansietat de mostrar-se com a ciutat. Em fa reflexionar. De fet, per què és de gènere masculí? Per la tradició dels topònims, suposo. Per cert, com serà la Cambrils del futur?
Em fa gràcia pensar, però, amb les salutacions duna persona que trobo habitualment i sempre em saluda de la mateixa manera: Què, xiquet, com està el poble? Anar fent responc. I jo també. Anar fent.