Estrelleta, estrelleta....
Fa uns dies van sortir els resultats de les fatídiques i esperades estrelles Michelin. Per a alguns és una alegria que li reconeguin la seva feina, uns altres respiren tranquils per conservar les seves estrelles i uns darrers queden un xic ensopits perquè precisament no els reconeixen la seva feina.
Catalunya sha quedat un xic orfe pel que fa a restaurants amb la màxima puntuació, només han revalidat el Celler de Can Roca, dels germans Roca, i el Sant Pau, de la més que coneguda Carme Ruscalleda.
Clar, tenim la gran baixa del Bulli, que va fer una retirada a temps. A laltra punta del quadrilàter hi ha Can Fabes; sembla que els francesos experts en pneumàtics han trobat a faltar la personalitat de Santi Santamaria, tot i que darrere els fogons hi segueix la mateixa mà de Xavier Pellicer.
I a casa nostra, res... Em pregunto si el centralisme també impera al nostre poble, ja que totes les estrelletes que han caigut a Catalunya se nhan anat per als de Can Fanga, que diuen que tenen el morro més fi i que sobretot són molt més sofisticats. Perquè al cap i a la fi, no ens enganyem, aquest tipus de guies són totalment esbiaixades, només aposten per un tipus de cuina sofisticada i que estigui a lúltima. Només aquells que estan a lavantguarda poden pujar en aquest carro i tampoc no tots, només uns elegits.
No seré jo qui aixequi la manta de les coses que passen a certs nivells, pel que fa a les polítiques de les guies gastronòmiques, però ara ja no som tan sorells com abans i no ens deixem prendre tant el pèl, i, com diuen els que carreguen més cap a la dreta, no oblidem que és un negoci.
A la província de Tarragona, una de les zones que té més restaurants en relació als seus habitants, ens quedem com estàvem: es mantenen, doncs, la estrella atorgada als restaurants Can Bosch i Rincón de Diego de Cambrils, així com la del restaurant Torreó de lIndià de Xerta.
Si fem una comparativa, Barcelona té 25 restaurants estrellats, Girona 13 i Lleida cap. No sé quines conclusions hem de treure sobre això, però potser no nhem de fer cas i el que potser hem de rumiar és com emplenar els nostres restaurants aquest hivern i quines estratègies hem dempescar-nos perquè Cambrils sigui un altre cop una icona de la bona cuina i no es quedi amb letiqueta de fast food de peix.
A vegades les coses no semblen tan difícils. Preguntem-nos per què en un carrer que està ple de restaurants un està ple i els altres no fan un ral. En aquests moments de crisi sembla que a tots els restauradors no els afecta igual. Quines són aquestes polítiques o tarannàs que fan que el client se senti bé, content i, per poc que pugui, vagi a un perfil de restaurant i passi del de més enllà.
Deixem-nos, doncs, destrelles i preguntem realment als estrellats que han sabut ficar-se a la butxaca la seva clientela, que han sabut donar-li allò que el comensal volia. Aquells restaurants que segueixen fent caixa, per a ells seran, senyor Michelin, les claus del cel, el cel darribar a final de mes. Amén!
Catalunya sha quedat un xic orfe pel que fa a restaurants amb la màxima puntuació, només han revalidat el Celler de Can Roca, dels germans Roca, i el Sant Pau, de la més que coneguda Carme Ruscalleda.
Clar, tenim la gran baixa del Bulli, que va fer una retirada a temps. A laltra punta del quadrilàter hi ha Can Fabes; sembla que els francesos experts en pneumàtics han trobat a faltar la personalitat de Santi Santamaria, tot i que darrere els fogons hi segueix la mateixa mà de Xavier Pellicer.
I a casa nostra, res... Em pregunto si el centralisme també impera al nostre poble, ja que totes les estrelletes que han caigut a Catalunya se nhan anat per als de Can Fanga, que diuen que tenen el morro més fi i que sobretot són molt més sofisticats. Perquè al cap i a la fi, no ens enganyem, aquest tipus de guies són totalment esbiaixades, només aposten per un tipus de cuina sofisticada i que estigui a lúltima. Només aquells que estan a lavantguarda poden pujar en aquest carro i tampoc no tots, només uns elegits.
No seré jo qui aixequi la manta de les coses que passen a certs nivells, pel que fa a les polítiques de les guies gastronòmiques, però ara ja no som tan sorells com abans i no ens deixem prendre tant el pèl, i, com diuen els que carreguen més cap a la dreta, no oblidem que és un negoci.
A la província de Tarragona, una de les zones que té més restaurants en relació als seus habitants, ens quedem com estàvem: es mantenen, doncs, la estrella atorgada als restaurants Can Bosch i Rincón de Diego de Cambrils, així com la del restaurant Torreó de lIndià de Xerta.
Si fem una comparativa, Barcelona té 25 restaurants estrellats, Girona 13 i Lleida cap. No sé quines conclusions hem de treure sobre això, però potser no nhem de fer cas i el que potser hem de rumiar és com emplenar els nostres restaurants aquest hivern i quines estratègies hem dempescar-nos perquè Cambrils sigui un altre cop una icona de la bona cuina i no es quedi amb letiqueta de fast food de peix.
A vegades les coses no semblen tan difícils. Preguntem-nos per què en un carrer que està ple de restaurants un està ple i els altres no fan un ral. En aquests moments de crisi sembla que a tots els restauradors no els afecta igual. Quines són aquestes polítiques o tarannàs que fan que el client se senti bé, content i, per poc que pugui, vagi a un perfil de restaurant i passi del de més enllà.
Deixem-nos, doncs, destrelles i preguntem realment als estrellats que han sabut ficar-se a la butxaca la seva clientela, que han sabut donar-li allò que el comensal volia. Aquells restaurants que segueixen fent caixa, per a ells seran, senyor Michelin, les claus del cel, el cel darribar a final de mes. Amén!