Opinió

Quan l’excepció és allò autèntic

“Mira que pinos más grandes” li diu una mare al seu fill mentre passen per davant. Carril bici, turistes, mànigues curtes, les primeres xancles, més turistes, patins, “quiero un heladooo”, venda ambulant, ah sí: turistes.... i de cop es fa el silenci, el recorregut dura unes 20 passes, la mirada gira en direcció contrària a la platja, s’observa, algú somriu i prou! Tornem a l’estrès d’un diumenge primaveral al passeig de Vilafortuny.
A la urbanització Reus Mediterrani s’ha conservat una pineda. Diga’n pineda, diga’n bosc encantat on, depenent de la llum i l’hora, tant pot semblar que es desenterrarà el cadàver de Laura Palmer com que una família burgesa del segle XIX apareixerà per fer un pícnic. Un cartell indica que és una propietat privada i està subtilment tancat, però el lloc té massa encant per reservar-lo només als veïns, s’hi fa vida i fins i tot acull algunes de les activitats de les Festes de Vilafortuny.
Si no sabeu molt bé on és, us ho indico: camineu pel passeig que uneix Cambrils amb Salou i… res més, simplement sabreu que heu arribat. És com un oasi enmig de tant de turisme i edificació, però el curiós del cas és que aquests pins que criden tant l’atenció no són una excepció, són la norma que abans dels anys 60 creixia en el nostre litoral. Doncs sí, resulta que el bosc de pins estrany és el més autèntic; si poguessin parlar us explicarien com van passar de ser lliures al costat de més natura a estar envoltats d’edificis, ciment i palmeres.
I com és que s’ha conservat aquest bosc com si fos un bolet? Doncs la comunitat de propietaris de Reus Mediterrani té una web <www.reusmediterrani.es> on explica que van acordar que preservarien la pineda. Què dius… és d’agrair que com a mínim encara tinguem aquest retrat en 3D del que va ser el litoral cambrilenc. Però quasi que no donaré les gràcies als ideadors d’aquesta urbanització, no és res personal, tampoc els les donaré a cap dels ideadors de la resta d’urbanitzacions i per descomptat als governants del moment, que, tots juntets, van enderrocar masos, arrencar vegetació i decorar tota la costa amb asfalt i ciment.
Però tornem al bosc encantat, perquè… aix… quan et concentres només en ell, tot sembla estar en calma. Depèn de l’hora del dia, l’espectacle és diferent. Quan es va fent fosc, et col·loques d’esquena als pins i observes el cel lilós i blau amb núvols també blaus i gris més fosc. Comencen a aparèixer els estels i una ciutat aquàtica s’encén just davant: són les barques que estan ancorades a aquella alçada. Idíl·lic i gairebé ensucrat, no? Doncs m’han recomanat que no provi l’experiment a l’inrevés, ja que des d’allí es fa més evident l’excepcionalitat d’aquesta pineda.
I et preguntes, a qui se li va acudir? Hi va haver un temps no tan llunyà en què el litoral era més semblant a aquest bosc de pins que al Pla de les Serenes. El reportatge de la Revista “Cambrils, 50 anys de creixement urbanístic” pot donar pistes perquè cadascú tregui les seves conclusions… ehem… diners… ehem… poc respecte a l’entorn.
Animeu-vos a entrar en aquesta pineda, el temps canvia de ritme. Sí, hi ha un cartell de propietat privada, però és molt discret, porteu-vos bé i segur que els veïns us deixen compartir el seu tresor.
M’acabo d’il·luminar! No vaig tan mal encaminada pensant que a estones sembla l’escenari perfecte per il·lustrar un crim; si caves una mica, sota el ciment dels anys 60 hi ha el cadàver de la costa i dels racons autèntics que ara són una excepció.