La premsa s'ha fet ampli ressò del conjunt de mesures legals que el Consell de Barri de Vilafortuny, celebrat de manera extraordinària dilluns passat, va acordar per tal d'expulsar els ocupants de l'edifici de l'antiga Residència Montemar de Cambrils, abandonat ara fa 6 anys. Però no ha informat que també es va decidir no escoltar al promotor de l'ocupació.

La tarda de divendres passat, en la primera reunió informal que els veïns vam mantenir en relació amb aquesta qüestió, vaig sentir una barreja de comprensió i estupefacció davant l'explosió que presenciava, de pors atàviques alimentades per problemes que el barri ha patit en més d'una ocasió: la faran servir com a base per a ocupar els nostres habitatges? Traficaran amb drogues? Ens robaran? I vaig prendre, com d'altres veïns, la iniciativa d'anar a conèixer de primera mà les intencions de la persona que lidera l'acció.

El que vaig saber va ser el mateix que dilluns, quan es va celebrar l'esmentat Consell de Barri de Vilafortuny, ja havia estat difós públicament: que aquesta ocupació era diferent, nova a Cambrils; i que el seu promotor compta amb un llarg currículum d'activisme social i cap antecedent delictiu. La seguretat del barri, per tant, no semblava amenaçada. Així que les pors van començar a expressar-se al Consell d'una altra manera: baixaran de valor els nostres habitatges? Gaudiran els nouvinguts gratuïtament dels serveis pels quals paguem impostos? Acolliran menors en un edifici que no reuneix condicions d'habitabilitat? Aniran a les nostres escoles? En el fons, em va semblar que es resumien en una: deixarà d'estar justificat l'esforç que hem fet per a envoltar-nos d'un entorn segur i de perfil socioeconòmic homogeni?

Si s'ocupa il·legalment l'habitatge de qualsevol veí, és el deure de la resta de veïns donar-li tot el suport possible. Però ara parlem d'un edifici abandonat, propietat d'un banc. Entenc que el paper d'un Consell de Barri i de les institucions i entitats representades en ell no és el de fer valer els drets de propietat de les entitats bancàries, que han donat bona mostra de tenir mitjans per defensar-se; sinó mantenir un clima de benestar i convivència al barri. No vaig ser l'únic a considerar que la millor manera d'escometre aquesta funció era intentar dissipar els prejudicis que cada part pogués tenir respecte a l'altra. Per això, com a vicepresident del Consell, i amb el suport d'algunes entitats, vaig proposar que escoltéssim al promotor de l'ocupació, perquè ens expliqués el seu projecte i pogués donar resposta als temors que turmenten els veïns. No era, doncs, una iniciativa adreçada a donar o treure legitimitat a la postura de ningú, sinó només a baixar la tensió, buscar punts de trobada i evitar que fóssim precisament nosaltres els que creéssim el conflicte que es tracta d'evitar. Una iniciativa dirigida, doncs, a substituir els pasquins pel diàleg amb algú que, al cap i a la fi, per ara també és veí nostre, llevat que algú em digui que el veïnatge s'ha reduït ja a un títol de propietat.

Com érem pocs els qui donàvem suport a aquesta iniciativa, l'equip del Govern municipal va proposar una opció més modesta, però que hagués almenys salvat la dignitat de la situació: la creació d'una comissió, formada per presidents de les associacions de veïns, que assumís el diàleg proposat. Com l'anterior, va ser vehementment rebutjada per majoria, sota el poc democràtic argument que "escoltar és legitimar", i d'altres que no puc reproduir aquí. Va ser el mateix equip de Govern municipal qui finalment va assumir la tasca de parlar, que els veïns rebutjàvem, encara que només sobre com fer-li entendre a l'activista que aquest barri no és un lloc "adequat" per al seu projecte.

Ara, la por començo a sentir-la jo, sabedor que qualsevol que aporti una proposta alternativa als nostres pacífics diumenges de barbacoa i tallagespa es veurà condemnat a l'ostracisme i veurà com ens tapem les orelles al seu pas. No serà aquest el fons de la qüestió? Que ens hem instal·lat aquí per seguir la Història a través de Facebook i de les donacions fetes per transferència? Que sí, que hi ha gent que necessita la nostra ajuda però, és clar, precisament aquest no és el lloc "adequat"? A quantes coses ens estem tapant les orelles en realitat? A qui deixen aïllat les tàpies de l'antiga residència?

Com els mals alumnes que de les lectures obligatòries de classe en busquen un resum a Internet, la pàgina del diàleg l'hem passat sense llegir, i anem directament a la dels manifestos i les pancartes. Quin exemple per als nostres fills. Però espero que la premsa faci la seva feina i no es quedi en els pamflets d'Internet, i que constati també que al barri, tot i que se les senti menys, hi tenen cabuda més persones que les que criden en nom de Vilafortuny.

Henrik Hdez-Villaescusa Hirsch

Vicepresident del Consell de Barri de Vilafortuny (Cambrils)