Les finestres obertes de Nacho Vigalondo
La identitat, com la informació, la realitat o la mateixa veritat se situa actualment al terreny de la hipervisibilitat. Dia a dia ens hem acostumat a conviure amb la sobresaturació dexposició al mitjà visual. Dels reality shows a la ficció cinematogràfica, la imatge ha arribat a tal abast que sembla que ja res sen pugui escapar. Però és suficient tota la veritat a la qual podem accedir mitjançant la representació mediàtica? Què passa quan no nhi ha prou amb la veritat?
Posem el cas de la projecció de la personalitat a les xarxes socials. Podríem pensar que accedint al correu electrònic privat, Facebook, Whattsapp o fins i tot la mateixa càmera de lordinador ens apropem a la identitat duna persona, quan en realitat ens trobarem només a la capa més superficial: la representacional.
A grans trets, aquesta és la paradoxa que Nacho Vigalondo ens porta amb el film, recentment estrenat a cartellera, Open Windows.
La trama ens situa a lordinador dun blocaire Elijah Wood que és a punt de conèixer el seu amor platònic lemèrita actriu pornogràfica Sasha Grey. El protagonista es troba partícip del segrest de la noia després que un hacker informàtic sintrodueixi al seu ordinador per manipular-lo amb tal propòsit. El film, el seguim, literalment, a través de la pantalla de lordinador del protagonista. El punt de vista el configuren les diverses càmeres que rodegen els personatges: dispositius de seguretat, telèfons mòbils, càmeres web... La trama avança i la multiplicitat de canals es complica. Tant és així que el poc realisme inicial acaba degenerant en una orgia de píxels i finestres que, a mesura que més ens mostren, més ens allunyen de la veritat. Tanmateix, el guió es nodreix de molts dels ingredients que configuren el suspens propi dun thriller daquestes característiques: els comptes enrere, el xantatge, la línia tangent entre la vida i la mort. També podem apreciar certa herència del llenguatge del videojoc, partint de la presència dun narrador omnipresent, omnipotent i demiürg que guia el personatge principal i, per extensió, lespectador, que anirà resolent pantalles i episodis com si duna consola es tractés.
És inevitable parlar de La finestra indiscreta de Hitchcock o Blow Up dAntonioni per referenciar algunes de les pel·lícules més emblemàtiques que ja van reflexionar sobre la impotència que suscita lapropament a la veritat partint del rol observacional. Vigalondo renova el discurs per inserir-lo, molt encertadament, als temps actuals.
Posem el cas de la projecció de la personalitat a les xarxes socials. Podríem pensar que accedint al correu electrònic privat, Facebook, Whattsapp o fins i tot la mateixa càmera de lordinador ens apropem a la identitat duna persona, quan en realitat ens trobarem només a la capa més superficial: la representacional.
A grans trets, aquesta és la paradoxa que Nacho Vigalondo ens porta amb el film, recentment estrenat a cartellera, Open Windows.
La trama ens situa a lordinador dun blocaire Elijah Wood que és a punt de conèixer el seu amor platònic lemèrita actriu pornogràfica Sasha Grey. El protagonista es troba partícip del segrest de la noia després que un hacker informàtic sintrodueixi al seu ordinador per manipular-lo amb tal propòsit. El film, el seguim, literalment, a través de la pantalla de lordinador del protagonista. El punt de vista el configuren les diverses càmeres que rodegen els personatges: dispositius de seguretat, telèfons mòbils, càmeres web... La trama avança i la multiplicitat de canals es complica. Tant és així que el poc realisme inicial acaba degenerant en una orgia de píxels i finestres que, a mesura que més ens mostren, més ens allunyen de la veritat. Tanmateix, el guió es nodreix de molts dels ingredients que configuren el suspens propi dun thriller daquestes característiques: els comptes enrere, el xantatge, la línia tangent entre la vida i la mort. També podem apreciar certa herència del llenguatge del videojoc, partint de la presència dun narrador omnipresent, omnipotent i demiürg que guia el personatge principal i, per extensió, lespectador, que anirà resolent pantalles i episodis com si duna consola es tractés.
És inevitable parlar de La finestra indiscreta de Hitchcock o Blow Up dAntonioni per referenciar algunes de les pel·lícules més emblemàtiques que ja van reflexionar sobre la impotència que suscita lapropament a la veritat partint del rol observacional. Vigalondo renova el discurs per inserir-lo, molt encertadament, als temps actuals.