Buscant la foto, buscant Miguel Gil Moreno de Mora, buscant
Així que he anat de viatge, no de vacances. He estat a Bòsnia. Per què? Vas a la guerra! Allò és perillós! Vas sola?
Molt bé! Vés amb compte! Que valenta ets! Que exòtic! Molt interessant
Amb aquesta barreja dopinions membarco a anar a Bòsnia i Hercegovina, país en el que, com molts altres, fa anys que hi penso i que té un racó en el meu record.
Que si em feia por? Sí. Que si estava nerviosa? No vagi dormir en dos dies I per què allí? Porto tot el viatge contestant a aquesta pregunta i a la de Com està la situació a Catalunya? Tu vols la independència?. Doncs concretament a Sarajevo i Mostar, perquè hi tinc un ídol, un referent professional, Miguel Gil Moreno de Mora, un advocat nascut a Vimbodí i que treballava a Barcelona. Tenia una bona vida, però va decidir agafar una moto i anar a Bòsnia a veure què hi passava. Allí es va convertir en un reporter de guerra, un càmera excepcional el de la mirada clara, el que connectava amb la gent, el primer a arribar i lúltim a marxar. Us recomano buscar el reportatge de TV3 Miquel, Në Terren (sobre el terreny) i segurament entendreu perquè parlo així dell.
I així vaig entrar a Bòsnia, sense saber molt bé per què, només per estar allí. I què vaig trobar? Doncs molt bona gent, molt amable, tan agradable que quan torni a casa crec que em ferirà la més mínima mala mirada, perquè mhe malacostumat a la generositat que mhe trobat en el camí. No puc fer una valoració de com és aquest país, en tres setmanes no nhi ha prou, el que sí que puc és explicar la meva primera impressió. Arribo a Sarajevo i els cotxes amb aires dels anys 90 i 80, la disponibilitat de la gent per aturar-se i gaudir de la conversa o del passeig amb un turista o amb un local, posant per davant una bona relació humana abans que un mòbil o una mostra destrès i la condició dels carrers i del transport públic el que fan és recordar-me casa nostra a la dècada dels 80. I que no sestava bé llavors també?
Crec que una part de mi buscava la foto, la típica foto que he trobat, la de la cara que ha patit, que ha vist massa, amb el fons duna ciutat restaurada però plena de cicatrius, com la cara que busco. La dona esperava el tramvia en un racó de la vorera, mig espantada per qualsevol moviment de cotxe massa brusc, amb la mà acariciant el coll i el pit. Cos encongit, fràgil, se li veu lànima espantada. Suposo que el meu inconscient buscava això, després de dies passejant pels carrers de Sarajevo vaig trobar la foto, potser són imaginacions meves, la duna turista que es passeja pels carrers mirant les bales a les cases, intentant fer-se una idea daquell patiment, quedant-se amb un nus a la gola i al pit.
Ja sóc a Bòsnia, ja sóc on volia, ja tinc la foto que inconscientment buscava i que em fa vergonya reconèixer, ara toca rascar la superfície, espolsar els tòpics i parlar del 2014. Bòsnia continua viva, no sha quedat a la guerra, intenta avançar i si ella fa aquest gran esforç, no és encara més fàcil per a nosaltres? Vas a la guerra? No, això va ser fa 20 anys. Allò és perillós! No més perillós que Barcelona. Que valenta ets! Parles de mi o dells? Jo només vull saber, intentar entendre. Molt interessant! Sí, en això tens raó.
Que si em feia por? Sí. Que si estava nerviosa? No vagi dormir en dos dies I per què allí? Porto tot el viatge contestant a aquesta pregunta i a la de Com està la situació a Catalunya? Tu vols la independència?. Doncs concretament a Sarajevo i Mostar, perquè hi tinc un ídol, un referent professional, Miguel Gil Moreno de Mora, un advocat nascut a Vimbodí i que treballava a Barcelona. Tenia una bona vida, però va decidir agafar una moto i anar a Bòsnia a veure què hi passava. Allí es va convertir en un reporter de guerra, un càmera excepcional el de la mirada clara, el que connectava amb la gent, el primer a arribar i lúltim a marxar. Us recomano buscar el reportatge de TV3 Miquel, Në Terren (sobre el terreny) i segurament entendreu perquè parlo així dell.
I així vaig entrar a Bòsnia, sense saber molt bé per què, només per estar allí. I què vaig trobar? Doncs molt bona gent, molt amable, tan agradable que quan torni a casa crec que em ferirà la més mínima mala mirada, perquè mhe malacostumat a la generositat que mhe trobat en el camí. No puc fer una valoració de com és aquest país, en tres setmanes no nhi ha prou, el que sí que puc és explicar la meva primera impressió. Arribo a Sarajevo i els cotxes amb aires dels anys 90 i 80, la disponibilitat de la gent per aturar-se i gaudir de la conversa o del passeig amb un turista o amb un local, posant per davant una bona relació humana abans que un mòbil o una mostra destrès i la condició dels carrers i del transport públic el que fan és recordar-me casa nostra a la dècada dels 80. I que no sestava bé llavors també?
Crec que una part de mi buscava la foto, la típica foto que he trobat, la de la cara que ha patit, que ha vist massa, amb el fons duna ciutat restaurada però plena de cicatrius, com la cara que busco. La dona esperava el tramvia en un racó de la vorera, mig espantada per qualsevol moviment de cotxe massa brusc, amb la mà acariciant el coll i el pit. Cos encongit, fràgil, se li veu lànima espantada. Suposo que el meu inconscient buscava això, després de dies passejant pels carrers de Sarajevo vaig trobar la foto, potser són imaginacions meves, la duna turista que es passeja pels carrers mirant les bales a les cases, intentant fer-se una idea daquell patiment, quedant-se amb un nus a la gola i al pit.
Ja sóc a Bòsnia, ja sóc on volia, ja tinc la foto que inconscientment buscava i que em fa vergonya reconèixer, ara toca rascar la superfície, espolsar els tòpics i parlar del 2014. Bòsnia continua viva, no sha quedat a la guerra, intenta avançar i si ella fa aquest gran esforç, no és encara més fàcil per a nosaltres? Vas a la guerra? No, això va ser fa 20 anys. Allò és perillós! No més perillós que Barcelona. Que valenta ets! Parles de mi o dells? Jo només vull saber, intentar entendre. Molt interessant! Sí, en això tens raó.