Les palmeres de Cuba
Les palmeres són arbres que evoquen, encara avui en dia, una imatge de notable exotisme. En les societats tradicionals, la presència daquests arbres transportava als escenaris bíblics de lOrient i la seva simbologia es va incorporar, per exemple, en la festa del Diumenge de Rams. Les palmes sutilitzaven sovint per decorar carrers i places amb motiu de festes, homenatges i recepcions. De fet, en moltes fotografies antigues de Cambrils, hom pot verificar aquest ús extensiu de les palmes per guarnir els espais públics quan hi havia alguna celebració.
La devoció religiosa més popular a casa nostra ha estat la Verge del Camí, la imatge de la qual va ser trobada al peu duna palmera, dacord amb la tradició. Tot i que les palmeres no són arbres autòctons daquí, fa segles que van ser introduïdes a la Mediterrània, possiblement per la seva gran bellesa i esveltesa. Provenen dels tròpics, unes regions que lenganyosa publicitat actual associa a llocs paradisíacs. Precisament, les palmeres van adquirir un gran protagonisme en el paisatgisme del segle XIX, quan molts aventurers que tornaven dAmèrica en duien llavors o plançons, que després sembraven als jardins i els trossos de terra que tenien aquí. Tota bona hisenda dun indiano, aquells llegendaris exiliats adinerats, comptava amb, almenys, una palmera com a símbol de lèxit personal assolit. Simultàniament, el modernisme plàstic va incorporar el simbolisme de la palma en els seus dissenys decoratius.
Però també molts soldats humils que van tenir la fortuna de tornar vius a casa procedents de la guerra de Cuba van voler recordar la seva estada amb una palmera duta del Carib. Aquesta circumstància més anecdòtica pot explicar la profusió daquests arbres en moltes finques del nostre paisatge rural. El meu besavi Joan Tarés i Cabré (1875-1955) va ser un daquests soldats que va lluitar a Cuba i que segons sexplicava no es cansava de rememorar les tribulacions que hi havia passat. Una sagnia dhomes abandonats a la seva sort en una lluita ridícula. Al seu retorn, probablement vers el 1899, va portar amb ell uns dàtils, que va sembrar al seu tros de terra al terme de Vinyols i els Arcs. El maset queia just damunt dun punt lleugerament prominent respecte al seu entorn, cosa que possibilitava que larbre sidentifiqués des de diferents punts, a mode de fita visual daquella llenca de terme.
El paisatge rural daquella zona agafant tot Vinyols i bona part de Riudoms és simplement bell i prou distint del ponent del terme cambrilenc. Més a prop daquest, el barranc del Regueral hi dibuixa uns perfils selvàtics. La terra està completament humanitzada: arreu són cultius, encara bastants avellaners. Ací i allà, murs de xiprers que es collocaven com a paravents. El terreny hi fa unes ondulacions suaus i els camins, amb excepcions, no són pas fondos, sinó que passen arran dels trossos. A les vores, en molts indrets, encara es poden endevinar les restes de recs fets dobra amb toves, que portaven les aigües des de les mines tot aprofitant els aiguavessos. De tant en tant, restes dantigues basses que les recollien, algunes cavades arran de sòl. Just a sota el pendent del pont que condueix el camí de Sant Joan per sobre de lautopista, encara shi pot veure una boca de mina. Recordo que shi podia llegir la inscripció amb lany de la construcció: 1713, si no merro. Tot plegat, un sistema hidràulic perfectament dissenyat. Val a dir que el nostre paisatge encara no ha tingut aquell literat que lhagi sabut exprimir en paraules, tal com en serien Sebastià Juan per al Delta o Jesús Moncada per als entorns de Mequinensa.
Dissortadament, la plaga del morrut roig, aquest terrible insecte allòcton que corca les palmeres, ha pogut amb larbre imponent que havia plantat el besavi fa més de cent anys. Només fa unes quantes setmanes va perdre el pom i ja el podem donar per mort.
La devoció religiosa més popular a casa nostra ha estat la Verge del Camí, la imatge de la qual va ser trobada al peu duna palmera, dacord amb la tradició. Tot i que les palmeres no són arbres autòctons daquí, fa segles que van ser introduïdes a la Mediterrània, possiblement per la seva gran bellesa i esveltesa. Provenen dels tròpics, unes regions que lenganyosa publicitat actual associa a llocs paradisíacs. Precisament, les palmeres van adquirir un gran protagonisme en el paisatgisme del segle XIX, quan molts aventurers que tornaven dAmèrica en duien llavors o plançons, que després sembraven als jardins i els trossos de terra que tenien aquí. Tota bona hisenda dun indiano, aquells llegendaris exiliats adinerats, comptava amb, almenys, una palmera com a símbol de lèxit personal assolit. Simultàniament, el modernisme plàstic va incorporar el simbolisme de la palma en els seus dissenys decoratius.
Però també molts soldats humils que van tenir la fortuna de tornar vius a casa procedents de la guerra de Cuba van voler recordar la seva estada amb una palmera duta del Carib. Aquesta circumstància més anecdòtica pot explicar la profusió daquests arbres en moltes finques del nostre paisatge rural. El meu besavi Joan Tarés i Cabré (1875-1955) va ser un daquests soldats que va lluitar a Cuba i que segons sexplicava no es cansava de rememorar les tribulacions que hi havia passat. Una sagnia dhomes abandonats a la seva sort en una lluita ridícula. Al seu retorn, probablement vers el 1899, va portar amb ell uns dàtils, que va sembrar al seu tros de terra al terme de Vinyols i els Arcs. El maset queia just damunt dun punt lleugerament prominent respecte al seu entorn, cosa que possibilitava que larbre sidentifiqués des de diferents punts, a mode de fita visual daquella llenca de terme.
El paisatge rural daquella zona agafant tot Vinyols i bona part de Riudoms és simplement bell i prou distint del ponent del terme cambrilenc. Més a prop daquest, el barranc del Regueral hi dibuixa uns perfils selvàtics. La terra està completament humanitzada: arreu són cultius, encara bastants avellaners. Ací i allà, murs de xiprers que es collocaven com a paravents. El terreny hi fa unes ondulacions suaus i els camins, amb excepcions, no són pas fondos, sinó que passen arran dels trossos. A les vores, en molts indrets, encara es poden endevinar les restes de recs fets dobra amb toves, que portaven les aigües des de les mines tot aprofitant els aiguavessos. De tant en tant, restes dantigues basses que les recollien, algunes cavades arran de sòl. Just a sota el pendent del pont que condueix el camí de Sant Joan per sobre de lautopista, encara shi pot veure una boca de mina. Recordo que shi podia llegir la inscripció amb lany de la construcció: 1713, si no merro. Tot plegat, un sistema hidràulic perfectament dissenyat. Val a dir que el nostre paisatge encara no ha tingut aquell literat que lhagi sabut exprimir en paraules, tal com en serien Sebastià Juan per al Delta o Jesús Moncada per als entorns de Mequinensa.
Dissortadament, la plaga del morrut roig, aquest terrible insecte allòcton que corca les palmeres, ha pogut amb larbre imponent que havia plantat el besavi fa més de cent anys. Només fa unes quantes setmanes va perdre el pom i ja el podem donar per mort.