Iraq, 10 anys de les boles de destrucció massiva
Malgrat el clam que va omplir de milions de manifestants els carrers dEuropa, els Tres Tenors de les Açores −Bush, Blair i Aznar− van decidir la invasió de lIraq. Passant-se pel folre el dret internacional i la voluntat popular, el 20 de març de 2003 Bagdad era bombardejat i sendegava un atac criminal contra les mil·lenàries terres de Mesopotàmia, un dels bressols de la nostra civilització.
Els arguments bel·licistes, cuinats a la Casa Blanca, que van intentar justificar una agressió injustificable sobre un país trinxat amb 10 anys dembargament internacional, van esdevenir una mena de mantra. El president de govern espanyol, amb un zel abrandat digne del millor deixeble de lOncle Sam, ens advertia una i altra vegada sobre el terrible perill del règim de Saddam Hussein.
Començava el mes de febrer de 2003 i ell ja alertava a Europa Press: El Gobierno tiene información reservada que demuestra que Irak, con armas químicas y biológicas y conexiones con grupos terroristas, supone una amenaza para la paz y la seguridad mundial.
En una impagable entrevista a Antena 3, amb el Sr. Sáez de Buruaga de teloner, el 13 de febrer avisava: Puede usted estar seguro, y pueden estar seguras todas las personas que nos ven, de que les estoy diciendo la verdad: el régimen iraquí tiene armas de destrucción masiva, tiene vínculos con grupos terroristas y ha demostrado a lo largo de la historia que es una amenaza para todos.
Nogensmenys calia insistir; Espanya estava plena de pancarteros i calia alliçonar-los. Cap tribuna millor com la ràdio dels bisbes, la COPE, per recordar cinc dies després: Lo vuelvo a decir y estoy diciendo la verdad: un régimen que tiene armas de destrucción masiva y conexiones terroristas es un riesgo para la paz y la seguridad del mundo.
El 10 de març, quan ja salbirava latac, el president afirmava categòricament a Tele5: Creánme, hay armas de destrucción masiva en Irak. Yo lo sé. Però, si encara restava algun pacifista irreductible, el dia 14 sentenciava en un acte del PP: Hay que desarmar a Sadam Hussein porque, si no lo hacemos, el precio que pagaremos será terrible
Efectivament, sha pagat un preu terrible, des dels gairebé 122.000 morts de lIraq Body Count, un registre creat per comptar les víctimes civils de la guerra, als 600.000 de la prestigiosa revista mèdica britànica The Lancet. El territori està arrasat i la població no ha guanyat res amb la desaparició del tirà Saddam. Avui són víctimes dun govern corrupte, de la mancança de recursos bàsics i de la inseguretat constant, filla de la guerra civil interreligiosa.
Aquest catastròfic balanç no és pas obra de Michel Moore, el flagell cinematogràfic de Bush, sinó del senyor Ignacio Rupérez, aleshores ambaixador espanyola a Bagdad. En unes recents declaracions a La Vanguardia, mitjà gens sospitós dantiamericanisme, afirmava. Los enemigos de Iraq confundieron a un odiado dictador con un gran país, con una sólida administración, y destruyeron al dictador, al Estado y al país. Tomàs Alcoverro, expert periodista en temes de lOrient Mitjà afegeix com tot plegat ha estat un colossal desastre. Després de deu anys de la invasió, el seu fracàs ha provocat lexacerbació didentitats assassines, atrocitats dAl-Qaeda contra els xiïtes, descamots de la mort contra la població sunnita, la devastació del país, les neteges ètniques, lèxode dels cristians....*
Deu anys després daquell diabòlic arsenal que posava en perill tot el planeta, no es va trobar ni un trist tirachinas i es va confirmar que lúnica amenaça del règim de Hussein la patia el poble iraquià. Amb el capteniment xulesc acostumat, Aznar ja va dir lany 2007 en un acte a Pozuelo de Alarcón: Todo el mundo pensaba que en Irak había armas de destrucción masiva, y no había armas de destrucción masiva. Eso lo sabe todo el mundo, y yo también lo sé... ahora. Tengo el problema de no haber sido tan listo de haberlo sabido antes.
Un altre amic de les Açores, tan llest com ell, Toni Blaire, tampoc ha fet cap autocrítica. En unes declaracions a la BBC aquest 19 de març es justificava: La decisió sempre serà molt difícil i controvertida. Però crec que quan la gent mira enrere, i amb el temps això es confirma... Si et fas la pregunta bàsica: El món està millor amb Saddam o sense ell? Llavors em sembla que és bastant clar i al final aquest és el judici que sha de fer.
Judici? Segons les plataformes ciutadanes contràries a la guerra dIraq sí que cal fer un judici en un tribunal internacional; sí! a tots aquells dirigents que han portat la mort i la desesperació a milers diraquians amb boles de destrucció massiva.
