El vol de lhome que mira ocells
Un home alt, de cabell blanc i complexió atlètica, que deu tenir entre 50 o 60 anys, està davant meu aturat en el mateix semàfor que jo i somriu observant com un colom picoteja alguna cosa de terra. Lhome no sadona que lobservo. Està massa concentrat amb el colom. Quan el semàfor canvia a verd camina somrient. Em crida tant latenció veure algú somrient per un colom, i encara més un home granat, que el segueixo. Vull saber més dell. Potser simplement és un imbècil insensible que sha distret per uns segons, potser la vida li somriu o és de tarannà optimista i sent que és un afortunat, potser el colom li ha recordat a algú estimat que va perdre, que està lluny o que està coneixent
El cas és que quatre cases més endavant don lhe trobat entra amb les seves claus al portal. Memoritzo el bloc. Deu tenir alguna cosa especial aquest habitatge perquè aquest home somrigués? Potser el fet de viure davant dun parc li transmet bones vibracions? I per què, i el més preocupant, de fet lúnica cosa preocupant de tot plegat, per què em crida tant latenció que un home somrigui observant un colom si jo també ho faig? Serà que he donat per fet de fa molt que sóc més sensible i estic una mica més tocada que la línia general i no esperava que aquest senyor formés part de la meva línia particular que mencantaria que fos general?
El meu primer pensament: Clar, estic a Sarajevo, per això em sorprèn tant, perquè aquí lalegria espontània no es prodiga massa . El segon pensament: A Cambrils tampoc és molt habitual, i de fet hi ha gent que porta una mala llet per dintre que em fa llàstima, perquè aquesta llet agra els fa perdre coses boníssimes, que calmen i et fan feliç encara que faci una calor sufocant i al supermercat no thagin atès en 15 segons. Però el fet és que és molt més habitual trobar gent somrient perquè sí a Cambrils que a Sarajevo.
Que si tinc dades empíriques per demostrar això? Bé, tinc lexperiència destar vivint a Sarajevo fa gairebé un any i mig. I de la mateixa manera que he experimentat molta més voluntat dajudar a la capital de Bòsnia que al nostre Cambrils estimat, també he experimentat la curiositat que jo desperto als autòctons per tenir sempre el somriure a la cara i per estar alegra de forma natural, perquè sí, perquè em surt així. Crido latenció per somriure, aquí la dada empírica. El meu passat, per dur o fàcil que hagi estat, no està present en cada edifici per on camino, ni el respiro en lambient i això ajuda a dibuixar aquesta corba als llavis.
Una altra mostra empírica poc científica? La visita de les meves amigues cambrilenques, les seves primeres impressions en trepitjar Sarajevo, limpacte de les bales en els edificis, els passats carregats dhistòries gens agradables superades com bonament es pot i se sap, sense ajuda Semblants a les meves primeres impressions. Després hi comences a viure i aquest ambient i tensió sescola entre els porus de la pell sense adonar-ten i es queda en tu mentre els carrers de Sarajevo es converteixen en casa teva. Fins que arriba un dia que voles amb un home de cabell blanc que somriu mirant un ocell, tescalfa el cor i recordes els teus orígens cambrilencs, la importància dun riure sincer, sense pretensions, descansat, alleugerit, feliç, despreocupat, sense pors, com el que les meves amigues van escampar en la seva visita, portant una mica destiu mediterrani ple de bromes i calma.
El cas és que quatre cases més endavant don lhe trobat entra amb les seves claus al portal. Memoritzo el bloc. Deu tenir alguna cosa especial aquest habitatge perquè aquest home somrigués? Potser el fet de viure davant dun parc li transmet bones vibracions? I per què, i el més preocupant, de fet lúnica cosa preocupant de tot plegat, per què em crida tant latenció que un home somrigui observant un colom si jo també ho faig? Serà que he donat per fet de fa molt que sóc més sensible i estic una mica més tocada que la línia general i no esperava que aquest senyor formés part de la meva línia particular que mencantaria que fos general?
El meu primer pensament: Clar, estic a Sarajevo, per això em sorprèn tant, perquè aquí lalegria espontània no es prodiga massa . El segon pensament: A Cambrils tampoc és molt habitual, i de fet hi ha gent que porta una mala llet per dintre que em fa llàstima, perquè aquesta llet agra els fa perdre coses boníssimes, que calmen i et fan feliç encara que faci una calor sufocant i al supermercat no thagin atès en 15 segons. Però el fet és que és molt més habitual trobar gent somrient perquè sí a Cambrils que a Sarajevo.
Que si tinc dades empíriques per demostrar això? Bé, tinc lexperiència destar vivint a Sarajevo fa gairebé un any i mig. I de la mateixa manera que he experimentat molta més voluntat dajudar a la capital de Bòsnia que al nostre Cambrils estimat, també he experimentat la curiositat que jo desperto als autòctons per tenir sempre el somriure a la cara i per estar alegra de forma natural, perquè sí, perquè em surt així. Crido latenció per somriure, aquí la dada empírica. El meu passat, per dur o fàcil que hagi estat, no està present en cada edifici per on camino, ni el respiro en lambient i això ajuda a dibuixar aquesta corba als llavis.
Una altra mostra empírica poc científica? La visita de les meves amigues cambrilenques, les seves primeres impressions en trepitjar Sarajevo, limpacte de les bales en els edificis, els passats carregats dhistòries gens agradables superades com bonament es pot i se sap, sense ajuda Semblants a les meves primeres impressions. Després hi comences a viure i aquest ambient i tensió sescola entre els porus de la pell sense adonar-ten i es queda en tu mentre els carrers de Sarajevo es converteixen en casa teva. Fins que arriba un dia que voles amb un home de cabell blanc que somriu mirant un ocell, tescalfa el cor i recordes els teus orígens cambrilencs, la importància dun riure sincer, sense pretensions, descansat, alleugerit, feliç, despreocupat, sense pors, com el que les meves amigues van escampar en la seva visita, portant una mica destiu mediterrani ple de bromes i calma.