Els Miserables més americans
Només un director britànic hauria pogut acabar el Discurs del Rei (2010) amb un missatge trencat de superació personal (recordem Colin Firth, en una de les últimes seqüències, pronunciant amb dificultat però entusiasme el missatge final), arrencar llàgrimes als espectadors i endur-se quatre Oscar pel camí. I és que és precisament aquí on residia la marca personal de Tom Hooper: un pla desenquadrat, un gest còmic, un somriure sofisticat.
Al 2013 el director torna amb un film carregat de missatges nacionalistes, una intenció descaradament èpica, una exacerbació de la devoció divina i una autèntica declaració de principis: fer dEls Miserables un producte espectacular en tots els sentits. Hooper sha americanitzat i el procés li ha costat car. El resultat? Una pel·lícula de xoc instantani: bombardeig democions durant dues hores i mitja, i sensació dindiferència absoluta en sortir de la sala.
Una de les característiques que millor reflecteixen aquesta intenció és la falta dun clímax al llarg del metratge, que el converteix en una bateria dimatges èpiques i monumentals: primers plans de rostres profundament marcats i carregats democions o moviments de càmera impossibles que en remarquen la majestuositat. Potser precisament per això podem destacar el treball dels actors com a element que salva la cinta de ser avorrida o monòtona; tots ells canten en directe les veus no han estat gravades en un estudi a part, sinó que han estat registrades al mateix set de rodatge i han aguantat seqüències dallò més llargues. Efectivament, Anne Hathaway desenvolupa de manera magistral el seu paper. No ens ha destranyar, doncs, que hagi estat nominada a lOscar. La seva presència a la pel·lícula és concebuda, com hem esmentat, com una via descapament a lexcés dambició, una mena de contacte amb la realitat que desapareix quan ho fa la seva presència.
A què podem atribuir, doncs, el canvi de directriu del director? Per una banda, la bona rebuda americana després del seu darrer film. Per laltra, lafany de superació personal, la intenció darribar tan amunt com el darrer llistó. També el deure de fer justícia a una obra tan emblemàtica com aquesta. El que està clar és que a Els Miserables hi sembla faltar el toc europeu que semblava acompanyar el director. Malgrat tot, el film ha estat nominat a vuit Oscar entre ells, a millor pel·lícula la qual cosa prova que a laltra banda del toll no lhan trobat a faltar.
Al 2013 el director torna amb un film carregat de missatges nacionalistes, una intenció descaradament èpica, una exacerbació de la devoció divina i una autèntica declaració de principis: fer dEls Miserables un producte espectacular en tots els sentits. Hooper sha americanitzat i el procés li ha costat car. El resultat? Una pel·lícula de xoc instantani: bombardeig democions durant dues hores i mitja, i sensació dindiferència absoluta en sortir de la sala.
Una de les característiques que millor reflecteixen aquesta intenció és la falta dun clímax al llarg del metratge, que el converteix en una bateria dimatges èpiques i monumentals: primers plans de rostres profundament marcats i carregats democions o moviments de càmera impossibles que en remarquen la majestuositat. Potser precisament per això podem destacar el treball dels actors com a element que salva la cinta de ser avorrida o monòtona; tots ells canten en directe les veus no han estat gravades en un estudi a part, sinó que han estat registrades al mateix set de rodatge i han aguantat seqüències dallò més llargues. Efectivament, Anne Hathaway desenvolupa de manera magistral el seu paper. No ens ha destranyar, doncs, que hagi estat nominada a lOscar. La seva presència a la pel·lícula és concebuda, com hem esmentat, com una via descapament a lexcés dambició, una mena de contacte amb la realitat que desapareix quan ho fa la seva presència.
A què podem atribuir, doncs, el canvi de directriu del director? Per una banda, la bona rebuda americana després del seu darrer film. Per laltra, lafany de superació personal, la intenció darribar tan amunt com el darrer llistó. També el deure de fer justícia a una obra tan emblemàtica com aquesta. El que està clar és que a Els Miserables hi sembla faltar el toc europeu que semblava acompanyar el director. Malgrat tot, el film ha estat nominat a vuit Oscar entre ells, a millor pel·lícula la qual cosa prova que a laltra banda del toll no lhan trobat a faltar.