Un país de guiris, meuques i casinos
Davant la crisi que arrosseguem des de fa 6 anys, sovint sorgeixen veus que parlen dun canvi de paradigma econòmic, que lèpoca de vaques grasses de turisme i maó a sac pertany al passat. Alhora sorprèn la lleugeresa amb què la classe dirigent somple la boca: innovació, recerca i desenvolupament; gairebé tothom parla dI+D com una fórmula màgica que obrirà les portes a la prosperitat dels nostres fills.
A desgrat daquest mantra tan suggeridor com virtual, la realitat esdevé força més galdosa i vergonyant. Catalunya té un índex datur que ultrapassa el doble de la mitjana de la Unió Europea; els indicadors de pobresa que publica Càritas, organització gens sospitosa de ser antisistema, fan feredat; i no cal ser Hercules Poirot per corroborar el deteriorament dels serveis públics bàsics com lensenyament o la sanitat.
La joventut catalana amb titulació universitària, postgraus, i màsters de tota mena sha de guanyar unes escarransides garrofes amb migrats sous que ja no arriben al llindar del mileurista. I és que, de moment, les opcions professionals en una Arcàdia catalana a lestil Silicon Valley pertanyen al món de la fantasia i de les campanyes electorals. Els demògrafs estan observant un inquietant fenomen: la fugida de cervells, un procés migratori que els manuals de geografia situen en els països subdesenvolupats. Les generacions més preparades marxen a lestranger perquè a casa no troben oportunitats de tenir una ocupació qualificada; amb la qual cosa, el país emissor pateix un doble empobriment: social i econòmic, puix no recupera la inversió per càpita dels anys destudis.
De moment cal confiar amb el comodí del turisme estacional, en què la qualitat i el bon gust són mots desconeguts. Les recurrents imatges del Saloufest amb vomiteres angleses, veïns molestos i empresaris riallers (la pela és la pela) ja pertanyen a limaginari col·lectiu de cada primavera catalana. Sospito que no cal ser cap xef ni cap acreditat guia per atendre les necessitats bàsiques dels fills i filles de la Gran Bretanya.
Més al Nord, en les terres de la Tramuntana, del Pla, del Dalí i del Cap de Creus, sobresurt un altre motor econòmic. Des de fa uns anys, la Jonquera sha convertit en el parc temàtic més gran de la prostitució a escala europea. La culpa és dels francesos, que van tancar llurs puticlubs i ara han de fer camí de formiga a terres catalanes, on la legislació és més permissiva amb les necessitats primàries del personal. Un empresari del sector considerava públicament que el seu local era un dinamitzador de leconomia de la Jonquera. Àdhuc el New York Times parlava del gran negoci de la prostitució a lantic espai duaner. Alguns hi veuen un cert paral·lelisme amb les emblemàtiques pel·lícules de vaqueros: lleugeres noies dels saloons enmig de baralles i whisky a dojo.
De totes maneres, la Generalitat fa mil esforços per millorar la imatge exterior i la dignitat del territori. Cal recordar la cordial rebuda que va tenir el magnat Sheldon Adelson amb una proposta espaterrant: Eurovegas, un macrocomplex doci amb inversions milionàries i milers de llocs de treball; va ser obsequiat pel mateix Artur Mas, no pas pel seu doble del Polònia.
Tot plegat hagués acabat com la genial Bienvenido, mister Mashall; però els bons oficis de Mas-Colell han fet possible allargar la il·lusió col·lectiva amb una nova proposta doci a gran escala: Barcelona World. Les dades són engrescadores: 40.000 llocs de treball en total, una perfecta combinació de parc temàtic, hotels, àrees comercials i casinos amb uns perspectives de rebre 10 milions de visitants per any. Els temes de fiscalitat sobre el joc, la possible saturació immobiliària, els temes de sostenibilitat turística, la ludopatia... no semblen obstacles insuperables. La combinació de PortAventura amb casinos i màquines escurabutxaques no ha de ser pas negativa; després de tot, Tarragona ja sap combinar com ningú el petroli amb la sangria.
