El passat 24 de juny, dia de Sant Joan, els britànics han decidit en referèndum acomiadar-se de la Unió Europea. El Brexit ha estat una de les paraules de moda en els cercles polítics d’aquests darrers mesos. Mentre els catalans ens desvetllàvem mandrosament de les nostres revetlles i fogueres, els ciutadans de United Kingdom votaven cremar el matrimoni amb la Unió Europea.
Per alguns, simplement ha estat la fi previsible d’un enllaç forjat per la conveniència, més que no pas per la convicció; no cal ser cap politòleg acreditat per albirar que els vincles entre el Regne Unit i la Unió Europea sempre han esdevingut molt sui generis: res de moneda única o Espai Schengen.
A les beceroles del procés d’integració europea, el Regne Unit va fer-se l’orni i el desmenjat. Ni el Tractat de París de 1951, marc de creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, ni el Tractat de Roma de 1957, sorgiment de la Comunitat Econòmica Europea, van gaudir de l’adhesió britànica. Fins i tot, seguint la millor tradició illenca d’anar per l’esquerra, es treuen de la màniga una Associació Europea de Lliure Comerç que mai va poder fer ombra a l’Europa dels 6 (França, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, República Federal Alemanya i Itàlia). A títol d’inventari, recordar com l’Espanya franquista, que endebades volia ingressar al Mercat Comú per ser una dictadura, va formar part d’aquesta curiosa andròmina made in England anomenada EFTA. Altres potències mundials com Islàndia o Portugal també s’hi van afegir.
Però l’any 1973, els britànics opten per sumar-se a la Comunitat Econòmica Europea; són un país aficionat a les apostes i acaben apostant pel cavall guanyador. De totes maneres, van haver de superar alguns destacats entrebancs; el més assenyalat va ser el veto del general De Gaulle, qui es malfiava dels anglesos (possiblement el temps li ha donat la raó).
Malgrat formar part del Mercat Comú, els anglesos sempre han tingut un vestit a mida dins l’entramat comunitari. Des dels temps de la Dama de Ferro, la impagable Margaret Tatcher, euroescèptica a fons, el capteniment britànic no ha destacat per contribuir en una major cohesió europea.
Alguns analistes malpensats consideren que encara enyoren el seu passat colonial de gran potència, per la qual cosa la seva incorporació a l’Europa unida ha resultat feta a contracor i grinyolant.
Tanmateix resulta una mica esbiaixat carregar els neulers sobre els votants anglesos i oblidar la part de la culpa que correspon a la Unió Europea. Fa anys i panys que l’euroburocràcia no atrau a milions de ciutadans; les polítiques de retallades socials impulsades des de la Unió Europea, des de l’esclat de la crisi, han agreujat la desconfiança envers una superestructura de funcionaris, grans lobbies de poder econòmic i interessos aliens als neguits del ciutadà del carrer.
Els pares de la Unió Europea –Jean Monnet, Conrad Adenauer, Robert Schuman i Alcide de Gasperi– van treballar per un continent més just i més integrat socialment. No aplaudirien de cap manera la metamorfosi de la seva criatura: una Europa on les exigències del mercat s’imposen al benestar i la dignitat de milions de ciutadans europeus empobrits.
I per reblar el clau de tot plegat, la notícia del fixatge milionari, en qualitat de president no executiu, de Duraõ Barroso –president de la Comissió Europea– per part de Goldman Sachs, un dels bancs d’inversió responsables de la crisi, resulta força escandalosa. Paradigma d’un capteniment polític a anys llum del concepte aristotèlic de servei a la comunitat; el senyor Barroso té assignada, de manera vitalícia, una pensió de 18.000 euros al mes i cap legislació comunitària l’obliga a renunciar-hi, malgrat poder cobrar 5 milions d’euros per any en la seva nova activitat.
Els anglesos que han engegat Europa a pastar fang no són quatre populistes ni quatre extremistes, com alguns mitjans de desinformació massiva ens volen fer empassar. Estan carregats de raons per dir bye, bye a aquesta Unió Europea.