Estem assistint a l’inici d’una onada de processos de remunicipalització del servei de l’aigua, que està començant a aturar les privatitzacions iniciades als anys 90. Mentre la gestió privada de l’aigua als EUA és molt minoritària, a Espanya ha arribat a un 80%, i a Catalunya afecta el 84% de la població. El 2015 el Casal Popular de Cambrils va engegar una campanya sobre aquest procés que a Cambrils va començar el 2006, quan es va posar en funcionament Secomsa Aigües, empresa mixta amb el 51% del Consell Comarcal i el 49% de Sorea, firma que pertany al grup Agbar, amb important participació de La Caixa i pertanyent a la multinacional francesa Suez.

El 2008, Secomsa que a partir de 2014 es diria Comaigua, va inaugurar seu a Cambrils. El govern municipal d’aleshores format per PSC, ERC i IC, van impulsar aquest procés de privatització d’un servei municipal que tot i la diversitat de pactes de govern fins ara, no s’ha qüestionat mai. La concessió es va fer a 30 anys, l’Ajuntament rebia 18 milions d’euros, però sorprenentment cedia un solar municipal (que ho era des de 2005), amb un edifici històric (1869)  residència del militar liberal Benet Ferré, íntim amic del general Prim que precisament va inaugurar-la. A més, l’Ajuntament va participar amb mig milió d’euros (del total de 1,2 milions) per la construcció de la seu i com hem vist durant aquests anys, l’espai d’interès històric ha estat utilitzat amb exclusivitat per Sorea.

Des de la plataforma “Aigua és vida”, porten anys denunciant la manca de transparència d’aquest model de gestió que prioritza els guanys empresarials i en definitiva la manca de control democràtic d’un servei bàsic

Si fem una comparativa de preus amb altres municipis, no es veu la millora de tarifa, i per exemple amb una dada com l’alta del servei d’aigua, s’arriba a triplicar el preu del servei municipal de Mont-roig del Camp. Des de la plataforma “Aigua és vida”, porten anys denunciant la manca de transparència d’aquest model de gestió que prioritza els guanys empresarials i en definitiva la manca de control democràtic d’un servei bàsic. Els casos fets públics d’implicació de Sorea amb el cas del Palau de la Música, les donacions a fundacions de CIU i UDC, venen a corroborar l’existència d’un sistema de portes giratòries d’un sector molt influent a la classe dirigent. Actualment Barcelona (BeC) gesticula sobre la possibilitat de remunicipalitzar el servei, l’ajuntament de Girona (PDeCAT) ha posat data de finalització de contracte, mentre altres municipis més petits (entre ells els que acaben la concessió) estan seguint les passes iniciades a altres països europeus (París, el 2010).

Un dels casos de remunicipalització més polèmic va ser el denunciat per l’exalcalde de Terrassa, Jordi Ballart (PSC), que després d’estripar el carnet del partit, va fer públic que l’existència de pressions d’interessos ocults del seu expartit amb sectors empresarials molts poderosos, que van originar una campanya descrèdit contra ell que va acabar apartant-lo del càrrec. Segons dades aportades per “Aigua és Vida”, Agbar (on es troba Sorea) controla el servei de 21 de les 30 ciutats més importants de Catalunya, per això va ser un cop perdre la tercera ciutat del país.

A Cambrils, l’Assemblea de Cambrils és l’únic partit que s’ha posicionat clarament per la remunicipalització, però des de l’oposició i davant una oferta de regidors/es que quan reparteixen càrrecs sembla que juguin al joc de la cadira, no calia esperar canvis durant tota la legislatura i no és atrevit pronosticar que a la propera tampoc.