La més absurda de les violències
Fullejant em trobo aquest text que vaig escriure el 7 dabril. Els mitjans anaven plens del 25è aniversari de linici del setge a Sarajevo i de lúnic barri que va quedar sota control de lexèrcit de la República Srpska: Grbavica, on molts dels veïns van quedar atrapats aprenent a sobreviure amb lenemic a casa o, com a mínim, intentant-ho. Qualsevol sofriment humà ens hauria de provocar el mateix efecte, però, honestament, sabem que el sofriment real o potencial dels qui estimem ens afecta molt més. Daquesta empatia per un patiment local podem passar a lempatia del que veiem per televisió i que no aconsegueix arribar a la nostra consciència i voluntat dacció.
Tinc un nus a la gola des que mhe pogut fer una idea més clara del que va passar on sóc ara, fa 25 anys. Fa 25 anys en tenia 11. Ja estava viva. No és com la Guerra dels Segadors. Fa 25 anys estava ballant la Sardana Olímpica. I aquí, en aquest carrer, els éssers humans no entenien res. Començava un malson que encara ara els costa assumir que va ser real. I els que ho assumeixen han posat un mur entre llavors i ara. Perquè, sense ell, seria massa dolorós poder seguir respirant i dormint.
Ara que fa 2 anys que visc aquí. Que em puc fer, calculo, un 0,5% la idea del que va passar. Ara que començo a processar, tremolo. No sé com entomar-ho. No sé com viure aquí. I penso i reflexiono sobre lésser humà, lanimal. La supervivència, la capacitat dadaptació. Estan més sencers els més forts? els més vius o fills de puta? suposo que hi ha una mica de tot Qui decideix qui viu i qui mor? Perquè jo he viscut una infantesa plàcida a Cambrils i el meu amic una guerra a Sarajevo? Perquè els dos seguim vius? Quin valor té la vida de ningú? Què aportem a la humanitat?
Aquí on ahir morien avui passegen somrient. Com sho fan? com se supera? No com soblida, perquè no concebo que es pugui oblidar. I mho pregunto el 2017 on les guerres continuen. De què serveix explicar el que va passar a Sarajevo? Ajudarà lexperiència a algun supervivent dun altre infern? GUERRA. Shauria de crear una altra paraula que ens torni a recordar lhorror i la crueltat que representa. No dic la inhumanitat perquè és provocada per éssers humans. Potser això és humanitat també. Una part real i fosca de la humanitat més dolorosa.
Per què comencen les guerres? Com es cultiva aquesta creença de ser superior, de sentir el clar dret de matar i de fer mal a un altre ésser de la teva espècie?
Què passa després duna guerra? Miguel Gil, reporter a la guerra dels Balcans, va dir en una entrevista a la ràdio, que tornen a ser com eren. Potser més freds que abans. Però tornen. La capacitat dadaptació. El meu avi Santiago va lluitar a la Guerra Civil. I els meus altres avis eren civils en aquella Espanya. Persones que estimo i que no em van transmetre cap aprenentatge de llavors. No en volien parlar. Potser és bo escriure i parlar-ne des de lésser humà. Per provocar empatia i aconseguir que cada vegada sigui més la gent que es nega a maltractar un altre ésser humà, condicionat per les estratègies dalgú amb poder a qui la teva vida li importa una merda.
Com del dia a dia, la quotidianitat, si no shi para atenció, es pot arribar a la més absurda de les violències.
Tinc un nus a la gola des que mhe pogut fer una idea més clara del que va passar on sóc ara, fa 25 anys. Fa 25 anys en tenia 11. Ja estava viva. No és com la Guerra dels Segadors. Fa 25 anys estava ballant la Sardana Olímpica. I aquí, en aquest carrer, els éssers humans no entenien res. Començava un malson que encara ara els costa assumir que va ser real. I els que ho assumeixen han posat un mur entre llavors i ara. Perquè, sense ell, seria massa dolorós poder seguir respirant i dormint.
Ara que fa 2 anys que visc aquí. Que em puc fer, calculo, un 0,5% la idea del que va passar. Ara que començo a processar, tremolo. No sé com entomar-ho. No sé com viure aquí. I penso i reflexiono sobre lésser humà, lanimal. La supervivència, la capacitat dadaptació. Estan més sencers els més forts? els més vius o fills de puta? suposo que hi ha una mica de tot Qui decideix qui viu i qui mor? Perquè jo he viscut una infantesa plàcida a Cambrils i el meu amic una guerra a Sarajevo? Perquè els dos seguim vius? Quin valor té la vida de ningú? Què aportem a la humanitat?
Aquí on ahir morien avui passegen somrient. Com sho fan? com se supera? No com soblida, perquè no concebo que es pugui oblidar. I mho pregunto el 2017 on les guerres continuen. De què serveix explicar el que va passar a Sarajevo? Ajudarà lexperiència a algun supervivent dun altre infern? GUERRA. Shauria de crear una altra paraula que ens torni a recordar lhorror i la crueltat que representa. No dic la inhumanitat perquè és provocada per éssers humans. Potser això és humanitat també. Una part real i fosca de la humanitat més dolorosa.
Per què comencen les guerres? Com es cultiva aquesta creença de ser superior, de sentir el clar dret de matar i de fer mal a un altre ésser de la teva espècie?
Què passa després duna guerra? Miguel Gil, reporter a la guerra dels Balcans, va dir en una entrevista a la ràdio, que tornen a ser com eren. Potser més freds que abans. Però tornen. La capacitat dadaptació. El meu avi Santiago va lluitar a la Guerra Civil. I els meus altres avis eren civils en aquella Espanya. Persones que estimo i que no em van transmetre cap aprenentatge de llavors. No en volien parlar. Potser és bo escriure i parlar-ne des de lésser humà. Per provocar empatia i aconseguir que cada vegada sigui més la gent que es nega a maltractar un altre ésser humà, condicionat per les estratègies dalgú amb poder a qui la teva vida li importa una merda.
Com del dia a dia, la quotidianitat, si no shi para atenció, es pot arribar a la més absurda de les violències.