Cambrils i els indians
La controvertida experiència dels catalans a fer les Amèriques ha estat un tema que sempre ha provocat un enorme atractiu. La família Samà, procedent de Vilanova i la Geltrú, establerta a Cambrils fa més dun segle, esdevé el màxim referent que tenim al nostre municipi. El detall que el mateix Alfons XII utilitzés un carruatge dels Samà per entrar a Madrid el 1875 a instaurar altre cop la monarquia ens denota la rellevància del lobby indià a lEspanya del moment, i en concret dels Samà.
Les característiques del Parc Samà el converteixen en un espai excepcional, que no es correspon amb els signes de degradació actuals. És de lamentar que les administracions (totes) no hagin sabut mitjançar amb la família Samà, propietària de ledifici, algun tipus dintervenció digna de la notorietat del parc que en facilités un ús públic major i en millorés la seva divulgació. Un altre aspecte a treballar seria el lligam institucional que hauríem de tenir amb Vilanova i la Geltrú, municipi de qui Cambrils podria imitar nombrosos aspectes en gestió de patrimoni, així com tants altres camps identitaris. Encara hi ha nombroses qüestions a resoldre sobre la presència al nostre municipi daquesta família de terratinents, comerciants i traficants desclaus, pertanyent a la maçoneria. Reconec que va ser un dels motius que em van empènyer a presentar-me a la Beca de Recerca amb el treball sobre el Cambrils de la Restauració Borbònica, publicat el 2007.
A enorme distància del cas dels Samà, a Cambrils es van donar altres exemples dindians que evidencien aquella imatge mitificada de les Amèriques com un lloc per fer fortuna, però don molts tornaven amb les mans buides. Casos dindians cambrilencs són el de Salvador Rovira Clot (tiet del mític propietari Carles Roig Rovira), que a la dècada de 1880 va residir al Brasil, en concret a Pelotas, estat de Porto Alegre. La palmera que hi havia a la seva finca (on a finals del segle xix va obrir un carrer que porta el seu nom) i que va ser-hi present fins al 2006, podria ser una evidència daquesta experiència americana. Un altre és el cas de Benet Rigual Rovira (nebot de lanterior) que va emigrar a lArgentina i va fer fortuna com a ramader. Linteressant història familiar present a la família Rigual assegura que passats uns anys sense cap mena de notícia sel va donar per mort. Lamistat que tenia la família amb el filantrop Eduard Toda va propiciar que tingués lencàrrec de saber on estava enterrat aquell Rigual, un cop aquest diplomàtic reusenc va prendre possessió dun càrrec en aquell país. La sorpresa va ser que va descobrir que era ben viu i havia prosperat a un municipi de linterior del país. Quan va fer el viatge de tornada, va arribar al port de Barcelona vestit com un gautxo, amb pistoles i acompanyat dun lloro engabiat. El va rebre el seu cosí, Carles Roig Rovira. Aquesta història que ens ha arribat avui encara té el record de la gàbia del lloro que va ser durant dècades a les golfes de la casa dels Rigual al carrer dels Immolats del Setge. Un cas més secundari seria el del mas den Golart i les seves propietats, a cavall entre els termes de Vinyols i els Arcs, i Cambrils. El 1820 Josep Golart, procedent de Vilanova i la Geltrú, va adquirir el mas que actualment podem veure al camí de la Creu. A finals segle xix, lhereva afillada Maria Montaner Amell, nascuda a Sant Pere de Ribes, es va casar amb un indià de Vilanova i la Geltrú, Bartomeu Ortoll Moncunill. És de felicitar que tot i la brutal transformació de lentorn, la família Ortoll conserva el mas de forma excel·lent.
Les característiques del Parc Samà el converteixen en un espai excepcional, que no es correspon amb els signes de degradació actuals. És de lamentar que les administracions (totes) no hagin sabut mitjançar amb la família Samà, propietària de ledifici, algun tipus dintervenció digna de la notorietat del parc que en facilités un ús públic major i en millorés la seva divulgació. Un altre aspecte a treballar seria el lligam institucional que hauríem de tenir amb Vilanova i la Geltrú, municipi de qui Cambrils podria imitar nombrosos aspectes en gestió de patrimoni, així com tants altres camps identitaris. Encara hi ha nombroses qüestions a resoldre sobre la presència al nostre municipi daquesta família de terratinents, comerciants i traficants desclaus, pertanyent a la maçoneria. Reconec que va ser un dels motius que em van empènyer a presentar-me a la Beca de Recerca amb el treball sobre el Cambrils de la Restauració Borbònica, publicat el 2007.
A enorme distància del cas dels Samà, a Cambrils es van donar altres exemples dindians que evidencien aquella imatge mitificada de les Amèriques com un lloc per fer fortuna, però don molts tornaven amb les mans buides. Casos dindians cambrilencs són el de Salvador Rovira Clot (tiet del mític propietari Carles Roig Rovira), que a la dècada de 1880 va residir al Brasil, en concret a Pelotas, estat de Porto Alegre. La palmera que hi havia a la seva finca (on a finals del segle xix va obrir un carrer que porta el seu nom) i que va ser-hi present fins al 2006, podria ser una evidència daquesta experiència americana. Un altre és el cas de Benet Rigual Rovira (nebot de lanterior) que va emigrar a lArgentina i va fer fortuna com a ramader. Linteressant història familiar present a la família Rigual assegura que passats uns anys sense cap mena de notícia sel va donar per mort. Lamistat que tenia la família amb el filantrop Eduard Toda va propiciar que tingués lencàrrec de saber on estava enterrat aquell Rigual, un cop aquest diplomàtic reusenc va prendre possessió dun càrrec en aquell país. La sorpresa va ser que va descobrir que era ben viu i havia prosperat a un municipi de linterior del país. Quan va fer el viatge de tornada, va arribar al port de Barcelona vestit com un gautxo, amb pistoles i acompanyat dun lloro engabiat. El va rebre el seu cosí, Carles Roig Rovira. Aquesta història que ens ha arribat avui encara té el record de la gàbia del lloro que va ser durant dècades a les golfes de la casa dels Rigual al carrer dels Immolats del Setge. Un cas més secundari seria el del mas den Golart i les seves propietats, a cavall entre els termes de Vinyols i els Arcs, i Cambrils. El 1820 Josep Golart, procedent de Vilanova i la Geltrú, va adquirir el mas que actualment podem veure al camí de la Creu. A finals segle xix, lhereva afillada Maria Montaner Amell, nascuda a Sant Pere de Ribes, es va casar amb un indià de Vilanova i la Geltrú, Bartomeu Ortoll Moncunill. És de felicitar que tot i la brutal transformació de lentorn, la família Ortoll conserva el mas de forma excel·lent.