Aquell racó de les velles bòbiles
Quan entrem a Cambrils en cotxe pel raval de Gràcia, ens veiem obligats a alentir la marxa i, sovint, aturar-nos en hora punta. En aquest instant no podem deixar de contemplar les esplèndides fumeres de maons que sobresurten a una banda del carrer. Aquestes instal·lacions, juntament amb la peculiar configuració física del terreny i amb les restes intactes de lantic camí de Reus que entrava al poble passant vora el desaparegut convent de Gràcia, dibuixen una postal del nostre més autèntic paisatge preindustrial. Realment, caminar aquell tros de camí és una excursió cap a un indret del terme en què el passat ha restat glaçat. Les fumeres del Rigual i del Vidiella, que és com es coneixen, corresponien a vells forns rajolers un dels quals encara es conservava força bé i va estar en actiu fins fa quatre dies (en termes històrics). La presència de bòbiles en aquesta zona del terme és constant almenys des del segle XVII, quan documentem el topònim Forn Teuler a la partida dels Antigons, ara travessada per la carretera de Tarragona, com recull la filòloga Montserrat Vidiella en la seva obra tan imprescindible. Alhora, aquestes fàbriques eren properes a les cases del Raval de Gràcia, un antic barri creat en època moderna que ha sofert loblit dels planificadors en no haver estat mai reconegut el seu interès històric. Sempre havia estat una barriada modesta, de reduïdes dimensions i, llevat dunes poques actuacions residencials, havia restat fins ara al marge de la gent del totxo.
La forta càrrega simbòlica i linnegable valor paisatgístic daquesta porció de terreny, la de les bòbiles (lúnic punt, per cert, des don es pot fotografiar una bona panoràmica de la Vila), també la trobem no pas per gaire temps més al camí de la Creu, als entorns del Mas del Golart, un indret daquells que també evoquen els paisatges passats de Cambrils. De fet, els voltants del nucli urbà antic, tant el de la Vila com el de la Platja, són molt rics en elements culturals produïts per una societat rural ara desapareguda: masos, hortes, basses, séquies, marges, camins, mines, caves, bordes. Aquest rerepaís ric sevidencia en la densitat de topònims i referències, que decreix clarament en allunyar-nos dels voltants del barri antic cap a les partides de terra més perifèriques. Així doncs, la riquesa toponímica és molt gran en un radi petit entorn el nucli urbà tradicional, però, en canvi, és pobra cap a les partides més rurals, tret dunes excepcions explicables. Totes aquestes estructures paisatgístiques, elaborades històricament de manera gradual, estan superposades en forma de capes culturals, luna sobre laltra, i enriqueixen el patrimoni cultural i ambiental del nostre terme. Malauradament, les pràctiques utilitzades per la urbanització contemporània (mancada durbanisme primer i amb un urbanisme pèssim després) han fracassat en integrar-les adequadament en el planejament, de manera que sha perdut irremeiablement loportunitat de preservar la memòria subjacent del territori. És aleshores quan els nous espais urbanitzats, però no urbans, neixen sense cap referent al passat de lespai on sassenten i en dificulta la seva integració amb la resta de ciutat. Malgrat que, aquesta vegada, sembla que el valor patrimonial de les bòbiles ha estat entès pels planejadors, ja que diuen que en preservaran part de les estructures, aquell paisatge tan imaginativament potent i únic del camí de Reus deixarà de ser.
La forta càrrega simbòlica i linnegable valor paisatgístic daquesta porció de terreny, la de les bòbiles (lúnic punt, per cert, des don es pot fotografiar una bona panoràmica de la Vila), també la trobem no pas per gaire temps més al camí de la Creu, als entorns del Mas del Golart, un indret daquells que també evoquen els paisatges passats de Cambrils. De fet, els voltants del nucli urbà antic, tant el de la Vila com el de la Platja, són molt rics en elements culturals produïts per una societat rural ara desapareguda: masos, hortes, basses, séquies, marges, camins, mines, caves, bordes. Aquest rerepaís ric sevidencia en la densitat de topònims i referències, que decreix clarament en allunyar-nos dels voltants del barri antic cap a les partides de terra més perifèriques. Així doncs, la riquesa toponímica és molt gran en un radi petit entorn el nucli urbà tradicional, però, en canvi, és pobra cap a les partides més rurals, tret dunes excepcions explicables. Totes aquestes estructures paisatgístiques, elaborades històricament de manera gradual, estan superposades en forma de capes culturals, luna sobre laltra, i enriqueixen el patrimoni cultural i ambiental del nostre terme. Malauradament, les pràctiques utilitzades per la urbanització contemporània (mancada durbanisme primer i amb un urbanisme pèssim després) han fracassat en integrar-les adequadament en el planejament, de manera que sha perdut irremeiablement loportunitat de preservar la memòria subjacent del territori. És aleshores quan els nous espais urbanitzats, però no urbans, neixen sense cap referent al passat de lespai on sassenten i en dificulta la seva integració amb la resta de ciutat. Malgrat que, aquesta vegada, sembla que el valor patrimonial de les bòbiles ha estat entès pels planejadors, ja que diuen que en preservaran part de les estructures, aquell paisatge tan imaginativament potent i únic del camí de Reus deixarà de ser.