Nissaga de poder, Secrets de família i El llegat de lavi Florenci
Aqueix 25 de juliol passat, diada de Sant Jaume, va significar un sotrac per a milers de catalans. La confessió pública de loctogenari Jordi Pujol, un referent respectat per fidels i adversaris polítics, deixava sense alè milers i milers de catalans. La data triada esdevenia un xic singular: el dia de lapòstol Santiago, el patró dEspanya! No va escollir el dia de Sant Jordi, el de la Moreneta o l11de Setembre. Un Honorable President de la Generalitat, que festejava amb lindependentisme des de feia poc, reconeixia públicament com havia estat durant anys un evasor de la hisenda pública, perquè mai trobava locasió escaient de regularitzar el llegat del seu difunt pare Florenci, un raconet inicial de 140 milions de pessetes als inicis dels anys 80, que shavia multiplicat com el miracle dels pans i els peixos per les valls dAndorra, alhora paradís dels Pirineus i paradís fiscal.
Ens estalviarem, per raons òbvies dhigiene mental, reproduir la gara-gara de la Caverna Madrilenya. Alhora ens resultaria més alliçonador constatar el paperot destrassa dels nostres mitjans públics i privats, dels nostres meravellosos opinadors professionals. Durant lustres es van dedicar a ladulació impúdica del tòtem del catalanisme, amb un capteniment obsequiós i llagoter. Excepte per alguna honrosa mosca collonera, tipus setmanari El Triangle o els dards enverinats del ninotaire Ferreres (es diu que li van costar la feina a La Vanguardia), loasi català era un axioma matemàtic inqüestionable. Saben tots prou bé que no poden tirar ara la primera pedra una plètora de periodistes cortesans que van vegetar força cofois a lombra del patriarca Pujol. I de com hom feia lorni davant dels sospitosos negocis dels fills de la Marta Ferrusola, exemple de mare provident pel futur de la llocada. Un daquests escolanets, tertulià vitalici des dels temps de Pujolàndia, ara manifesta a RAC1, sense cap tipus deufemisme, com entrevistes publicades eren en realitat una elaboració que sortia des de Presidència.
Però aquest servilisme no és pas el meu cas; 18 anys de periple vital pel Priorat va mostrar-me la cara fosca del pujolisme, malgrat que la Nostra esdevingués el NODO del Molt Honorable. Encara mavergonyeix recordar aquelles entrevistes dels factòtums dels grans mitjans al voltant del president, reconvertits en uns obsequiosos escolanets atents a les homilies del pare Pujol.
Confiant en la benvolença del lector, sobretot dels més joves, em permeto la llicència de treure la pols a un article titulat Ladéu de Pujol i que es va publicar en aquesta secció de la Revista Cambrils el mes de gener de lany 2003:
Per uns ha estat un pal de paller, un eix vertebrador del catalanisme; per altres, no ha passat de ser un polític oportunista i paradigmàtic exemple de la famosa dita catalana: fer la puta i la Ramoneta per mantenir-se en el poder.
Al marge de consideracions afalagadores o crítiques, el llegat den Pujol està ple dombres. El sentit patrimonialista de Catalunya el fa més pròxim a aquell avi dun conegut espot dembotits que promet passar la masia algun dia al nét. El control, sovint groller o grotesc, dels mitjans audiovisuals públics catalans, amb una multiplicació daparicions presidencials que semblaven desafiar les lleis de la física. La incapacitat per superar els atàvics desequilibris entre una Catalunya costanera i una Catalunya interior, malgrat ventar-se dhaver recorregut tots els indrets del Principat. Haver cremat repetides vegades possibles successors, per acabar creant un candidat a mida, amb escàs perfil i molt disseny. Haver permès, en 20 anys de democràcia, que lespeculació urbanística acabés trinxant bona part del país, cosa que no va poder fer ni el franquisme dels 60.
Pot semblar un quadre punyent i parcial. Amb tot, no menys exagerat que els panegírics constants i embafosos que força periodistes àulics i opinadors pilotes han forjat del personatge al llarg de tots aquests llargs anys.
