Trebević amb neu
Com a banda sonora teníem els lladrucs llunyans provinents de les muntanyes nevades. Avançàvem per un camí nevat i costerut on les cases cada vegada estaven a més distància entre elles. La situació era meitat conte de fades, amb aquella neu sobre les branques dels arbres i les plantes, i aquella sensació que, dun moment a laltre, llumetes brillants i nimfes del bosc sacostarien per convidar-nos a la seva festa hivernal. I meitat pellícula de terror, cada vegada més isolats de la civilització, seguint un camí inexistent cobert per la neu, i acostant-nos al bosc situat a la muntanya de Trebević, on ens havien informat que robaven als turistes i que hi havia gossos més salvatges que els habituals de Sarajevo, colrats pel fred i la salvatgia
El conte de fades sanava quedant enrere, amb la ciutat, i a cada porta on picàvem sense obtenir resposta, a cada finestra que es tancava de cop, ens acostàvem més a la pellícula de terror. Acabaríem sent atracats o devorats per gossos salvatges? O pitjor encara, ens robarien les pertinences dels nostres cossos congelats i mig rosegats pels gossos mentre ho observàvem tot amb la resta de fantasmes que habiten entre aquella pista de bobsled dels Jocs Olímpic dHivern del 84 i els trossos de parets amb grafits que encara se sostenen?
La tarda anterior el company dels Països Baixos Camiel i jo havíem decidit que el matí següent aniríem a la muntanya de Trebević a jugar amb la neu i fer-hi un ninot. Havíem trobat en laltre el company de guarderia perfecte, disposat a fer aquest tipus de tonteries que els habitants de Sarajevo, ja avesats a la neu, trobaven completament desinteressants. No coneixíem molt bé el camí, així que confiàvem que els bons veïns de la zona ens anirien guiant, però aquell dia, fos pel fred, fos que estaven tramant plans terribles o fos que creien que érem assassins en sèrie camuflats en pell de turistes esprimatxats, ningú no ens obria. Finalment a la darrera casa, quan davant nostre sens presentava una muntanya nevada, sense cap indicació fiable per continuar, una dona va ser prou generosa per obrir la finestra i preguntar: aneu al bobsled? És en aquesta direcció, però alerta amb els gossos, tenen fred i gana. Un cop fort al tancar la finestra i, de nou, el silenci del fred i els lladrucs.
Vam decidir continuar, el Camiel semblava molt segur i confiat, i una mica molest per les meves pors i el meu pas cada cop més lent. Tenia lexcusa que la neu ja marribava gairebé als genolls, però, sincerament, no volia arribar al bobsled, la meva imaginació em portava al pitjor desenllaç.
I finalment les pistes de lantic bobsled i els rastres de bales del que havia estat un camp de batalla ara fa 20 anys. I gossos? Mmm no, cap gos Guerra de neu, àngels de neu, un ninot magnífic de neu, vaja neu, molta neu. Després de tanta activitat, vam contemplar en silenci el paisatge propi, ja no dun conte de fades, sinó dun conte fantàstic, de personatges misteriosos com lhome que va aparèixer davant nostre per talar un arbre, silenci i els cops de destral, silenci i el so de les branques lliscant per la neu, mentre lhome desapareixia amb larbre sota el braç.
En el país imaginari de la muntanya de Trebević se sent com les mesquites de Sarajevo criden a loració, aquest cant es va convertir en el fil musical del paisatge. Final de laventura, adéu, Trebević amb neu, hores caminant, tornar a casa i un constipat de propina.
El conte de fades sanava quedant enrere, amb la ciutat, i a cada porta on picàvem sense obtenir resposta, a cada finestra que es tancava de cop, ens acostàvem més a la pellícula de terror. Acabaríem sent atracats o devorats per gossos salvatges? O pitjor encara, ens robarien les pertinences dels nostres cossos congelats i mig rosegats pels gossos mentre ho observàvem tot amb la resta de fantasmes que habiten entre aquella pista de bobsled dels Jocs Olímpic dHivern del 84 i els trossos de parets amb grafits que encara se sostenen?
La tarda anterior el company dels Països Baixos Camiel i jo havíem decidit que el matí següent aniríem a la muntanya de Trebević a jugar amb la neu i fer-hi un ninot. Havíem trobat en laltre el company de guarderia perfecte, disposat a fer aquest tipus de tonteries que els habitants de Sarajevo, ja avesats a la neu, trobaven completament desinteressants. No coneixíem molt bé el camí, així que confiàvem que els bons veïns de la zona ens anirien guiant, però aquell dia, fos pel fred, fos que estaven tramant plans terribles o fos que creien que érem assassins en sèrie camuflats en pell de turistes esprimatxats, ningú no ens obria. Finalment a la darrera casa, quan davant nostre sens presentava una muntanya nevada, sense cap indicació fiable per continuar, una dona va ser prou generosa per obrir la finestra i preguntar: aneu al bobsled? És en aquesta direcció, però alerta amb els gossos, tenen fred i gana. Un cop fort al tancar la finestra i, de nou, el silenci del fred i els lladrucs.
Vam decidir continuar, el Camiel semblava molt segur i confiat, i una mica molest per les meves pors i el meu pas cada cop més lent. Tenia lexcusa que la neu ja marribava gairebé als genolls, però, sincerament, no volia arribar al bobsled, la meva imaginació em portava al pitjor desenllaç.
I finalment les pistes de lantic bobsled i els rastres de bales del que havia estat un camp de batalla ara fa 20 anys. I gossos? Mmm no, cap gos Guerra de neu, àngels de neu, un ninot magnífic de neu, vaja neu, molta neu. Després de tanta activitat, vam contemplar en silenci el paisatge propi, ja no dun conte de fades, sinó dun conte fantàstic, de personatges misteriosos com lhome que va aparèixer davant nostre per talar un arbre, silenci i els cops de destral, silenci i el so de les branques lliscant per la neu, mentre lhome desapareixia amb larbre sota el braç.
En el país imaginari de la muntanya de Trebević se sent com les mesquites de Sarajevo criden a loració, aquest cant es va convertir en el fil musical del paisatge. Final de laventura, adéu, Trebević amb neu, hores caminant, tornar a casa i un constipat de propina.