Això sí; no cal ser hipòcrita i es poden estalviar discursets sobre la cultura de lesforç, de la feina ben feta, de la qualitat i el respecte a la natura, de les noves tecnologies i de potenciar lexcel·lència. Els joves catalans més preparats hauran de fotre el camp dun país de guiris, meuques i casinos.
A desgrat daquest mantra tan suggeridor com virtual, la realitat esdevé força més galdosa i vergonyant. Catalunya té un índex datur que ultrapassa el doble de la mitjana de la Unió Europea; els indicadors de pobresa que publica Càritas, organització gens sospitosa de ser antisistema, fan feredat; i no cal ser Hercules Poirot per corroborar el deteriorament dels serveis públics bàsics com lensenyament o la sanitat.
La joventut catalana amb titulació universitària, postgraus, i màsters de tota mena sha de guanyar unes escarransides garrofes amb migrats sous que ja no arriben al llindar del mileurista. I és que, de moment, les opcions professionals en una Arcàdia catalana a lestil Silicon Valley pertanyen al món de la fantasia i de les campanyes electorals. Els demògrafs estan observant un inquietant fenomen: la fugida de cervells, un procés migratori que els manuals de geografia situen en els països subdesenvolupats. Les generacions més preparades marxen a lestranger perquè a casa no troben oportunitats de tenir una ocupació qualificada; amb la qual cosa, el país emissor pateix un doble empobriment: social i econòmic, puix no recupera la inversió per càpita dels anys destudis.
De moment cal confiar amb el comodí del turisme estacional, en què la qualitat i el bon gust són mots desconeguts. Les recurrents imatges del Saloufest amb vomiteres angleses, veïns molestos i empresaris riallers (la pela és la pela) ja pertanyen a limaginari col·lectiu de cada primavera catalana. Sospito que no cal ser cap xef ni cap acreditat guia per atendre les necessitats bàsiques dels fills i filles de la Gran Bretanya.
Més al Nord, en les terres de la Tramuntana, del Pla, del Dalí i del Cap de Creus, sobresurt un altre motor econòmic. Des de fa uns anys, la Jonquera sha convertit en el parc temàtic més gran de la prostitució a escala europea. La culpa és dels francesos, que van tancar llurs puticlubs i ara han de fer camí de formiga a terres catalanes, on la legislació és més permissiva amb les necessitats primàries del personal. Un empresari del sector considerava públicament que el seu local era un dinamitzador de leconomia de la Jonquera. Àdhuc el New York Times parlava del gran negoci de la prostitució a lantic espai duaner. Alguns hi veuen un cert paral·lelisme amb les emblemàtiques pel·lícules de vaqueros: lleugeres noies dels saloons enmig de baralles i whisky a dojo.
De totes maneres, la Generalitat fa mil esforços per millorar la imatge exterior i la dignitat del territori. Cal recordar la cordial rebuda que va tenir el magnat Sheldon Adelson amb una proposta espaterrant: Eurovegas, un macrocomplex doci amb inversions milionàries i milers de llocs de treball; va ser obsequiat pel mateix Artur Mas, no pas pel seu doble del Polònia.
Tot plegat hagués acabat com la genial Bienvenido, mister Mashall; però els bons oficis de Mas-Colell han fet possible allargar la il·lusió col·lectiva amb una nova proposta doci a gran escala: Barcelona World. Les dades són engrescadores: 40.000 llocs de treball en total, una perfecta combinació de parc temàtic, hotels, àrees comercials i casinos amb uns perspectives de rebre 10 milions de visitants per any. Els temes de fiscalitat sobre el joc, la possible saturació immobiliària, els temes de sostenibilitat turística, la ludopatia... no semblen obstacles insuperables. La combinació de PortAventura amb casinos i màquines escurabutxaques no ha de ser pas negativa; després de tot, Tarragona ja sap combinar com ningú el petroli amb la sangria.
Això sí; no cal ser hipòcrita i es poden estalviar discursets sobre la cultura de lesforç, de la feina ben feta, de la qualitat i el respecte a la natura, de les noves tecnologies i de potenciar lexcel·lència. Els joves catalans més preparats hauran de fotre el camp dun país de guiris, meuques i casinos.