Tornar a casa no és tan fàcil
I quines ganes que tenia de tornar a Cambrils aquest estiu! Decidida a concentrar en tres setmanes tot el que per mi representa lestiu: concerts a laire lliure, nits destiu sense jaqueta, platja, bicicleta, terrassetes, paella, terrats, festes populars, el meu aniversari
i com sempre: compartir-ho amb la família i els amics.
Després dun any i gairebé mig més vivint a Sarajevo, era la primera vegada que passaria 20 dies seguits a casa! Calla com és que també sento ansietat? peresa destar tants dies fora de Sarajevo? Com és que no puc escriure un article happy flower digne dels perfils més feliços i repellents de Facebook? Ah sí! perquè sóc una mica kamikaze i mestic llençant a compartir amb qui llegeixi la nostra estimada Revista Cambrils unes sensacions que mhagués agradat molt que algú mexpliqués abans dhaver-les viscut i arrossegar en lexperiència als meus beneïts pares, germana, cunyat, amics meus tots
Doncs resulta que a vegades tornar a casa, estar amb els que testimen, fer tot el que tagrada, tot el que recordes no és suficient. Perquè el teu cos torna a casa, però el que hi ha dintre de la teva carn i teixits va per lliure.
El meu amic Gustavo des de Mèxic mho va raonar fa uns dies en un missatge de veu, més ben dit en un monòleg enviat a través de Whatsapp. Lescoltava i somreia, el podia entendre perfectament. Després dhaver viscut 3 anys a Sarajevo i ara gairebé mig any des que ha tornat a la seva Veracruz, ja no se sent la mateixa persona. Tot i això veia que estava tornant a ser el mateix noi insegur que havia marxat feia 3 anys.
Una contradicció que en els mateixos dies també mexplicava la Nàstja, recent installada de nou al seu Zagreb natal. Després duns 4 anys vivint a Sarajevo, em deia que ha sentit por perquè sha reconegut ella mateixa quan era adolescent: el seu caràcter insegur, els pensaments, les accions Que no ha après res en tots aquests anys? Tornar a casa vol dir això?
Tothom canvia al llarg dels anys. Si no et mous de lloc el canvi és més progressiu i te nadones sobretot quan mires enrere. Desplaçant-te duna ciutat a laltra, aquest mirar enrere tel trobes de cara vulguis o no. Tornar, ni que sigui per 20 dies, tobliga a veuret en un mirall que reflecteix qui eres lúltima vegada que vas estar a casa, a pensar en el que tespera al tornar a Sarajevo i en el que tornes a deixar a Cambrils. I a vegades és bonic i fàcil, però daltres no nés tant, de fàcil. Bonic, sempre, però som humans i les emocions ens travessen la pell i sovint es queden dins nostre fins que les entenem i a poc a poc les transpirem amb calma.
En els meus 20 dies a Cambrils el Gustavo em va escriure interessant-se per com manava tot, no vaig poder contestar-li, què li havia de dir, si no mentenia ni jo? Em va semblar que no seria bo compartir aquests sentiments tan lletjos. Li vaig respondre de tornada a Sarajevo, on em semblava tenir-ho tot més controlat. La seva resposta en forma de monòleg whatsappil va ser una sorpresa, ja que em va mostrar les seves lluites internes i aprenentatge. Aix, kamikaze de la vida més val no jutjar-se tan durament comparant amb el que hauria de ser, com thauries de sentir. Perquè és el que és i de viure-ho i compartir-ho, se naprèn.
Després dun any i gairebé mig més vivint a Sarajevo, era la primera vegada que passaria 20 dies seguits a casa! Calla com és que també sento ansietat? peresa destar tants dies fora de Sarajevo? Com és que no puc escriure un article happy flower digne dels perfils més feliços i repellents de Facebook? Ah sí! perquè sóc una mica kamikaze i mestic llençant a compartir amb qui llegeixi la nostra estimada Revista Cambrils unes sensacions que mhagués agradat molt que algú mexpliqués abans dhaver-les viscut i arrossegar en lexperiència als meus beneïts pares, germana, cunyat, amics meus tots
Doncs resulta que a vegades tornar a casa, estar amb els que testimen, fer tot el que tagrada, tot el que recordes no és suficient. Perquè el teu cos torna a casa, però el que hi ha dintre de la teva carn i teixits va per lliure.
El meu amic Gustavo des de Mèxic mho va raonar fa uns dies en un missatge de veu, més ben dit en un monòleg enviat a través de Whatsapp. Lescoltava i somreia, el podia entendre perfectament. Després dhaver viscut 3 anys a Sarajevo i ara gairebé mig any des que ha tornat a la seva Veracruz, ja no se sent la mateixa persona. Tot i això veia que estava tornant a ser el mateix noi insegur que havia marxat feia 3 anys.
Una contradicció que en els mateixos dies també mexplicava la Nàstja, recent installada de nou al seu Zagreb natal. Després duns 4 anys vivint a Sarajevo, em deia que ha sentit por perquè sha reconegut ella mateixa quan era adolescent: el seu caràcter insegur, els pensaments, les accions Que no ha après res en tots aquests anys? Tornar a casa vol dir això?
Tothom canvia al llarg dels anys. Si no et mous de lloc el canvi és més progressiu i te nadones sobretot quan mires enrere. Desplaçant-te duna ciutat a laltra, aquest mirar enrere tel trobes de cara vulguis o no. Tornar, ni que sigui per 20 dies, tobliga a veuret en un mirall que reflecteix qui eres lúltima vegada que vas estar a casa, a pensar en el que tespera al tornar a Sarajevo i en el que tornes a deixar a Cambrils. I a vegades és bonic i fàcil, però daltres no nés tant, de fàcil. Bonic, sempre, però som humans i les emocions ens travessen la pell i sovint es queden dins nostre fins que les entenem i a poc a poc les transpirem amb calma.
En els meus 20 dies a Cambrils el Gustavo em va escriure interessant-se per com manava tot, no vaig poder contestar-li, què li havia de dir, si no mentenia ni jo? Em va semblar que no seria bo compartir aquests sentiments tan lletjos. Li vaig respondre de tornada a Sarajevo, on em semblava tenir-ho tot més controlat. La seva resposta en forma de monòleg whatsappil va ser una sorpresa, ja que em va mostrar les seves lluites internes i aprenentatge. Aix, kamikaze de la vida més val no jutjar-se tan durament comparant amb el que hauria de ser, com thauries de sentir. Perquè és el que és i de viure-ho i compartir-ho, se naprèn.