Han vingut a visitar al seu germà/cunyat/tiet. De Catalunya coneixen Barcelona, el Barça, la Sagrada Família, els independentistes i que “diuen” que s’hi parla una llengua diferent, a part de l’espanyol. D’Espanya coneixen el flamenc, els toros, Madrid, el Real Madrid, que hi ha un rei i que l’any passat al govern se li en va anar una mica la mà amb els catalans que volien fer un referèndum. De referèndums i conflictes entre iguals en tenen més coneixements, basats en l’experiència viscuda en les pròpies carns i ànimes.

El 92 es va fer un referèndum a Bòsnia, quan encara formava part de Iugoslàvia. Una crònica del diari El País publicada l’1 de març de 1992 ho narrava així: “Dos muertos a tiros en un enfrentamiento entre serbios y croatas cerca de la ciudad de Travnik y numerosos incidentes provocados por fuerzas serbias contrarias a la consulta no impidieron ayer una elevada participación en la primera de las dos jornadas del referéndum sobre la independencia de Bosnia-Herzegovina.”/ “En Sarajevo, Tuzla y otras ciudades, también acudieron a votar miembros de la comunidad serbia pese a la vehemente oposición a esta consulta del Partido Democrático Serbio.”/ “En pequeñas ciudades y aldeas de mayoría serbia los musulmanes y croatas ejercieron el voto en domicilios particulares ante la imposibilidad de abrir colegios electorales. Desde las regiones serbias de la Krajina bosnia llegaban a Sarajevo noticias sobre la detención de los miembros de diversas mesas electorales y sobre la presencia intimidatoria de grupos de serbios armados y en parte uniformados.” El resultat va ser que hi va haver una participació del 63,4% i que el 99,7% d’aquests va votar per la independència de Bòsnia i Herzegovina. El 3 de març el president va declarar la independència i el parlament la va ratificar. El 6 d’abril els EUA i la CEE van reconèixer Bòsnia i Herzegovina com a estat independent. El mateix 6 d’abril de 1992, davant l’estupefacció de molts civils que van trigar mesos a entendre el que estaven vivint, es marca com a data oficial de l’inici de la Guerra de Bòsnia que va durar, també oficialment, fins el desembre de 1995. El context de l’abans, el durant i el després és molt complex, però el que queda clar és que els germans i la cunyada estan avesats a referèndums i conflictes entre iguals, i els nebots en tenen referències transmeses per la sang, la pell i l’aire que respiren.

Passegem per la Rambla Nova de Tarragona quan s’escolta el soroll greu i profund del que jo interpreto un petard potent. El “boooom” s’hauria quedat en res si no fos pel bot que fan la parella visitant, ella em parla amb la mirada: “si us plau, no em diguis que està tornant a passar...”; la neboda i el nebot corresponen als seus progenitors, espantant-se i mantenint l’estat d’alerta per obeir les indicacions i salvar la pell; el bot del germà és més suau, s’està acostumant a les celebracions folklòriques acompanyades, a desgrat seu, de coets. Intento buscar una fórmula ràpida per tranquilitzar-los i només se m’acut dir: “Fiestaaa!”, mentre aixeco els braços en senyal d’alegria màxima. No saben si riure o plorar, però decideixen acompanyar a la del gest ridícul fins la Part Alta.

És la cercavila de l’arribada de l’aigua de Sant Roc i l’encapçala un canó. Els somriures i la sensació d’alleujament comencen a inundar les cares dels visitants. Descobreixen els castells, els bastoners, els gegants, els diables i compartim l’extrema felicitat que es sent quan no es té res a témer i en l’entorn només es respira ganes de festa, bon ambient i somriures.