ADN, el nostre codi de barres
Mireia Labrador Isern, Doctora en Genètica i Jorge Pérez-Valle, Doctor en Biotecnologia
Dimarts a la nit, a altes hores de la matinada, a la pantalla de la televisió un nombrós grup dagents policials, amb les sigles CSI impreses a lesquena, es mouen al voltant dun cos sense vida que es troba estès a terra. Un dells sapropa al cadàver, nexamina les mans i extreu un petit tros de pell de sota una ungla, que diposita en una bosseta de plàstic transparent. Poc després són tots al laboratori, introdueixen aquesta mostra en una màquina i en pocs minuts apareix a les pantalles una foto del presumpte assassí. Per descomptat a la vida real no tot és tan senzill com en la ciència-ficció, però, encara que sembli difícil de creure, aquesta escena està més propera a la realitat del que ens podem imaginar.
Cada persona té petites mutacions o canvis en el seu ADN que fan que aquest sigui únic per a cada individu. Cada una dels milions de cèllules que constitueixen el nostre organisme conté en el seu interior exactament les mateixes seqüències dADN que la resta, mantenint sempre aquests petits canvis en cada una de les nostres cèllules.
Si obtenim encara que sigui una sola cèllula dun individu, ja sigui dun cabell, duna taca de sang, de saliva o dun trosset de pell, podem extrauren lADN i amplificar les regions on es troben aquestes mutacions característiques, i estudiar-les per tal delaborar el que es coneix com a perfil genètic o impremta genètica. Aquest procediment ens permet identificar persones de forma única amb una probabilitat derror menyspreable. La probabilitat de trobar dues persones diferents amb el mateix perfil genètic per atzar és duna entre milers de milions.
La genètica forense té bàsicament tres grans àrees daplicació. La primera delles està relacionada amb la resolució de delictes. Si es pot obtenir qualsevol material biològic del presumpte culpable, es pot comparar el seu perfil genètic amb els dels possibles sospitosos; en el cas que no hi hagi cap coincidència, es procedeix a comparar-lo amb una base de dades que conté els perfils genètics de criminals. La segona àrea daplicació és la identificació de cadàvers, sigui de persones desaparegudes o bé de víctimes de catàstrofes. És molt útil quan el cadàver està en tan mal estat que no es pot recórrer als procediments habituals, com lobtenció dimpremtes digitals, patrons dentals, etc. Lúltima àrea daplicació serien les proves de paternitat. La impremta genètica dun fill ha de coincidir aproximadament en un 50% amb el de cada un dels seus progenitors i, per tant, comparant-les es pot descartar o afirmar una paternitat.
Tot i que la genètica forense és una eina molt potent per a la investigació, presenta certes limitacions. Per exemple, no pot distingir entre dos bessons monozigòtics (bessons idèntics), ja que comparteixen el mateix codi genètic i, per tant, són indistingibles pel seu perfil dADN. En aquest cas, lúnica forma de diferenciar-los seria a través de les seves empremtes digitals. També cal remarcar que el fet que es trobi una mostra dADN dun individu en concret a lescena dun crim no significa que aquest sigui necessàriament el culpable. Les proves forenses han danar sempre acompanyades daltres evidències per tal dassenyalar amb total fiabilitat la culpabilitat dun sospitós.
Cada persona té petites mutacions o canvis en el seu ADN que fan que aquest sigui únic per a cada individu. Cada una dels milions de cèllules que constitueixen el nostre organisme conté en el seu interior exactament les mateixes seqüències dADN que la resta, mantenint sempre aquests petits canvis en cada una de les nostres cèllules.
Si obtenim encara que sigui una sola cèllula dun individu, ja sigui dun cabell, duna taca de sang, de saliva o dun trosset de pell, podem extrauren lADN i amplificar les regions on es troben aquestes mutacions característiques, i estudiar-les per tal delaborar el que es coneix com a perfil genètic o impremta genètica. Aquest procediment ens permet identificar persones de forma única amb una probabilitat derror menyspreable. La probabilitat de trobar dues persones diferents amb el mateix perfil genètic per atzar és duna entre milers de milions.
La genètica forense té bàsicament tres grans àrees daplicació. La primera delles està relacionada amb la resolució de delictes. Si es pot obtenir qualsevol material biològic del presumpte culpable, es pot comparar el seu perfil genètic amb els dels possibles sospitosos; en el cas que no hi hagi cap coincidència, es procedeix a comparar-lo amb una base de dades que conté els perfils genètics de criminals. La segona àrea daplicació és la identificació de cadàvers, sigui de persones desaparegudes o bé de víctimes de catàstrofes. És molt útil quan el cadàver està en tan mal estat que no es pot recórrer als procediments habituals, com lobtenció dimpremtes digitals, patrons dentals, etc. Lúltima àrea daplicació serien les proves de paternitat. La impremta genètica dun fill ha de coincidir aproximadament en un 50% amb el de cada un dels seus progenitors i, per tant, comparant-les es pot descartar o afirmar una paternitat.
Tot i que la genètica forense és una eina molt potent per a la investigació, presenta certes limitacions. Per exemple, no pot distingir entre dos bessons monozigòtics (bessons idèntics), ja que comparteixen el mateix codi genètic i, per tant, són indistingibles pel seu perfil dADN. En aquest cas, lúnica forma de diferenciar-los seria a través de les seves empremtes digitals. També cal remarcar que el fet que es trobi una mostra dADN dun individu en concret a lescena dun crim no significa que aquest sigui necessàriament el culpable. Les proves forenses han danar sempre acompanyades daltres evidències per tal dassenyalar amb total fiabilitat la culpabilitat dun sospitós.