Opinió

Never again

Resulta inèdit l’èxit de la campanya “Never again” (mai més) que busca incrementar el control de les armes i que ha sorgit liderada pels mateixos alumnes companys de les 17 víctimes d'un institut a Florida

El 2002 Michael Moore estrenava “Bowling for Columbine” una dura crítica a la cultura de les armes dels EUA que aleshores provocava més de 11.000 víctimes anuals, mentre per exemple al Canadà la xifra era de 65 morts. Quan amb l’assemblea Mardefondu vam passar el reportatge al Centre Cultural l’any següent, ens quedàvem sorpresos de com d’arrelada està en aquella societat la tinença i l’ús d’armes d’una forma quotidiana. La pel·lícula feia referència a la matança d’un institut de Columbine, tragèdies que lamentablement han augmentat durant tots aquests anys. Però l’episodi del 14 de febrer passat ocorregut a un institut de Florida, ha generat una mobilització inèdita fins aleshores. Resulta inèdit l’èxit de la campanya “Never again” (mai més) que busca incrementar el control de les armes i que ha sorgit liderada pels mateixos alumnes companys de les 17 víctimes. Un dels estudiants líders d’aquest prometedor moviment és Alfonso Calderon, un alumne de 16 anys nascut a Alcobendas que fa 10 anys que viu als EUA. Quan va entrar l’exalumne armat al centre, aquest alumne va sobreviure a l’atac amagat en un armari.

La convicció amb què aquests alumnes es van dirigir al Congrés de Florida i al públic en general han comportat milers de suports i els primers èxits com la reducció de prevendes comercials als membres de l’Associació Nacional del Rifle o que una cadena de supermercats limiti la venda dels fusells d’assalt. Perquè no ens equivoquem, la campanya d’aquests voluntariosos estudiants, només demana aprovar mesures per controlar l’ús de certes armes i retallar les enormes facilitats que hi ha a molts estats dels EUA per aconseguir-les. Una de les seves pancartes deia “Hi ha més control a la roba que porten les noies que a les pistoles” i a la seva campanya es fan tota mena de comparatives d’una legislació hipòcrita com la que amb 19 anys no pots beure cervesa, però sí adquirir un fusell d’assalt. Durant els vuit anys d’administració Obama es va evitar obrir un debat sobre el tema, i com en altres temes la suposada progressia no va passar de les paraules. La realitat resulta d’escàndol: aquests any només fins l’atac de Florida, EUA comptabilitza 1.800 morts de bala, i des de 2011 s’arriba a l’esgarrifosa xifra de 200.000. Actualment l’imprevisible Donald Trump es vanta que la millor solució seria la d’armar el professorat, una mostra més del dificilíssim context contra el que lluiten aquests estudiants carregats de raó: EUA és amb diferència el principal venedor d’armes del món. Però no oblidem que per darrera hi ha tots els països amb dret a veto a l’ONU. Sentim discursos dels seus dirigents fent proclames pacifistes, però en els darrers anys la venda d’armes ha augmentat a nivell mundial, i sistemàticament es vulneren les prohibicions a vendre’n a règims que es riuen dels drets humans i en zones en conflicte. És el cas d’Espanya que té amb Aràbia Saudí el seu principal client. Segons el Centre Delàs el govern espanyol incrementa 10.800 milions d’euros el pressupost de Defensa, mesura que suposa un absolut escarni a la cara dels pensionistes. Qui vol la pau hi ha d’invertir i no lamentar-se del drama dels refugiats al Mediterrani com si fos una cosa llunyana. Els alumnes de Florida tenen molt difícil aconseguir els seus propòsits, però ens donen un exemple del camí a seguir.