Opinió

Una paraula lletja: violació

És desagradable, regira l’estómac, se t’asseca la gola, fa por, per un moment arribes a sentir rebuig per qualsevol acte sexual. Aquestes són algunes de les reaccions que pots sentir si t’informes de com ha succeït una violació. Un atac sexual contra un home o una dona sense el seu consentiment, convertint-se en un ésser inferior al qual no és necessari tenir en compte, un animaló amb el qual es pot jugar impunement. I després? Un infern del qual alguns i algunes aconsegueixen sortir i d’altres arrosseguen tota la vida.
Parlar de violació em fa molta mandra. Vivint a Sarajevo des de fa gairebé 2 anys puc comptar amb els dits d’una mà les vegades que n’he parlat amb algú. Tinc per principi no escriure sobre la guerra de Bòsnia com a tema principal, perquè considero que ja se’n parla prou. Diria que és el trending topic internacional quan es vol parlar dels Balcans. I les violacions com a arma de guerra a Bòsnia també són prou conegudes a nivell general i esborrades ràpidament per com de repugnantment malament ens fan sentir. Però després d’haver llegit l’article publicat al portal Balkan Insight sobre la situació actual de les víctimes d’atacs sexuals durant la guerra, sento la necessitat de parlar-ne.
L’article explica que més d’un miler de les dones que van ser violades fa 20 anys durant la guerra pateixen traumes físics i/o mentals que els impedeixen ser mares. I apunta que les Nacions Unides eleva la xifra total de dones que van patir atacs sexuals entre 20.000 i 50.000. Res, 30.000 dones amunt o avall... I segueix… Moltes d’elles quan es van poder retrobar amb la família o parelles van ser rebutjades o culpabilitzades per la seva “sort”, creant-los un estigma de vergonya. Fins al punt que algunes van acabar sent maltractades o es van divorciar. Ni elles, ni el seu entorn íntim van rebre, o han rebut després de 20 anys, cap tipus de suport psicològic que els pugui ajudar a portar aquesta situació. I en aquest entorn també hi entren els nadons fruit d’aquest atac, perquè n’hi ha.
Els milers i milers d’aquestes dones s’han convertit en un tema desagradable del qual ningú vol parlar, Balkan Insight explica que l’únic suport que han rebut ha estat d’organitzacions locals de dones que encaren els mateixos problemes, doctors que fan de voluntaris en ONG o grups d’assessorament legal que col•laboren amb aquestes associacions.
Voleu que us digui que és el que més m’ha espantat de tot el que vaig llegir? Els comentaris dels lectors de l’article, sobretot de gent jove, que s’afanyava a recordar que entre les víctimes també hi havia dones serbobosnianes. Però no ho feia amb voluntat d’unificar les víctimes i solidaritzar-se amb les dones que són utilitzades com a armes de guerra per enfonsar una societat, sinó que es recordava amb la idea de l’ull per ull. D’altres se’n fotien directament amb frases com “quanta imaginació”. La dona elegant, orgullosa, d’uns 50 anys que va silenciar un auditori, a mi inclosa, amb la seva sola presència explicant el seu testimoni en el Festival de Cinema de Sarajevo l’agost de 2014, no em va semblar que fos especialment imaginativa.
Esteu a casa. Uns soldats entren i t’escullen a tu, et porten a una altra habitació i van passant, o tots junts, i una hora, o 10 dies. Tu no has triat res, estàs indefens (sí masculí, tu indefens) o indefensa i, quan per fi acaba, res acaba. Què voldries per a tu mateix/a? Que no et converteixin en un objecte d’estudi normalitzat com a tàctica de guerra?