De la crisis a la recuperación, premi al millor curt de ficció
EL DIT A LULL
Els esforçats dirigents del Gobierno de España ens volen fer creure que la crisi és quelcom del passat. El sensacional vídeo hospitalari del Partit Popular, esclafant motors per a les eleccions generals de desembre, és una prova fefaent de la clara voluntat de convèncer lopinió pública de les bondats de la seva infatigable tasca de govern.
Una noia malalta en estat crític, representant Espanya, arriba a lhospital a les últimes lany 2012, però es recupera miraculosament lany 2015 a les mans dun equip mèdic molt abnegat en què el doctor en cap, com Don Mariano Rajoy, porta una cuidada barba.
Tanmateix, malgrat estar ja curtit en això del màrqueting polític, un contempla amb estupefacció tant autobombo i plateret. Ja sabem que els polítics menteixen sense cap mena de vergonya. Lenyorat José Luís Rodríguez Zapatero a les vigílies de la desfeta bancària ens assegurava que el sistema financer espanyol estava a la Champions; el seu ministre Pedro Solbes emprava un bonic joc de paraules per obviar el maleït terme crisi i ens parlava de leve desaceleración de la actividad económica; Elena Salgado, la seva successora, respirava aires primaverals amb allò de los brotes verdes davant del cataclisme que en venia a sobre; Fátima Báñez, ministra de treball del Partit Popular, ha encunyat el simpàtic terme de movilidad exterior quan es refereix a la sagnia de joves universitaris que shan de guanyar les garrofes emigrant, com van fer milers i milers despanyols en el franquisme.
De lany 2008 a lany 2015 els índexs datur i de desigualtat social a Espanya són daurora boreal. Les denúncies dONG com Càritas advertint de les noves formes de pobresa que han sorgit i de lexclusió social de milers i miler de persones fan feredat. Les campanyes persistents del banc daliments per arreplegar productes de primera necessitat no qualla massa amb aquesta cançoneta preelectoral que la crisi pertany a un passat ja superat.
És legítim que quan satansen uns comicis sactivin les neurones creatives de tots els partits, però caldria una certa dosi de prudència per respecte a les urgents necessitats de moltes llars arreu de la geografia espanyola. Més dun 20% de la població activa a latur, amb una allau de llars sense cap tipus de prestació social, haurien de ser advertències de prou gruix per evitar certs optimismes que poden esdevenir escandalosos.
Ara bé, el poder sempre empra eines ben elaborades per transformar la realitat en una mena de Matrix on lelector acabi combregant amb rodes de molí. De totes maneres, amb tot el que ha plogut, que repetir a manera de mantra budista que la crisi econòmica ja és història resulti eficaç és quelcom més que dubtós. El ciutadà acollat per la hipoteca i amb un poder adquisitiu cada cop més precari pot contemplar el vídeo hospitalari del PP amb ironia, sarcasme o indignació. Els pares de famílies desnonades o la munió de gent que han de recórrer a menjadors socials o a organitzacions socials per cobrir necessitats bàsiques, dubto que puguin saltar dentusiasme mirant com una noieta maquillada amb la rojigualda a la cara surt tota eixerida de lhospital, després de 2 minuts.
Malgrat tot, lesmentat vídeo sempre pot concórrer a qualsevol festival de curts de cinema; té premi segur al millor curt de ficció.
Perdó; sembla ser que li poden retirar el premi a darrera hora, per ser un plagi maldestre del vídeo de la campanya presidencial a la República Dominicana de Leonel Fernández, lany 2007.
Els esforçats dirigents del Gobierno de España ens volen fer creure que la crisi és quelcom del passat. El sensacional vídeo hospitalari del Partit Popular, esclafant motors per a les eleccions generals de desembre, és una prova fefaent de la clara voluntat de convèncer lopinió pública de les bondats de la seva infatigable tasca de govern.
Una noia malalta en estat crític, representant Espanya, arriba a lhospital a les últimes lany 2012, però es recupera miraculosament lany 2015 a les mans dun equip mèdic molt abnegat en què el doctor en cap, com Don Mariano Rajoy, porta una cuidada barba.
Tanmateix, malgrat estar ja curtit en això del màrqueting polític, un contempla amb estupefacció tant autobombo i plateret. Ja sabem que els polítics menteixen sense cap mena de vergonya. Lenyorat José Luís Rodríguez Zapatero a les vigílies de la desfeta bancària ens assegurava que el sistema financer espanyol estava a la Champions; el seu ministre Pedro Solbes emprava un bonic joc de paraules per obviar el maleït terme crisi i ens parlava de leve desaceleración de la actividad económica; Elena Salgado, la seva successora, respirava aires primaverals amb allò de los brotes verdes davant del cataclisme que en venia a sobre; Fátima Báñez, ministra de treball del Partit Popular, ha encunyat el simpàtic terme de movilidad exterior quan es refereix a la sagnia de joves universitaris que shan de guanyar les garrofes emigrant, com van fer milers i milers despanyols en el franquisme.
De lany 2008 a lany 2015 els índexs datur i de desigualtat social a Espanya són daurora boreal. Les denúncies dONG com Càritas advertint de les noves formes de pobresa que han sorgit i de lexclusió social de milers i miler de persones fan feredat. Les campanyes persistents del banc daliments per arreplegar productes de primera necessitat no qualla massa amb aquesta cançoneta preelectoral que la crisi pertany a un passat ja superat.
És legítim que quan satansen uns comicis sactivin les neurones creatives de tots els partits, però caldria una certa dosi de prudència per respecte a les urgents necessitats de moltes llars arreu de la geografia espanyola. Més dun 20% de la població activa a latur, amb una allau de llars sense cap tipus de prestació social, haurien de ser advertències de prou gruix per evitar certs optimismes que poden esdevenir escandalosos.
Ara bé, el poder sempre empra eines ben elaborades per transformar la realitat en una mena de Matrix on lelector acabi combregant amb rodes de molí. De totes maneres, amb tot el que ha plogut, que repetir a manera de mantra budista que la crisi econòmica ja és història resulti eficaç és quelcom més que dubtós. El ciutadà acollat per la hipoteca i amb un poder adquisitiu cada cop més precari pot contemplar el vídeo hospitalari del PP amb ironia, sarcasme o indignació. Els pares de famílies desnonades o la munió de gent que han de recórrer a menjadors socials o a organitzacions socials per cobrir necessitats bàsiques, dubto que puguin saltar dentusiasme mirant com una noieta maquillada amb la rojigualda a la cara surt tota eixerida de lhospital, després de 2 minuts.
Malgrat tot, lesmentat vídeo sempre pot concórrer a qualsevol festival de curts de cinema; té premi segur al millor curt de ficció.
Perdó; sembla ser que li poden retirar el premi a darrera hora, per ser un plagi maldestre del vídeo de la campanya presidencial a la República Dominicana de Leonel Fernández, lany 2007.