Com mana la tradició, només el temps dirà lúltima paraula.
TV3, una de les gran obres del nostre exhonorable pispa, sempre ha mostrat una acreditada perícia creant serials de vesprada. Des de la paradigmàtica Nissaga de poder, al Laberint dombres, passant per Secrets de família (títol també premonitori)... milions de catalans han gaudit dunes tardes ben distretes amb intrigues i passions. Altrament, cap Benet i Jornet podia preveure un guió tan apassionant com El llegat de lavi Florenci.
Ens estalviarem, per raons òbvies dhigiene mental, reproduir la gara-gara de la Caverna Madrilenya. Alhora ens resultaria més alliçonador constatar el paperot destrassa dels nostres mitjans públics i privats, dels nostres meravellosos opinadors professionals. Durant lustres es van dedicar a ladulació impúdica del tòtem del catalanisme, amb un capteniment obsequiós i llagoter. Excepte per alguna honrosa mosca collonera, tipus setmanari El Triangle o els dards enverinats del ninotaire Ferreres (es diu que li van costar la feina a La Vanguardia), loasi català era un axioma matemàtic inqüestionable. Saben tots prou bé que no poden tirar ara la primera pedra una plètora de periodistes cortesans que van vegetar força cofois a lombra del patriarca Pujol. I de com hom feia lorni davant dels sospitosos negocis dels fills de la Marta Ferrusola, exemple de mare provident pel futur de la llocada. Un daquests escolanets, tertulià vitalici des dels temps de Pujolàndia, ara manifesta a RAC1, sense cap tipus deufemisme, com entrevistes publicades eren en realitat una elaboració que sortia des de Presidència.
Però aquest servilisme no és pas el meu cas; 18 anys de periple vital pel Priorat va mostrar-me la cara fosca del pujolisme, malgrat que la Nostra esdevingués el NODO del Molt Honorable. Encara mavergonyeix recordar aquelles entrevistes dels factòtums dels grans mitjans al voltant del president, reconvertits en uns obsequiosos escolanets atents a les homilies del pare Pujol.
Confiant en la benvolença del lector, sobretot dels més joves, em permeto la llicència de treure la pols a un article titulat Ladéu de Pujol i que es va publicar en aquesta secció de la Revista Cambrils el mes de gener de lany 2003:
Per uns ha estat un pal de paller, un eix vertebrador del catalanisme; per altres, no ha passat de ser un polític oportunista i paradigmàtic exemple de la famosa dita catalana: fer la puta i la Ramoneta per mantenir-se en el poder.
Al marge de consideracions afalagadores o crítiques, el llegat den Pujol està ple dombres. El sentit patrimonialista de Catalunya el fa més pròxim a aquell avi dun conegut espot dembotits que promet passar la masia algun dia al nét. El control, sovint groller o grotesc, dels mitjans audiovisuals públics catalans, amb una multiplicació daparicions presidencials que semblaven desafiar les lleis de la física. La incapacitat per superar els atàvics desequilibris entre una Catalunya costanera i una Catalunya interior, malgrat ventar-se dhaver recorregut tots els indrets del Principat. Haver cremat repetides vegades possibles successors, per acabar creant un candidat a mida, amb escàs perfil i molt disseny. Haver permès, en 20 anys de democràcia, que lespeculació urbanística acabés trinxant bona part del país, cosa que no va poder fer ni el franquisme dels 60.
Pot semblar un quadre punyent i parcial. Amb tot, no menys exagerat que els panegírics constants i embafosos que força periodistes àulics i opinadors pilotes han forjat del personatge al llarg de tots aquests llargs anys.
Com mana la tradició, només el temps dirà lúltima paraula.
TV3, una de les gran obres del nostre exhonorable pispa, sempre ha mostrat una acreditada perícia creant serials de vesprada. Des de la paradigmàtica Nissaga de poder, al Laberint dombres, passant per Secrets de família (títol també premonitori)... milions de catalans han gaudit dunes tardes ben distretes amb intrigues i passions. Altrament, cap Benet i Jornet podia preveure un guió tan apassionant com El llegat de lavi Florenci.