Un aforisme clàssic ens adverteix que som senyors dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules. Altrament, en aquesta societat de la immediatesa, aqueix sensat consell té menys futur que un bon llibre en mans de la Belén Esteban.
L’esgarrifosa mort d’un company de feina, el professor Abel Martínez, apunyalat a l’institut Joan Fuster de Barcelona per un marrec, epígon de Rambo, ha desvetllat tota l’artilleria pesada de declaracions previsibles, banals i tòpiques. Quan no hi ha res millor a dir, un respectuós silenci seria tal volta el discurs més escaient. Doncs, no! Hem d’opinar i cal argumentar ràpid perquè la pressa mediàtica ho disposa.
Reconec que tenia tant de pànic a l’allau de bajanades dels mitjans, que vaig optar per no parar gaire atenció a les tertúlies i passar de llegir els articles dels experts en tot i ignorants del més. Estava molt consternat, dolgut fins a l’ànima… Un professor interí, en el darrer dia de la seva substitució, es deixava la pell per protegir la resta del personal de la follia homicida d’un alumne.
“Fet aïllat”, “Cap problema de convivència en el centre”, “Família sense problemes”… Valia més canviar el dial radiofònic perquè la pluja de despropòsits, amb el cos encara present de l’infortunat professor de Socials, semblava que agafava categoria d’escarni.
Sóc conscient que el prestigi dels docents està sota mínims des de fa una pila d’anys, però això del “fet aïllat” gairebé resulta un escarni i un insult a la intel•ligència més elemental. Molts col•legues de feina treballen angoixats per uns entorns familiars en què la responsabilitat de l’alumnat s’ha convertit en impunitat, en què el docent esdevé l’ase dels cops d’un model educatiu en crisi; la qual cosa reflecteix també el fracàs d’una societat infantilitzada i que ha perdut el nord. Tal volta, que passin uns quants “fets aïllats” per començar a fer-hi alguna cosa, oi?
La inefable consellera d’Ensenyament, tan enfeinada en mostrar les bondats del mòbil com a eina educativa, també s’ha afegit a dir-hi la seva: “ha mort un professor, però hi ha una gran víctima, que és el nen”. El sindicat ASPEPC s’ha afanyat a demanar-ne la dimissió en un comunicat: “les declaracions de la consellera Rigau palesen una cínica i frívola actitud de menyspreu, alhora que una absoluta insensibilitat cap al professor víctima d’aquest crim, i cap a tot el col•lectiu docent, impròpies de la màxima autoritat educativa catalana”.
La senyora consellera mai ha gaudit del do de l’eloqüència, però no cal ser un Ciceró per albirar quan les paraules es converteixen en una relliscada estratosfèrica. Potser tan entusiasmada amb les TIC i les TAC, la pobra ha oblidat allò tan tradicional del subjecte i el predicat de les oracions simples. Aquí tenim un subjecte, un alumne però mai la víctima, que endebades ha estat el professor, predicat de l’acció del subjecte.
Potser la senyora ha estat també una hostatge d’aquest discurs dominant de cotó fluix en què no es poden dir les coses pel seu nom ni exigir responsabilitats a ningú. Un alumne ha assassinat un professor i ho va planificar amb la fredor homicida d’un adult; recordin tot allò de la llista negra i dels detalls trobats a la seva habitació. Déu me’n guard de tornar als temps de la llei del talió, però entre demanar la cadena perpètua per a l’homicida i el comentari no escaient de la consellera hi ha tot un univers.
Estant encara per enterrar les despulles del malaguanyat Abel, la senyora Rigau va malmetre l’oportunitat d’adreçar a tota la comunitat educativa unes paraules de sentit condol. Capficada per l’afany d’allò tan políticament correcte, es pot arribar al ridícul extrem, senyora consellera.
Un lamentable epíleg a la memòria del nostre company desaparegut.