Els esdeveniments que han tingut lloc aquest passat gener al barri de Gamonal, una antiga vila castellana integrada actualment al municipi de Burgos, han estat del tot inesperats. La virulència del conflicte ens ha agafat a molts per sorpresa, més encara per haver ocorregut en un indret que no destaca especialment per un actiu ni històric moviment ciutadà. Gamonal és un d’aquells barris obrers dels anys setanta, curull de blocs de pisos. L’ajuntament hi havia projectat la remodelació integral del carrer de Vitoria, l’eix principal del barri. Pretenia bastir-hi una rambla i substituir les places d’aparcament per les d’un pàrquing soterrat, que es posarien a la venda. Un projecte amb un pressupost milionari, concedit a un constructor molt polèmic per la seva anterior implicació en alguns casos de corrupció urbanística i per ser propietari de diversos mitjans de comunicació de la regió. Una triple combinació entre política, negocis immobiliaris i control de mitjans. Els plans de l’ajuntament van topar, però, amb una forta protesta ciutadana, intensificada en el moment de començar les obres. Els veïns del barri no veuen la necessitat d’aquest projecte i pensen que el cost de les obres és excessiu. Sospiten que, tot plegat, pot formar part d’alguna tèrbola operació entre el constructor polèmic i el govern local.

El més interessant d’aquest conflicte és l’actualització del moviment veïnal, la reclamació ciutadana dels drets sobre els espais públics urbans. En això difereix radicalment d’altres moviments de protesta centrats, més aviat, en la defensa de la propietat privada, quan, per exemple, aquesta es troba amenaçada per un POUM. Les queixes de Gamonal són un exemple d’apropiació col·lectiva d’un lloc, no només a través dels forts vincles emocionals que es teixeixen envers un indret determinat, sinó també la interiorització d’aquest espai en les pràctiques quotidianes dels ciutadans del barri. A més, els estrategs locals (polítics, planificadors, constructors) han dut a terme una gestió sovint massa poc transparent, que, a la llarga, crea una desconfiança profunda entre els ciutadans. Finalment, cal agrair sentir, de tant en tant, un crit contra la privatització dels espais públics. Evidentment, tot això no pot justificar el camí violent que han acabat prenent les protestes.

Aquests factors els podríem trobar, si fa no fa, a tot arreu. Intento imaginar-los a Cambrils, on la lluita veïnal ha estat sempre prou feble (amb excepcions transitòries i honroses). Així doncs, quina mobilització veïnal va suscitar l’enderrocament del Pòsit? Una solució dràstica i irreversible que ha passat per diversos viaranys tortuosos fins arribar a la situació actual. No era un espai pròpiament públic, però el fort simbolisme de l’edifici el feia necessàriament patrimoni col·lectiu de tots els cambrilencs. D’altra banda, tampoc no han despertat gaire enrenou alguns projectes que han afectat la via pública. A Gamonal, la pèrdua d’aparcaments gratuïts en superfície ha estat un motiu de protesta més tangible, ja que afecta les butxaques i les pràctiques diàries. L’altre dia, a Cervera, per exemple, vaig veure que la minva de places d’estacionament és un dels punts clau que enfronta els veïns de la plaça de la Universitat contra el projecte de reforma proposat per l’ajuntament. A casa nostra, l’extensió indiscriminada de zones blaves o la remodelació de determinats espais han trobat una oposició tímida, malgrat les excepcions efímeres, que hi són clarament. En general, aquí i arreu, hi ha hagut sempre poca consciència que la planificació i l’ordenament urbanístics fossin un projecte compartit i col·laboratiu. En això, han badat les administracions públiques, però també la ciutadania, que massa sovint es manté somorta i impassible.