Quan lexcepció és allò autèntic
Mira que pinos más grandes li diu una mare al seu fill mentre passen per davant. Carril bici, turistes, mànigues curtes, les primeres xancles, més turistes, patins, quiero un heladooo, venda ambulant, ah sí: turistes.... i de cop es fa el silenci, el recorregut dura unes 20 passes, la mirada gira en direcció contrària a la platja, sobserva, algú somriu i prou! Tornem a lestrès dun diumenge primaveral al passeig de Vilafortuny.
A la urbanització Reus Mediterrani sha conservat una pineda. Digan pineda, digan bosc encantat on, depenent de la llum i lhora, tant pot semblar que es desenterrarà el cadàver de Laura Palmer com que una família burgesa del segle XIX apareixerà per fer un pícnic. Un cartell indica que és una propietat privada i està subtilment tancat, però el lloc té massa encant per reservar-lo només als veïns, shi fa vida i fins i tot acull algunes de les activitats de les Festes de Vilafortuny.
Si no sabeu molt bé on és, us ho indico: camineu pel passeig que uneix Cambrils amb Salou i res més, simplement sabreu que heu arribat. És com un oasi enmig de tant de turisme i edificació, però el curiós del cas és que aquests pins que criden tant latenció no són una excepció, són la norma que abans dels anys 60 creixia en el nostre litoral. Doncs sí, resulta que el bosc de pins estrany és el més autèntic; si poguessin parlar us explicarien com van passar de ser lliures al costat de més natura a estar envoltats dedificis, ciment i palmeres.
I com és que sha conservat aquest bosc com si fos un bolet? Doncs la comunitat de propietaris de Reus Mediterrani té una web <www.reusmediterrani.es> on explica que van acordar que preservarien la pineda. Què dius és dagrair que com a mínim encara tinguem aquest retrat en 3D del que va ser el litoral cambrilenc. Però quasi que no donaré les gràcies als ideadors daquesta urbanització, no és res personal, tampoc els les donaré a cap dels ideadors de la resta durbanitzacions i per descomptat als governants del moment, que, tots juntets, van enderrocar masos, arrencar vegetació i decorar tota la costa amb asfalt i ciment.
Però tornem al bosc encantat, perquè aix quan et concentres només en ell, tot sembla estar en calma. Depèn de lhora del dia, lespectacle és diferent. Quan es va fent fosc, et col·loques desquena als pins i observes el cel lilós i blau amb núvols també blaus i gris més fosc. Comencen a aparèixer els estels i una ciutat aquàtica sencén just davant: són les barques que estan ancorades a aquella alçada. Idíl·lic i gairebé ensucrat, no? Doncs mhan recomanat que no provi lexperiment a linrevés, ja que des dallí es fa més evident lexcepcionalitat daquesta pineda.
I et preguntes, a qui se li va acudir? Hi va haver un temps no tan llunyà en què el litoral era més semblant a aquest bosc de pins que al Pla de les Serenes. El reportatge de la Revista Cambrils, 50 anys de creixement urbanístic pot donar pistes perquè cadascú tregui les seves conclusions ehem diners ehem poc respecte a lentorn.
Animeu-vos a entrar en aquesta pineda, el temps canvia de ritme. Sí, hi ha un cartell de propietat privada, però és molt discret, porteu-vos bé i segur que els veïns us deixen compartir el seu tresor.
Macabo dil·luminar! No vaig tan mal encaminada pensant que a estones sembla lescenari perfecte per il·lustrar un crim; si caves una mica, sota el ciment dels anys 60 hi ha el cadàver de la costa i dels racons autèntics que ara són una excepció.
A la urbanització Reus Mediterrani sha conservat una pineda. Digan pineda, digan bosc encantat on, depenent de la llum i lhora, tant pot semblar que es desenterrarà el cadàver de Laura Palmer com que una família burgesa del segle XIX apareixerà per fer un pícnic. Un cartell indica que és una propietat privada i està subtilment tancat, però el lloc té massa encant per reservar-lo només als veïns, shi fa vida i fins i tot acull algunes de les activitats de les Festes de Vilafortuny.
Si no sabeu molt bé on és, us ho indico: camineu pel passeig que uneix Cambrils amb Salou i res més, simplement sabreu que heu arribat. És com un oasi enmig de tant de turisme i edificació, però el curiós del cas és que aquests pins que criden tant latenció no són una excepció, són la norma que abans dels anys 60 creixia en el nostre litoral. Doncs sí, resulta que el bosc de pins estrany és el més autèntic; si poguessin parlar us explicarien com van passar de ser lliures al costat de més natura a estar envoltats dedificis, ciment i palmeres.
I com és que sha conservat aquest bosc com si fos un bolet? Doncs la comunitat de propietaris de Reus Mediterrani té una web <www.reusmediterrani.es> on explica que van acordar que preservarien la pineda. Què dius és dagrair que com a mínim encara tinguem aquest retrat en 3D del que va ser el litoral cambrilenc. Però quasi que no donaré les gràcies als ideadors daquesta urbanització, no és res personal, tampoc els les donaré a cap dels ideadors de la resta durbanitzacions i per descomptat als governants del moment, que, tots juntets, van enderrocar masos, arrencar vegetació i decorar tota la costa amb asfalt i ciment.
Però tornem al bosc encantat, perquè aix quan et concentres només en ell, tot sembla estar en calma. Depèn de lhora del dia, lespectacle és diferent. Quan es va fent fosc, et col·loques desquena als pins i observes el cel lilós i blau amb núvols també blaus i gris més fosc. Comencen a aparèixer els estels i una ciutat aquàtica sencén just davant: són les barques que estan ancorades a aquella alçada. Idíl·lic i gairebé ensucrat, no? Doncs mhan recomanat que no provi lexperiment a linrevés, ja que des dallí es fa més evident lexcepcionalitat daquesta pineda.
I et preguntes, a qui se li va acudir? Hi va haver un temps no tan llunyà en què el litoral era més semblant a aquest bosc de pins que al Pla de les Serenes. El reportatge de la Revista Cambrils, 50 anys de creixement urbanístic pot donar pistes perquè cadascú tregui les seves conclusions ehem diners ehem poc respecte a lentorn.
Animeu-vos a entrar en aquesta pineda, el temps canvia de ritme. Sí, hi ha un cartell de propietat privada, però és molt discret, porteu-vos bé i segur que els veïns us deixen compartir el seu tresor.
Macabo dil·luminar! No vaig tan mal encaminada pensant que a estones sembla lescenari perfecte per il·lustrar un crim; si caves una mica, sota el ciment dels anys 60 hi ha el cadàver de la costa i dels racons autèntics que ara són una excepció.