Aquest mes farà un any que te’n vas anar. El mateix dia d’una revolució, la dels Clavells de Portugal. Semblava que estigués triat per algú com tu, que havies decidit dedicar la teva vida a contribuir a canviar el món. Diuen que els amics que fas a la universitat són d’aquells que et formen la teva personalitat i et condicionen les teves inquietuds personals. Estudiant Història a Tarragona vam fer una colla d’amics molt units. Durant aquells anys, mentre anàvem descobrint les nostres vocacions, vam xalar molt. Realitzar treballs de classe com els que vam fer amb el Gerard i la Lluïsa, rient tant en aquelles hemeroteques i arxius, ningú diria que estàvem tractant temes transcendentals del nostre passat. La tancada a la Universitat, la transformació del Jesús en la Vanesa de S. Jordi, els viatges, els play-backs.... Però sense cap mena de dubte cap episodi va donar tant de si com el fanzine El Karkamal, on tractàvem de forma satiricoburlesca l’actualitat de la Universitat. Qui ens havia de dir que del consell de redacció en sortiria un periodista com el Quim? I que el Xavi tindria una carrera musical? Recordo les converses que teníem preguntant-nos què seria de nosaltres deu anys després d’acabar la carrera. Quan passat aquest temps ho vam comprovar, vam reconèixer que no ens havia anat tan malament com auguràvem aleshores. Les expectatives laborals d’una carrera com aquesta no ens permetien ser optimistes.

Quan acabat el doctorat ens vas explicar que amb el Miguel marxaries un any com a cooperant a Hondures, on “literalment nostre senyor hi va perdre els recalços”, ens vas deixar força parats. Quins pebrots que tenen! Ens tornaves a confirmar el teu caràcter, autèntic pedigrí asturià (igual que la teva germana). Un caràcter que t’ha acompanyat sempre. Recordo com ens vas sorprendre quan per primer cop vam venir a veure’t a l’hospital, no volies deixar l’ordinador per seguir els projectes d’Intermón-Oxfam en què treballaves. En innombrables ocasions he explicat (i explico) als meus alumnes les teves experiències com a cooperant. Els alumnes sempre se senten més atrets quan expliques vivències amb protagonistes reals com vosaltres dos o el Sergio. Igualment quan toca fer sessions detallant la metodologia de l’arqueologia que utilitzen l’Enric, la Marta i la Paloma. La realitat de les crisis humanitàries vistes des de dins d’una ONG són molt diferents de la visió que ens donen els mitjans. A mi, ja saps, sempre em deies que estava ficat a tots els fregats de Cambrils. Ara fins i tot haig d’agafar la fregona per fotre-li a la cara de qui s’ho mereix. Em deies que a Vilafortuny no t’assabentaves de l’activitat associativa on sempre he estat. Els tombs que dóna la vida i la bombolla immobiliària van fer que ja no sigui l’únic “karkamal” que visc a Cambrils. Tots m’ajuden a entendre una mica més el Cambrils residencial en què ens hem convertit. Llàstima que ara no podràs conèixer el nen que tindrà d’aquí poc la Sandra. Aviat tornarem a la Cala a veure la Marta. Ja té la xiqueta gran. L’última vegada que ens vam veure a l’hospital et vam posar al dia de les anècdotes del darrer dinar de tota la colla, sense ser-hi aquell dia estaves present a la ment de tots els de la taula. I això que no vam parar d’explicar històries de riure amb la Susana, el Jesús, la Rosa... Fins ara m’ha estat impossible escriure una ratlla i per no fer-te avergonyir no he posat el teu nom. I no pateixis pel Miguel, que estem per ell.