Bòsnia i la república del #ResACelebrar
Com ens agrada complicar-nos la vida a tots plegats, oi? Som perepunyetes, ens obstinem en els petits detalls per reivindicar, per reclamar canvis, per protestar. Perquè al cap i a la fi els petits canvis són poderosos, que deia el Capità Enciam, oi? Val a dir que estic completament dacord amb el meu Capità, oh Capità
Enciam. Per vèncer injustícies o reclamar drets que ja fa temps que haurien de ser gaudits és important la lluita quotidiana. Cada ocasió és bona per fer pedagogia i per fer-se pesada com un borinot fins aconseguir una situació millor.
Però com es diferencia una petita reivindicació poderosa duna ofuscació que ens situa en un tancament de les nostres pròpies idees? Un encegament que, lluny dapropar-nos al nostre propòsit, ens situa en una fortalesa/presó don no podem, ni volem, sortir i on ningú vol entrar si no és dominant. Qui és el que està fent una reivindicació i qui sestà ofuscant? Els ajuntaments governats per la CUP donant lopció que, qui ho vulgui, treballi el Dia de la Constitució o el Govern espanyol posant tots els mitjans possibles perquè el 6 de desembre sigui respectat segons els seus criteris?
Gairebé tots teniu la vostra opinió, oi? I, segurament, molt òbviament claríssima.
Us vull explicar una faula que parla de quan sarriba a un punt on ja és igual qui tingui raó. Quan sha de fer un enorme esforç per transigir, convenir, pactar, encara que sigui dolorós, perquè vols viure les festes fent festa i, més important, lliurement i en pau. Aquí va:
Una vegada, en una llunyana república, on no hi havia vols directes cap a casa nostra, cosa que la feia més llunyana del que objectivament era. Doncs en aquesta república anomenada Bòsnia i Hercegovina celebraven dos Dies de la Independència i dos Dies Nacionals. Repetir les festes dues vegades?! Sona divertit! Doncs, per increïble que sembli, els ciutadans vivien aquestes festes amb una calma silenciosa, pels carrers es respirava tranquillitat però res més. Daltres les celebraven amb molt dorgull, música, discursos i soroll, però la festa desprenia una olor estranya que sescolava pels nassos i entrava al cervell i als cors. La festa tufejava a ràbia i deixava de ser divertida.
El 21 de novembre la zona anomenada República Srpska celebrava la Diada Nacional rememorant el primer document oficial on es reconeixia aquest territori: els Acords de Pau de Dayton de 1995. En canvi la zona anomenada Federació de Bòsnia i Hercegovina celebrava la Diada Nacional, el Dan dravnosti, el 25 de novembre, commemorant la proclamació de la República de Bòsnia i Hercegovina aquell mateix dia de 1943 per part de les forces antifeixistes durant la Segona Guerra Mundial.
El que no us he explicat és que aquest Estat feia poc que havia tingut una baralla molt gran, una guerra. I els ciutadans necessitaven que els curessin les ferides que sels havien enquistat a lànima. Però, per un estrany encanteri, les persones que governaven aquestes dues zones preferien posar els ditets en aquestes ferides de la població tant com podien. I celebrar diades que ofenien uns i altres. Era un petit divertimento, camuflat en forma de reivindicació, que no els deixava baixar dun burro que compartien en els seus despatxos.
La faula encara no té una resolució. Aquest 25 de novembre de 2016 molts comerços de la part de Sarajevo de la Federació de BiH estaven tancats i decorats amb la bandera de lEstat. Lambient era dun diumenge dhivern mandrós, shi respirava una calma estranya Quan una reivindicació es converteix en ofuscació? Crec que quan el diàleg desapareix.
Però com es diferencia una petita reivindicació poderosa duna ofuscació que ens situa en un tancament de les nostres pròpies idees? Un encegament que, lluny dapropar-nos al nostre propòsit, ens situa en una fortalesa/presó don no podem, ni volem, sortir i on ningú vol entrar si no és dominant. Qui és el que està fent una reivindicació i qui sestà ofuscant? Els ajuntaments governats per la CUP donant lopció que, qui ho vulgui, treballi el Dia de la Constitució o el Govern espanyol posant tots els mitjans possibles perquè el 6 de desembre sigui respectat segons els seus criteris?
Gairebé tots teniu la vostra opinió, oi? I, segurament, molt òbviament claríssima.
Us vull explicar una faula que parla de quan sarriba a un punt on ja és igual qui tingui raó. Quan sha de fer un enorme esforç per transigir, convenir, pactar, encara que sigui dolorós, perquè vols viure les festes fent festa i, més important, lliurement i en pau. Aquí va:
Una vegada, en una llunyana república, on no hi havia vols directes cap a casa nostra, cosa que la feia més llunyana del que objectivament era. Doncs en aquesta república anomenada Bòsnia i Hercegovina celebraven dos Dies de la Independència i dos Dies Nacionals. Repetir les festes dues vegades?! Sona divertit! Doncs, per increïble que sembli, els ciutadans vivien aquestes festes amb una calma silenciosa, pels carrers es respirava tranquillitat però res més. Daltres les celebraven amb molt dorgull, música, discursos i soroll, però la festa desprenia una olor estranya que sescolava pels nassos i entrava al cervell i als cors. La festa tufejava a ràbia i deixava de ser divertida.
El 21 de novembre la zona anomenada República Srpska celebrava la Diada Nacional rememorant el primer document oficial on es reconeixia aquest territori: els Acords de Pau de Dayton de 1995. En canvi la zona anomenada Federació de Bòsnia i Hercegovina celebrava la Diada Nacional, el Dan dravnosti, el 25 de novembre, commemorant la proclamació de la República de Bòsnia i Hercegovina aquell mateix dia de 1943 per part de les forces antifeixistes durant la Segona Guerra Mundial.
El que no us he explicat és que aquest Estat feia poc que havia tingut una baralla molt gran, una guerra. I els ciutadans necessitaven que els curessin les ferides que sels havien enquistat a lànima. Però, per un estrany encanteri, les persones que governaven aquestes dues zones preferien posar els ditets en aquestes ferides de la població tant com podien. I celebrar diades que ofenien uns i altres. Era un petit divertimento, camuflat en forma de reivindicació, que no els deixava baixar dun burro que compartien en els seus despatxos.
La faula encara no té una resolució. Aquest 25 de novembre de 2016 molts comerços de la part de Sarajevo de la Federació de BiH estaven tancats i decorats amb la bandera de lEstat. Lambient era dun diumenge dhivern mandrós, shi respirava una calma estranya Quan una reivindicació es converteix en ofuscació? Crec que quan el diàleg desapareix.