Vint juliols, Leo
President de l'Associació Cultural Revista Cambrils
Van ser uns estius especials, daquells que recordes pel moment vital en què tagafa. Teníem poc més de vint anys, i perquè van ser intensos, iniciadors de moltes coses, personals i col·lectives. Ho vivíem tot amb ànsia i ens il·lusionàvem amb facilitat, segurament amb el punt dirresponsabilitat, dingenuïtat i dinnocència que va convertir alguns desitjos en realitat. Amb la mirada una mica desenfocada, avui, vint anys després, ens veig a tot el grup com si fóssim els protagonistes dun anunci estiuenc de marca de cervesa, transpirant felicitat instantània quan estàvem tots i totes junts.
Organitzar i protagonitzar activitats festives ens ho feia passar bé. Rèiem molt i potser per això avui encara algunes les seguim fent, més enllà dobjectius idealistes o transcendents.
Cadascú va aportar el que millor dominava i recordo que tu sabies liderar. Eres dels grans i tenies la força destirar dels que dubtàvem, dels que érem, som, més indecisos. Et recordo participant en un munt dactivitats, persuasiu i a vegades directe i imprevisible, però reconec que sabies engrescar.
No hi havia Facebook, ni Whatsapp, ni correu electrònic, ni tan sols mòbils... Exercitàvem la comunicació directa i el que ens havíem de dir ens ho dèiem de viva veu. Parlàvem, discrepàvem a vegades, sen fotíem, xalàvem, una altra vegada rèiem, i aquell juliol de 1994 també vam plorar-te. Però aquest proper setembre seguirem fent la Nit del Foc, la trobada de gegants, hi haurà castells i moltes altres coses on farà vint juliols, Leo, que tu encara hi ets.
Organitzar i protagonitzar activitats festives ens ho feia passar bé. Rèiem molt i potser per això avui encara algunes les seguim fent, més enllà dobjectius idealistes o transcendents.
Cadascú va aportar el que millor dominava i recordo que tu sabies liderar. Eres dels grans i tenies la força destirar dels que dubtàvem, dels que érem, som, més indecisos. Et recordo participant en un munt dactivitats, persuasiu i a vegades directe i imprevisible, però reconec que sabies engrescar.
No hi havia Facebook, ni Whatsapp, ni correu electrònic, ni tan sols mòbils... Exercitàvem la comunicació directa i el que ens havíem de dir ens ho dèiem de viva veu. Parlàvem, discrepàvem a vegades, sen fotíem, xalàvem, una altra vegada rèiem, i aquell juliol de 1994 també vam plorar-te. Però aquest proper setembre seguirem fent la Nit del Foc, la trobada de gegants, hi haurà castells i moltes altres coses on farà vint juliols, Leo, que tu encara hi ets.