La comèdia de Març
Amb la gala dels Oscar en primer fila a lagenda mediàtica cinematogràfica i la ressaca dels Gaudí i els Goya, segurament no et queda cap film en cartellera que consideris imprescindible que no hagis vist. Per això, aprofitem la columna per recomanar dues pel·lícules en clau còmica que tenen molts números de passar desapercebudes però que en canvi valen molt la pena.
Per una banda, el remake de Lladre per amor, reescrita pels germans Coen. No sens acut una opció millor, i és que ningú en sap tant daventures catastròfiques com els germans de Minnesota. Un pla perfecte (Gambit) es presenta amb una clara declaració de principis: narrar el procés esbojarrat destafar un magnat dels mitjans de comunicació de la manera més divertida possible. I ho aconsegueix. En aquest es conserva la marca personal dels directors: un gest còmic que resideix en el gag visual i la caricaturització de personatges remarcable el paper dAlan Rickman com lempresari tirà, Colin Firth en la seva versió més patètica del British gentleman i el no tan remarcable accent texà de Cameron Díaz tots ells dirigits de manera acurada per Michael Hoffman. La pel·lícula no va més enllà dels jocs de portes i canvis descenaris, però gràcies al seu ritme trepidant aconsegueix satisfer, sense cap mena de dubte, les expectatives de lespectador.
Per altra banda, 2 dies a Nova York. Aquesta ciutat ha estat representada en el cinema tantes vegades que els tòpics reproduïts han acabat convertint-se en dogma. Del Manhattan de Woody Allen a cops de Gershwin a la contemporaneïtat, hi ha un decàleg de claus que mai fallen: del jazz a les referències psicoanalítiques, dels carrers a la cultura homeless, dels gratacels a lart. Julie Delpy actriu i directora del film no els canvia ni sen allunya. Per què fer-ho? En lloc daixò els actualitza i modernitza. Aquest detall el podem veure amb el mateix ús del llenguatge cinematogràfic magnífica la seqüència en què apareixen totes les imatges duna càmera de fotos digital, sense seleccionar ni girar o en el propi context descrit a la cinta: la Cinquena Avinguda ara és Brooklyn i la família tradicional està formada per un negre, la filla, el fill de la parella, una xicota blanca i els seus parents francesos.
En ambdós casos es tracta, com hem comentat, de narrativa lleugera, àgil i desenfadada... i per això poden caure en la infravaloració. No tinguem prejudicis: molt recomanables!
Per una banda, el remake de Lladre per amor, reescrita pels germans Coen. No sens acut una opció millor, i és que ningú en sap tant daventures catastròfiques com els germans de Minnesota. Un pla perfecte (Gambit) es presenta amb una clara declaració de principis: narrar el procés esbojarrat destafar un magnat dels mitjans de comunicació de la manera més divertida possible. I ho aconsegueix. En aquest es conserva la marca personal dels directors: un gest còmic que resideix en el gag visual i la caricaturització de personatges remarcable el paper dAlan Rickman com lempresari tirà, Colin Firth en la seva versió més patètica del British gentleman i el no tan remarcable accent texà de Cameron Díaz tots ells dirigits de manera acurada per Michael Hoffman. La pel·lícula no va més enllà dels jocs de portes i canvis descenaris, però gràcies al seu ritme trepidant aconsegueix satisfer, sense cap mena de dubte, les expectatives de lespectador.
Per altra banda, 2 dies a Nova York. Aquesta ciutat ha estat representada en el cinema tantes vegades que els tòpics reproduïts han acabat convertint-se en dogma. Del Manhattan de Woody Allen a cops de Gershwin a la contemporaneïtat, hi ha un decàleg de claus que mai fallen: del jazz a les referències psicoanalítiques, dels carrers a la cultura homeless, dels gratacels a lart. Julie Delpy actriu i directora del film no els canvia ni sen allunya. Per què fer-ho? En lloc daixò els actualitza i modernitza. Aquest detall el podem veure amb el mateix ús del llenguatge cinematogràfic magnífica la seqüència en què apareixen totes les imatges duna càmera de fotos digital, sense seleccionar ni girar o en el propi context descrit a la cinta: la Cinquena Avinguda ara és Brooklyn i la família tradicional està formada per un negre, la filla, el fill de la parella, una xicota blanca i els seus parents francesos.
En ambdós casos es tracta, com hem comentat, de narrativa lleugera, àgil i desenfadada... i per això poden caure en la infravaloració. No tinguem prejudicis: molt recomanables!