Aquesta vegada aquesta columna semblarà una de les seccions de cuina d’aquesta Revista, però ho farem amb perspectiva històrica. Superant aquesta globalització que cada dia ens va uniformitzant, sorprèn la pervivència d’elements nadalencs molt antics. Consultant treballs d’experts com Isidra Maranges, Teresa Vinyoles i Maria Duch, podem copsar nosaltres mateixos si els àpats nadalencs medievals eren diferents dels actuals. Òbviament, dels qui tenim més referències són de les classes benestants, que eren els que feien més d’un àpat al dia i es podien permetre celebrar banquets. Com a entremès menjaven fruita, que segons ells els obria la gana: albercocs, préssecs, cireres, magranes, taronges, pomes o les figues, molt apreciades. Però aleshores la fruita no s’associava amb una dieta saludable, fins i tot es creia que si en menjaves en abús no arribaves a vell. Els dies de Nadal i Cap d’any era obligatori tenir aus a la taula, podien ser farcides i cuinades al forn. Les classes populars com que no es podien fer amb un capó o una gallina, aprofitaven les dates per fer la matança del porc. La cançó amb la qual avui fem cagar el tió, ens ho diu ben clar “posarem el porc en sal”. A la Corona d’Aragó el rei Pere I el Catòlic, va establir tres festes anuals, “Pascha, Cinquagesma e Nadal”, a més de la Festa Major. Això ens dóna a entendre que anteriorment cap al segle XII, aquestes festes ja estaven arrelades. Cada festa durava més d’un dia: “eren jorn de retrobament, de tal manera que hom podia dir que era ciutadà d’un indret determinat perquè era allà on anava a passar les festes anyals”. Isidra Maranges aporta aquesta cita que justifica la frase “per Nadal, cada ovella al seu corral”. Existeixen referències del segle XV per la qual es dóna la ciutadania per aquest motiu.

Després del primer plat de carn, venia l’olla: l’escudella, que prenia el nom del bol amb el qual se servia. Brou de carn, amb fideus i podia portar verdures. Teresa Vinyoles diu que mentre els grups dirigents podien menjar a diari 1kg de pa de farina de blat, la resta menjaven una porció de pa de farina de cigrons o de faves. A l’àmbit rural i fins entrat el segle XX, l’escudella era l’àpat diari: un bullit de carn i verdures de temporada. Quan arribem als postres nadalencs medievals ens trobem més semblances amb l’actualitat: fruits secs (figues, panses, nous, avellanes, ametlles, castanyes), formatges, preparats amb sucre, pastissets farcits, bunyols o creps, confitures, confits... I les neules, que segons Vinyoles estan documentades des del segle XII, fetes amb farina, canyella, mel o sucre, i que es repartien entre els fidels a dins l’església. El mateix va passar al segle XV amb els torrons, a l’església de Sta. Maria del Mar. Joanot Martorell ens anomena els “marsapans, pasta real e tota mena de confits de sucre; dàtils, citronat, pinyonada e amelles e pinyons confits”. Els torrons reapareixien pel dinar de diumenge de Carnestoltes. A l’època medieval els agradava la mel i barrejar gustos, agre i dolç, per exemple el vinagre i el suc d’algunes fruites. Curiosament molts d’aquests dolços contenien sucre, un producte de luxe que és l’aportació més important dels àrabs a la cuina europea. I un apunt final, els nostres avantpassats medievals, no llençaven el menjar que els sobrava, perquè senzillament no el podien conservar. El donaven a veïns o altres, sense l’obligatorietat que fossin necessitats. Tota una lliçó de solidaritat i de reciclatge modern.