Lart de no arriscar o Un invierno en la playa (Stuck in Love)
Ens ha passat moltes vegades. Entrem a la sala amb les expectatives ben altes, pertinents a hores i hores destratègia publicitària: perquè nhem vist el tràiler, nhem vist el cartell i potser fins i tot nhem llegit alguna crítica. El film promet. Dues hores de metratge, crèdits finals i la sensació dhaver vist una pel·lícula que recomanaries a tal persona, perquè segur que li agrada, però que en canvi a tu no tha convençut. És normal. És possible que ens trobem davant el cas del metratge que no arrisca: una història que than explicat tantes vegades, que ha perdut la capacitat democionar.
Un bon exemple nés la recent estrenada Un invierno en la playa (en anglès, Stuck in Love, Atrapat a lamor), el primer film del director Josh Boone. La cinta ens relata la transformació duna família convencional de pares divorciats al llarg dun any: entre un Dia dAcció de Gràcies i el següent. La peculiaritat daquesta és que tant el pare com els dos fills són escriptors, de manera que no poden evitar establir un paral·lelisme directe entre allò que escriuen i allò que viuen: una mena despirall de ficció encofurnat en unes rutines empaquetades en un metratge de poc menys de dues hores.
Com en tota bona recepta, la clau són els ingredients. En aquest cas, és interessant començar amb la multiplicitat de trames per donar la sensació de moviment a lespectador. Parlem de diverses històries entrellaçades, però mai dun únic eix narratiu. En aquest cas, són els tres personatges principals (el pare, la filla i el fill), els qui les condueixen. Hi afegim la mescla tragicòmica: elements que indueixen al riure, que serviran per promocionar el film, i inserts dramàtics força descarats la mare que pateix càncer, la noia cocaïnòmana que li cedeixen el caràcter transcendental, imponent: la llagrimeta fàcil. Finalment, el factor star system: Kristen Bell, Jennifer Connelly, Lily Collins o Greg Kinnear. A partir daquí tot és qüestió dafegir-hi els tòpics o els moments: el moment de pluja al cotxe amb aquella cançó que et fa deixar de menjar crispetes, el moment de reconciliació, el convidat especial Stephen King sinterpreta a ell mateix en una trucada telefònica. O els motius universals: lamor i, en un darrer pla, la mort.
Un bon exemple nés la recent estrenada Un invierno en la playa (en anglès, Stuck in Love, Atrapat a lamor), el primer film del director Josh Boone. La cinta ens relata la transformació duna família convencional de pares divorciats al llarg dun any: entre un Dia dAcció de Gràcies i el següent. La peculiaritat daquesta és que tant el pare com els dos fills són escriptors, de manera que no poden evitar establir un paral·lelisme directe entre allò que escriuen i allò que viuen: una mena despirall de ficció encofurnat en unes rutines empaquetades en un metratge de poc menys de dues hores.
Com en tota bona recepta, la clau són els ingredients. En aquest cas, és interessant començar amb la multiplicitat de trames per donar la sensació de moviment a lespectador. Parlem de diverses històries entrellaçades, però mai dun únic eix narratiu. En aquest cas, són els tres personatges principals (el pare, la filla i el fill), els qui les condueixen. Hi afegim la mescla tragicòmica: elements que indueixen al riure, que serviran per promocionar el film, i inserts dramàtics força descarats la mare que pateix càncer, la noia cocaïnòmana que li cedeixen el caràcter transcendental, imponent: la llagrimeta fàcil. Finalment, el factor star system: Kristen Bell, Jennifer Connelly, Lily Collins o Greg Kinnear. A partir daquí tot és qüestió dafegir-hi els tòpics o els moments: el moment de pluja al cotxe amb aquella cançó que et fa deixar de menjar crispetes, el moment de reconciliació, el convidat especial Stephen King sinterpreta a ell mateix en una trucada telefònica. O els motius universals: lamor i, en un darrer pla, la mort.