* Recomano al lector aquest article de Tomàs Alcoverro, prestigiós corresponsal: Una guerra por el petróleo, diari La Vanguardia, 10 de març de 2013, pàgina 15.
Els arguments bel·licistes, cuinats a la Casa Blanca, que van intentar justificar una agressió injustificable sobre un país trinxat amb 10 anys dembargament internacional, van esdevenir una mena de mantra. El president de govern espanyol, amb un zel abrandat digne del millor deixeble de lOncle Sam, ens advertia una i altra vegada sobre el terrible perill del règim de Saddam Hussein.
Començava el mes de febrer de 2003 i ell ja alertava a Europa Press: El Gobierno tiene información reservada que demuestra que Irak, con armas químicas y biológicas y conexiones con grupos terroristas, supone una amenaza para la paz y la seguridad mundial.
En una impagable entrevista a Antena 3, amb el Sr. Sáez de Buruaga de teloner, el 13 de febrer avisava: Puede usted estar seguro, y pueden estar seguras todas las personas que nos ven, de que les estoy diciendo la verdad: el régimen iraquí tiene armas de destrucción masiva, tiene vínculos con grupos terroristas y ha demostrado a lo largo de la historia que es una amenaza para todos.
Nogensmenys calia insistir; Espanya estava plena de pancarteros i calia alliçonar-los. Cap tribuna millor com la ràdio dels bisbes, la COPE, per recordar cinc dies després: Lo vuelvo a decir y estoy diciendo la verdad: un régimen que tiene armas de destrucción masiva y conexiones terroristas es un riesgo para la paz y la seguridad del mundo.
El 10 de març, quan ja salbirava latac, el president afirmava categòricament a Tele5: Creánme, hay armas de destrucción masiva en Irak. Yo lo sé. Però, si encara restava algun pacifista irreductible, el dia 14 sentenciava en un acte del PP: Hay que desarmar a Sadam Hussein porque, si no lo hacemos, el precio que pagaremos será terrible
Efectivament, sha pagat un preu terrible, des dels gairebé 122.000 morts de lIraq Body Count, un registre creat per comptar les víctimes civils de la guerra, als 600.000 de la prestigiosa revista mèdica britànica The Lancet. El territori està arrasat i la població no ha guanyat res amb la desaparició del tirà Saddam. Avui són víctimes dun govern corrupte, de la mancança de recursos bàsics i de la inseguretat constant, filla de la guerra civil interreligiosa.
Aquest catastròfic balanç no és pas obra de Michel Moore, el flagell cinematogràfic de Bush, sinó del senyor Ignacio Rupérez, aleshores ambaixador espanyola a Bagdad. En unes recents declaracions a La Vanguardia, mitjà gens sospitós dantiamericanisme, afirmava. Los enemigos de Iraq confundieron a un odiado dictador con un gran país, con una sólida administración, y destruyeron al dictador, al Estado y al país. Tomàs Alcoverro, expert periodista en temes de lOrient Mitjà afegeix com tot plegat ha estat un colossal desastre. Després de deu anys de la invasió, el seu fracàs ha provocat lexacerbació didentitats assassines, atrocitats dAl-Qaeda contra els xiïtes, descamots de la mort contra la població sunnita, la devastació del país, les neteges ètniques, lèxode dels cristians....*
Deu anys després daquell diabòlic arsenal que posava en perill tot el planeta, no es va trobar ni un trist tirachinas i es va confirmar que lúnica amenaça del règim de Hussein la patia el poble iraquià. Amb el capteniment xulesc acostumat, Aznar ja va dir lany 2007 en un acte a Pozuelo de Alarcón: Todo el mundo pensaba que en Irak había armas de destrucción masiva, y no había armas de destrucción masiva. Eso lo sabe todo el mundo, y yo también lo sé... ahora. Tengo el problema de no haber sido tan listo de haberlo sabido antes.
Un altre amic de les Açores, tan llest com ell, Toni Blaire, tampoc ha fet cap autocrítica. En unes declaracions a la BBC aquest 19 de març es justificava: La decisió sempre serà molt difícil i controvertida. Però crec que quan la gent mira enrere, i amb el temps això es confirma... Si et fas la pregunta bàsica: El món està millor amb Saddam o sense ell? Llavors em sembla que és bastant clar i al final aquest és el judici que sha de fer.
Judici? Segons les plataformes ciutadanes contràries a la guerra dIraq sí que cal fer un judici en un tribunal internacional; sí! a tots aquells dirigents que han portat la mort i la desesperació a milers diraquians amb boles de destrucció massiva.
* Recomano al lector aquest article de Tomàs Alcoverro, prestigiós corresponsal: Una guerra por el petróleo, diari La Vanguardia, 10 de març de 2013, pàgina 15.