Srebrenica
Cada 13 de juliol es fa una marxa fins a Srebrenica portant les restes humanes que shan identificat durant aquell any al Memorial del cementiri de Potočari.
Segurament us serà familiar la imatge de centenars de taüts coberts amb tela verda ordenats en rengleres i dones cobertes amb mocadors plorant amargament sobre les caixes que, potser, contribuiran a tancar el cercle que va començar el juliol de 1995 quan lexèrcit de la República Srpska va assassinar 8000 homes i nens que sestaven refugiant a la ciutat de Srebrencia. Sota la supervisió dels cascs blaus dels Països Baixos, testimonis de pedra de la matança
Fins ara no se mhavia presentat mai loportunitat danar a aquesta ciutat i, sincerament, tampoc lhavia buscada. Tenia la sensació danar a visitar un parc temàtic de lhorror. Dintre meu hi vivia un debat intern preguntant-me què mou a les persones a visitar aquest lloc? Em regirava tenir la certesa que algunes persones hi anaven en la data senyalada de juliol per treure la foto que abans he descrit: llàgrimes sobre taüts. Tot i que també tenia la certesa que la motivació daltres persones era la recerca de respostes, retre respecte als assassinats, fer costat, conèixer la història de primera mà, aprendre, recordar perquè no torni a passar.
Però aquest primer de maig vaig tenir loportunitat danar-hi acompanyada per algú que hi ha viscut durant 3 anys. I parlant amb el seu entorn, mhe trobat amb què no tot és com sembla. Mexplica que un home dSrebrenica que viu a Alemanya li va mostrar la seva pròpia tomba en el memorial del cementiri, i com ell, diu que nhi ha més que shan trobat amb el seu nom inscrit en una làpida tot i estar vius. Conec una família que no satreveix a venir a Sarajevo perquè van viure la guerra a Srebrenica i allí van matar al seu pare, són serbis. Bec cerveses, menjo ćevapi i jugo a billar amb nois joves que no troben sortida. Em diuen que abans venien moltes ONG amb intenció dajudar, però que la gestió dels diners no acabava invertint-se mai a la ciutat. A lestiu hi ha una mica daugment de les visites, però ja no ve ningú, i no hi ha feina per tothom. La gent ha danar marxant.
Al Memorial un grup de Turquia amb banderes del seu país penjades a lesquena visiten les tombes. Davant, a laltre costat de la carretera, una paradeta ven flors i souvenirs, just al seu darrere, la nau industrial on els cascs blaus tenien la seva base. Un espai fantasma. Els habitants de la ciutat serbis, musulmans, potser algun croata i potser alguna altra ètnia o cap en concret, shan de valdre per ells mateixos. Segueixen abandonats com ho van estar el dia de la matança, com ho van estar els anys que va durar la guerra. En un punt molt calent, proper a la frontera amb Sèrbia on sexpulsaven serbis de les seves cases, es cremaven i sassassinava, i on sexpulsaven musulmans de les seves cases, es cremaven i sassassinava.
És molt greu el que va passar, molt, molt, molt. Però men vaig dallí amb la sensació que hi ha alguna cosa més per la qual Never Forget Srebrenica hi és: no oblidar mai per la gent que actualment hi viu, amb una foscor que enverina laire. Laire dels més joves que han crescut ignorant com és viure sense un pes aliè a les espatlles, sent víctimes de tot tipus de poders i amos de poca cosa més que el seu cos.
Segurament us serà familiar la imatge de centenars de taüts coberts amb tela verda ordenats en rengleres i dones cobertes amb mocadors plorant amargament sobre les caixes que, potser, contribuiran a tancar el cercle que va començar el juliol de 1995 quan lexèrcit de la República Srpska va assassinar 8000 homes i nens que sestaven refugiant a la ciutat de Srebrencia. Sota la supervisió dels cascs blaus dels Països Baixos, testimonis de pedra de la matança
Fins ara no se mhavia presentat mai loportunitat danar a aquesta ciutat i, sincerament, tampoc lhavia buscada. Tenia la sensació danar a visitar un parc temàtic de lhorror. Dintre meu hi vivia un debat intern preguntant-me què mou a les persones a visitar aquest lloc? Em regirava tenir la certesa que algunes persones hi anaven en la data senyalada de juliol per treure la foto que abans he descrit: llàgrimes sobre taüts. Tot i que també tenia la certesa que la motivació daltres persones era la recerca de respostes, retre respecte als assassinats, fer costat, conèixer la història de primera mà, aprendre, recordar perquè no torni a passar.
Però aquest primer de maig vaig tenir loportunitat danar-hi acompanyada per algú que hi ha viscut durant 3 anys. I parlant amb el seu entorn, mhe trobat amb què no tot és com sembla. Mexplica que un home dSrebrenica que viu a Alemanya li va mostrar la seva pròpia tomba en el memorial del cementiri, i com ell, diu que nhi ha més que shan trobat amb el seu nom inscrit en una làpida tot i estar vius. Conec una família que no satreveix a venir a Sarajevo perquè van viure la guerra a Srebrenica i allí van matar al seu pare, són serbis. Bec cerveses, menjo ćevapi i jugo a billar amb nois joves que no troben sortida. Em diuen que abans venien moltes ONG amb intenció dajudar, però que la gestió dels diners no acabava invertint-se mai a la ciutat. A lestiu hi ha una mica daugment de les visites, però ja no ve ningú, i no hi ha feina per tothom. La gent ha danar marxant.
Al Memorial un grup de Turquia amb banderes del seu país penjades a lesquena visiten les tombes. Davant, a laltre costat de la carretera, una paradeta ven flors i souvenirs, just al seu darrere, la nau industrial on els cascs blaus tenien la seva base. Un espai fantasma. Els habitants de la ciutat serbis, musulmans, potser algun croata i potser alguna altra ètnia o cap en concret, shan de valdre per ells mateixos. Segueixen abandonats com ho van estar el dia de la matança, com ho van estar els anys que va durar la guerra. En un punt molt calent, proper a la frontera amb Sèrbia on sexpulsaven serbis de les seves cases, es cremaven i sassassinava, i on sexpulsaven musulmans de les seves cases, es cremaven i sassassinava.
És molt greu el que va passar, molt, molt, molt. Però men vaig dallí amb la sensació que hi ha alguna cosa més per la qual Never Forget Srebrenica hi és: no oblidar mai per la gent que actualment hi viu, amb una foscor que enverina laire. Laire dels més joves que han crescut ignorant com és viure sense un pes aliè a les espatlles, sent víctimes de tot tipus de poders i amos de poca cosa més que el seu cos.