Festes de Bacus de Tarracus
Acabem de passar lèpoca de festes, en què ens hem acomiadat, si més no per uns dies, de la verdureta bullida, la fruita fresca, el peixet a la planxa, la llet desnatada o el iogurt natural. Uns dies en què aquells que estan més a prop dels déus, bàsicament polítics i banquers, posem pel cas que nhi ha una pila, de segur que han convidat a les seves opulentes taules al fill petit de Zeus, Dionís, déu grec del vi i de la disbauxa per tal que regui tots els seus opulents banquets i ostentoses celebracions.
Els més pagans i golafres hem tornat als nostres orígens romans i hem convidat a la nostra versió del déu del vi, Bacus de Tarracus, originari del nom de bacanals, festes en el seu honor en què al principi només participaven dones (les bacants) i després crec que es va ampliar, allí a més del culte secret i iniciàtic hi havia consum de vi fins al embriagament, substàncies al·lucinògenes i orgies sexuals, bé, en realitat era part del culte, tot això en zones boscoses i allunyades per aconseguir una espècie dunió mística amb la naturalesa.
Bé, no ens desviem del tema del menjar i el veure. Seguim amb els més patidors, els del viacrucis del dia a dia, cristians del món, per no fer referència al darrer gran sopar, que és massa seriot i molt trillat. De segur que han seguit per aquests dies el text dIsaïes 25,6-7: I Jehovà dels exèrcits farà en aquesta muntanya a tots els pobles un banquet de menjars suculents, banquet de vins refinats, de gruixuts molls de los i de vins purificats.
Sigueu de la tendència que toqui, política a banda, de segur que aquests dies heu gaudit dunes taules llustroses en què carns, embotits, peix i marisc les han emplenat i en què els dolços i les calories han fet gresca i xerinola. És de suposar que a la terra del vi tots els àpats i celebracions han estat regats amb els més exquisits caldos que dóna la vinya, siguin joves, afruitats, dagulla, gasificats, amb uns anys de barrica, gran reserva o de verema tardana per les postres.
Com dèiem, moments de taules ben parades, en les quals hem invertit una estona, en què qui més qui menys sesmerça perquè aquella parada daliments faci patxoca, on sempre podem trobar que algú tocat per una especial sensibilitat tendeix a crear una mena de bodegó atapeït i barroc, o en altres ocasions gaudim esfereïts datris decorats al gust de les darreres tendències minimalistes. Els més de la ceba obren el bufet del menjador i, com si darqueòlegs es tractés, restauren o desempolsen aquella vaixella i cristalleria de gran valor sentimental i totalment enrancides, que són guardades any rere any com el tresor del Senyor dels Anells i que després del àgab i dunes copes de més de la tieta Pepa, es produeix inevitablement alguna que altra baixa.
Les festes de Nadal són lexcusa perfecta per als tastaolletes, llepafils i gourmets de pa sucat amb oli, per crear les seves bacanals casolanes, dies per aprofitar, per treure-us la faixa, menjar i beure sense recança, moments dabundància als plats per modestos que siguin, de menjar de sempre amb denominació dorigen, o potser de provar coses estrambòtiques, àpats que responguin als clixés més glamurosos o simplement dels que fan festa.
Malauradament deixant enrere aquells dies de desenfrenament a taula, és ara quan la penitència arriba amb totes les seves cares i truca a les nostres bàscules, redimint-nos perquè hem pecat. Recordem, però, les sàvies paraules de tota una institució ibèrica: que nos quiten lo bailao.
Els més pagans i golafres hem tornat als nostres orígens romans i hem convidat a la nostra versió del déu del vi, Bacus de Tarracus, originari del nom de bacanals, festes en el seu honor en què al principi només participaven dones (les bacants) i després crec que es va ampliar, allí a més del culte secret i iniciàtic hi havia consum de vi fins al embriagament, substàncies al·lucinògenes i orgies sexuals, bé, en realitat era part del culte, tot això en zones boscoses i allunyades per aconseguir una espècie dunió mística amb la naturalesa.
Bé, no ens desviem del tema del menjar i el veure. Seguim amb els més patidors, els del viacrucis del dia a dia, cristians del món, per no fer referència al darrer gran sopar, que és massa seriot i molt trillat. De segur que han seguit per aquests dies el text dIsaïes 25,6-7: I Jehovà dels exèrcits farà en aquesta muntanya a tots els pobles un banquet de menjars suculents, banquet de vins refinats, de gruixuts molls de los i de vins purificats.
Sigueu de la tendència que toqui, política a banda, de segur que aquests dies heu gaudit dunes taules llustroses en què carns, embotits, peix i marisc les han emplenat i en què els dolços i les calories han fet gresca i xerinola. És de suposar que a la terra del vi tots els àpats i celebracions han estat regats amb els més exquisits caldos que dóna la vinya, siguin joves, afruitats, dagulla, gasificats, amb uns anys de barrica, gran reserva o de verema tardana per les postres.
Com dèiem, moments de taules ben parades, en les quals hem invertit una estona, en què qui més qui menys sesmerça perquè aquella parada daliments faci patxoca, on sempre podem trobar que algú tocat per una especial sensibilitat tendeix a crear una mena de bodegó atapeït i barroc, o en altres ocasions gaudim esfereïts datris decorats al gust de les darreres tendències minimalistes. Els més de la ceba obren el bufet del menjador i, com si darqueòlegs es tractés, restauren o desempolsen aquella vaixella i cristalleria de gran valor sentimental i totalment enrancides, que són guardades any rere any com el tresor del Senyor dels Anells i que després del àgab i dunes copes de més de la tieta Pepa, es produeix inevitablement alguna que altra baixa.
Les festes de Nadal són lexcusa perfecta per als tastaolletes, llepafils i gourmets de pa sucat amb oli, per crear les seves bacanals casolanes, dies per aprofitar, per treure-us la faixa, menjar i beure sense recança, moments dabundància als plats per modestos que siguin, de menjar de sempre amb denominació dorigen, o potser de provar coses estrambòtiques, àpats que responguin als clixés més glamurosos o simplement dels que fan festa.
Malauradament deixant enrere aquells dies de desenfrenament a taula, és ara quan la penitència arriba amb totes les seves cares i truca a les nostres bàscules, redimint-nos perquè hem pecat. Recordem, però, les sàvies paraules de tota una institució ibèrica: que nos quiten lo bailao.