Un heroi quotidià
El desordenat creixement de població que es va donar amb la bombolla immobiliària al Camp de Tarragona i en concret a la meitat del sud del Baix Penedès, va comportar una nova realitat als centres docents. Famílies procedents de barris modestos de làrea metropolitana van venir atrets per preus més baixos i unes expectatives laborals que després es van estroncar, igual va passar amb contingents de nouvinguts daltres països. El Vendrell és un daquests exemples de transformació social: empobriment de la classe mitjana, índex elevats destrangers, desconnexió urbana, manca darrelament... En un dels seus instituts, el Mediterrània, hi imparteix classe el cambrilenc Òscar Solé, (exredactor de Revista Cambrils). El seu institut es troba en un barri que bàsicament es va construir amb el trasllat de població de la façana marítima de Barcelona quan es va construir la Vila Olímpica. El passat 2 de desembre, al teatre Àngel Guimerà del Vendrell hi va haver lestrena de lobra Història de la Por dirigida i elaborada pel propi Òscar Solé. El projecte pertany a una assignatura optativa de teatre, on uns vint-i-cinc alumnes de 4rt dESO van interpretar diferents escenes de la història mundial amb el nexe de la por. La tortura de la Inquisició, la Revolució Francesa, lexplotació dels congolesos durant el colonialisme, la Guerra Civil espanyola, les pràctiques dexperimentació dels nazis amb els jueus... Que cap diputat de Cs o el PP sexciti, la violència de lescenari era apta per a tots els públics. Tot interpretat per alumnat entre els quals molts dorigen estranger, que havien destinat nombroses hores del seu temps lliure a nombrosos assajos, tres hores diàries la darrera setmana. El resultat va ser que un divendres a la tarda, fora dhorari escolar, el teatre es va omplir de joves dun dels centres més complexos de la demarcació. També hi havia familiars, entre elles es distingien les túniques i els mocadors de les dones marroquines que venien a veure com actuaven els seus fills i filles. Els textos de lobra no eren pas senzills, contenien nombrós vocabulari històric, i requeria dun grau de memorització important. A més, com no, de la interpretació. Aquells alumnes pujaven a lescenari per primera vegada i tenien el luxe de fer-ho en un teatre com aquell.
Interpretaven els textos en català, aspecte a tenir en compte ja que la gran majoria daquell alumnat no té aquest idioma com a llengua materna, sinó daltres. Al final de lobra, els alumnes agraïts amb el seu professor, li van fer entrega dun ram de flors i van dir: gràcies per haver confiat en nosaltres. Que alumnat daquestes característiques, arribi a aquestes conclusions és el millor regal que podien fer a lÒscar, que amb un temps rècord (menys de tres mesos) ha aconseguit que aquells joves actors, interioritzessin un projecte que, ajuda a la tan anomenada cohesió social. En aquell barri del Vendrell, és necessari crear referents positius, i saber engrescar alumnat com aquest en una obra de teatre de contingut històric, resulta realment complicat. LÒscar Solé esdevindria un dels -no pocs- herois quotidians que ha treballat pels centres docents daquest país, que saben transmetre la seva vocació i empenta i saben extreure la positivitat dels alumnes. Però lexistència daquests professionals no ens ha de tapar la realitat que viu el sistema públic que després de fases de creixement, des de fa anys manté retallades pressupostàries. Lalumnat actual presenta unes noves necessitats que fa urgent reduir ratios i potenciar els serveis de suport dels centres que sovint es veuen desbordats. De moment, ens cal aplaudir iniciatives com la de lÒscar Solé, que ens fa creure que davant les dificultats no es pot llençar la tovallola.
Interpretaven els textos en català, aspecte a tenir en compte ja que la gran majoria daquell alumnat no té aquest idioma com a llengua materna, sinó daltres. Al final de lobra, els alumnes agraïts amb el seu professor, li van fer entrega dun ram de flors i van dir: gràcies per haver confiat en nosaltres. Que alumnat daquestes característiques, arribi a aquestes conclusions és el millor regal que podien fer a lÒscar, que amb un temps rècord (menys de tres mesos) ha aconseguit que aquells joves actors, interioritzessin un projecte que, ajuda a la tan anomenada cohesió social. En aquell barri del Vendrell, és necessari crear referents positius, i saber engrescar alumnat com aquest en una obra de teatre de contingut històric, resulta realment complicat. LÒscar Solé esdevindria un dels -no pocs- herois quotidians que ha treballat pels centres docents daquest país, que saben transmetre la seva vocació i empenta i saben extreure la positivitat dels alumnes. Però lexistència daquests professionals no ens ha de tapar la realitat que viu el sistema públic que després de fases de creixement, des de fa anys manté retallades pressupostàries. Lalumnat actual presenta unes noves necessitats que fa urgent reduir ratios i potenciar els serveis de suport dels centres que sovint es veuen desbordats. De moment, ens cal aplaudir iniciatives com la de lÒscar Solé, que ens fa creure que davant les dificultats no es pot llençar la tovallola.