Em xoca aquesta atenció creixent envers els animals de companyia amb les mancances d’atenció que pateixen alguns dels nostres avis

A casa vam tenir un gos, un cadellet abandonat que ens va captivar el cor als germans. Va formar part de la nostra vida durant molts anys, recordo com bordava alegre cada cop que el nostre germà gran venia de permís. Sempre va estar al corrent de les vacunes, però mai li vam comprar menjar; el Tigre menjava les sobres dels nostres àpats.

Ara entres a moltes botigues i et trobes lleixes i més lleixes plenes d’aliments preparats per a gats i gossos; arribar a un grau de sofisticació sorprenent, amb productes baixos en calories per evitar el sobrepès de les nostres mascotes. Resulta un pèl xocant: 800 milions de persones estan desnodrides per sistema i aquí preocupats per l’obesitat del “mixo”. Passejant pel nostre bonic litoral et trobes molta gent amb gossos, amunt i avall. També conec persones que han convertit casa seva en un palauet pel gat, l’autèntic rei de la llar.

Vivim en una societat benestant on els animals domèstics estant guanyant protagonisme; societats protectores esmercen esforços per sensibilitzar-nos en la defensa dels drets dels animals. Trobo molt lloable vetllar per una curosa atenció de les mascotes, puix això palesa que som més civilitzats.

Malgrat tot, també em xoca aquesta atenció creixent envers els animals de companyia amb les mancances d’atenció que pateixen alguns dels nostres avis.

Fa uns mesos vaig tenir una sensació molt incòmoda en una visita a una residència de la tercera edat: un vestíbul farcit d’ancians amb cadires de rodes sense cap cuidador i amb diversos graus de dependència. Donava tot plegat una impressió lamentable de pàrquing, la qual em ve sovint a la memòria quan t’arriben denúncies sobre les greus deficiències
d’alguns geriàtrics.

Les residències són necessàries, ni en dubto pas; fan una funció encomiable i caldria dignificar les condicions de treball del l’anomenat Tercer Sector. És impossible tenir unes persones ateses dignament amb salaris precaris i manca de personal. No obstant això, qualsevol residència, fins i tot la més òptima, hauria de ser la darrera opció. L’estil de vida actual posa moltes dificultats a la tasca de cuidar els grans; però entre sacrificar els fills i arraconar les persones grans caldria articular altres sortides. Per què, entre tots, no es proposa i potencia una millora en profunditat dels Serveis Socials? Potser en el fons és el nostre model social el que caldria canviar. Fa anys que vivim dins un neoliberalisme tòxic que ha convertit serveis fonamentals en un simple negoci.

Encara recordo les paraules frapants d’una vídua que va acabar els seus dies en un geriàtric pàrquing. Ella no tenia cap deficiència física ni mental, fora d’acumular molts anys. NO volia ser cap càrrega pels seus i va deixar la seva casa, la seva vida, els seus records, per sotmetre’s a la disciplina d'una residència. Li havia tramitat una indemnització per la presó del seu difunt marit, presoner del Franquisme. Quan vaig saber que s’havia resolt favorablement el cobrament, la vaig visitar molt satisfet; ella em va mirar amb tristesa: “Quines coses! Cobrar de la presó del meu home, per acabar pagant una altra presó”. Al cap de poc temps moria.

Tots plegats hem perdut força el nord. Les persones van abans que els gatets perquè no pot ser que s’arraconi sistemàticament els avis i paral·lelament es mimin animalets d’una manera gairebé impúdica com podem constatar habitualment. Tal volta, aquest aferrament sentimental envers animalons potser amaga unes mancances greus de la nostra comunitat humana.
No anem bé.