Sefardita, color sala despera
Cadira verd clar destenyit, cadira blau turquesa, cadira vermell granatós, cadira groc mostassa i espera
on estic asseguda? Ah, sí, cadira verd clar destenyit. He sortit de casa per fer un cafè i menjar un dels pastissos casolans del Rahatlook, un petit, petit cafè situat en un carreró que comunica Fehardija, el carrer comercial principal de Sarajevo, i la plaça on es troba el museu jueu i lantiga Sinagoga, aquella on un dia, en una exposició sobre les famílies sefardites que es van installar a Bòsnia, em van llençar un: sí, dona, els jueus que vau expulsar dEspanya. Nosaltres vam expulsar jueus? Quan va passar això? Com és que no ho he vist a les notícies?
Quin sentiment de culpabilitat em va entrar. Com va poder passar això i jo sense assabentar-men? Em vaig sentir avergonyida per la meva ignorància sobre un fet actual tan gros. Les fotos de les famílies que apareixien en lexposició eren en blanc i negre, i les més actuals dataven de principis del segle XX.
Aquí el meu cervell, que feia estona que estava engranant la maquinària, va començar a donar-me respostes al comentari que em ressonava: vau expulsar els jueus. Nikola company de pis no estaràs parlant de lexpulsió feta durant la Inquisició lany 1492 pels Reis Catòlics, no? Bé, no sé lany exacte, però sí, suposo que és aquesta contesta el Nikola. Aaaaaaaaacabaramos! I et quedes tan ample? Fent servir el mateix to acusador com si jo hi hagués tingut alguna cosa a veure?
La meva consciència va quedar tranquilla. Això va ser fa molts anys Ignorant que ara també estic collaborant passivament en lexquisit tracte que el govern espanyol està concedint tant a autòctons com a estrangers.
Però llavors com pot ser que en la inauguració daquesta exposició hi assisteixin familiars dels qui apareixen a les fotos? I com és que els fotografiats saben que provenen dels sefardites expulsats de la península Ibèrica fa 524 anys? Nikola, per què mhas assenyalat amb el dit, unint present i passat, i fent-me culpable del destí daquesta senyora baixeta de cabells exageradament enlacats i cardats, dabric de visó (no sé si sintètic) que tinc al meu costat?
La memòria. Les arrels. Algunes famílies sefardites afirmem conservar la clau de les portes de les llars que van haver de deixar, dun dia per laltre, a la península Ibèrica, esperant poder tornar a obrir aquella porta un dia. Literalment, físicament la clau.
Gràcies als sefardites que viuen a Bòsnia vaig saber que lany passat el govern espanyol va aprovar una llei perquè els sefardites repartits pel món que puguin demostrar que efectivament són descendents daquestes famílies expulsades pels Reis Catòlics rebin la nacionalitat espanyola, sense renunciar, és clar, a la nacionalitat que ja tinguin actualment. El diari El País explicava, loctubre de 2015, que un dia després dentrar en vigor la llei ja shavia concedit la nacionalitat espanyola a 4.300 sefardites.
La memòria de fa 524 anys I la de fa 302 anys? Un 1714 on es van abolir les llibertats institucionals i civils catalanes. I la de fa 77 anys? Les arrels. Magrada recordar don vinc. Però duna manera positiva, com els assistents a lexposició, que resseguien les fotografies amb nostàlgia, orgull i alegria. No negativament, com el Nikola, que feia retrets don no en pot rajar res.
Cadira blau color sala despera de lOAC, cadira gris clar sala despera dambulatori, cadira blau, gris, groc de tren de Rodalies Setembre és un bon mes per sortir una estona de casa, fer un cafè, menjar una mica de pa de pessic i evidenciar una vegada més els nostres drets.
Quin sentiment de culpabilitat em va entrar. Com va poder passar això i jo sense assabentar-men? Em vaig sentir avergonyida per la meva ignorància sobre un fet actual tan gros. Les fotos de les famílies que apareixien en lexposició eren en blanc i negre, i les més actuals dataven de principis del segle XX.
Aquí el meu cervell, que feia estona que estava engranant la maquinària, va començar a donar-me respostes al comentari que em ressonava: vau expulsar els jueus. Nikola company de pis no estaràs parlant de lexpulsió feta durant la Inquisició lany 1492 pels Reis Catòlics, no? Bé, no sé lany exacte, però sí, suposo que és aquesta contesta el Nikola. Aaaaaaaaacabaramos! I et quedes tan ample? Fent servir el mateix to acusador com si jo hi hagués tingut alguna cosa a veure?
La meva consciència va quedar tranquilla. Això va ser fa molts anys Ignorant que ara també estic collaborant passivament en lexquisit tracte que el govern espanyol està concedint tant a autòctons com a estrangers.
Però llavors com pot ser que en la inauguració daquesta exposició hi assisteixin familiars dels qui apareixen a les fotos? I com és que els fotografiats saben que provenen dels sefardites expulsats de la península Ibèrica fa 524 anys? Nikola, per què mhas assenyalat amb el dit, unint present i passat, i fent-me culpable del destí daquesta senyora baixeta de cabells exageradament enlacats i cardats, dabric de visó (no sé si sintètic) que tinc al meu costat?
La memòria. Les arrels. Algunes famílies sefardites afirmem conservar la clau de les portes de les llars que van haver de deixar, dun dia per laltre, a la península Ibèrica, esperant poder tornar a obrir aquella porta un dia. Literalment, físicament la clau.
Gràcies als sefardites que viuen a Bòsnia vaig saber que lany passat el govern espanyol va aprovar una llei perquè els sefardites repartits pel món que puguin demostrar que efectivament són descendents daquestes famílies expulsades pels Reis Catòlics rebin la nacionalitat espanyola, sense renunciar, és clar, a la nacionalitat que ja tinguin actualment. El diari El País explicava, loctubre de 2015, que un dia després dentrar en vigor la llei ja shavia concedit la nacionalitat espanyola a 4.300 sefardites.
La memòria de fa 524 anys I la de fa 302 anys? Un 1714 on es van abolir les llibertats institucionals i civils catalanes. I la de fa 77 anys? Les arrels. Magrada recordar don vinc. Però duna manera positiva, com els assistents a lexposició, que resseguien les fotografies amb nostàlgia, orgull i alegria. No negativament, com el Nikola, que feia retrets don no en pot rajar res.
Cadira blau color sala despera de lOAC, cadira gris clar sala despera dambulatori, cadira blau, gris, groc de tren de Rodalies Setembre és un bon mes per sortir una estona de casa, fer un cafè, menjar una mica de pa de pessic i evidenciar una vegada més els nostres drets.