Sobreviure als aniversaris
Marcel Blàzquez
Avui, 24 de gener, és la festivitat Sant Francesc de Sales, que exerceix (o almenys ho intenta) com a patró de la premsa. És un dia escaient, aprofitant l'onomàstica, per iniciar una sèrie de columnes dedicades a l'aniversari de Revista Cambrils que aquest 2013 celebra els 60 anys del seu naixement.
Fer anys a partir de certa edat suposa una barreja d'alegria i de nostàlgia. Per una banda una sensació de satisfacció en superar un estadi vital més i, per altra, la melangia d'aquelles coses que han quedat fixades en el passat com a irrepetibles i invariables. La mateixa inèrcia del fer de cada dia et porta a la sensació que el temps passa molt de pressa, i només parant un moment, agafant certa distància i mirant la suma de totes les dosis informatives, elaborades i emeses dia a dia al Diari Digital, o mensualment en el cas de la Revista, et situen en la dimensió d'una feina continua que suma i suma, fins arribar a aquests 60 anys.
Segurament, però, és tan important arribar a ser sexagenaris com preveure que es continuaran celebrant aniversaris. És com si l'endemà de la satisfacció de complir anys t'envaeix la incertesa i el desig de complir el següent. Tot i que la situació actual no convida a mirar gaire lluny, només algunes passes endavant, la seguretat en el què fas i com ho fas i, evidentment, la convicció i les ganes de fer-ho, han de permetre tirar milles i complir més aniversaris. Les ganes de fer anys hi són, però no tindria sentit sense el suport dels subscriptors, els lectors, els usuaris de Revista Cambrils Diari Digital, els seguidors de la pàgina de Facebook o els "tuitaires", tots plegats en el paper de validadors de la tasca de Revista Cambrils. Però també les institucions que reconeixen la dimensió social i la singularitat d'aquest projecte que va començar el setembre de 1953 al si d'una entitat, l'Associació d'Antincs Alumnes la Salle, i que avui continua amb la formula de ser una associació sense ànim de lucre -Associació Cultural Revista Cambrils-, però amb una estructura professionalitzada que li garanteixi el futur.
Acabar recordant en aquesta primera pinzellada dels seixanta anys, l'editorial que escrivia Lluís Recasens Colom en la primera edició de "Cambrils" -aquest va ser el nom de la publicació en la primera època- i que resumeix un plantejament que es manté inherent en la filosofia editorial de la publicació: allò que ens motiva és Cambrils.
En alguns paràgrafs d'aquesta primera editorial, del mes de setembre de 1953, hi podem llegir:
¿Cómo debería llamarse nuestra revista? Era necesario borrar el interrogante del mosaico y colocar en su lugar una palabra resumen de su estado de espíritu, insinuadora de la meta a seguir. Y esa palabra, a flor de labio, fue señalada por unanimidad: debería llamarse CAMBRILS.
---------
En efecto, Cambrils es para nosotros la síntesis de todas las inquietudes humanas. Es la palabra filosofal que contiene todas las unidades, humildes i sublimes, con que nosotros hemos aprendido a medir y comprender el infinito mosaico universal. Es el cristal que ilumina o empaña nuestra mirada.
----------
Así es como el título pudo ser la respuesta a cualquier problema que la revista pudiera plantearse. Después ya no hemos dudado un momento sobre lo que en ella debemos exponer.
----------
En fin: CAMBRILS, desde el primer número de su publicación saluda a sus lectores con su divisa levantada: a un Cambrils mejor para un mundo mejor. -L.R.C.
Avui, 24 de gener, és la festivitat Sant Francesc de Sales, que exerceix (o almenys ho intenta) com a patró de la premsa. És un dia escaient, aprofitant l'onomàstica, per iniciar una sèrie de columnes dedicades a l'aniversari de Revista Cambrils que aquest 2013 celebra els 60 anys del seu naixement.
Fer anys a partir de certa edat suposa una barreja d'alegria i de nostàlgia. Per una banda una sensació de satisfacció en superar un estadi vital més i, per altra, la melangia d'aquelles coses que han quedat fixades en el passat com a irrepetibles i invariables. La mateixa inèrcia del fer de cada dia et porta a la sensació que el temps passa molt de pressa, i només parant un moment, agafant certa distància i mirant la suma de totes les dosis informatives, elaborades i emeses dia a dia al Diari Digital, o mensualment en el cas de la Revista, et situen en la dimensió d'una feina continua que suma i suma, fins arribar a aquests 60 anys.
Segurament, però, és tan important arribar a ser sexagenaris com preveure que es continuaran celebrant aniversaris. És com si l'endemà de la satisfacció de complir anys t'envaeix la incertesa i el desig de complir el següent. Tot i que la situació actual no convida a mirar gaire lluny, només algunes passes endavant, la seguretat en el què fas i com ho fas i, evidentment, la convicció i les ganes de fer-ho, han de permetre tirar milles i complir més aniversaris. Les ganes de fer anys hi són, però no tindria sentit sense el suport dels subscriptors, els lectors, els usuaris de Revista Cambrils Diari Digital, els seguidors de la pàgina de Facebook o els "tuitaires", tots plegats en el paper de validadors de la tasca de Revista Cambrils. Però també les institucions que reconeixen la dimensió social i la singularitat d'aquest projecte que va començar el setembre de 1953 al si d'una entitat, l'Associació d'Antincs Alumnes la Salle, i que avui continua amb la formula de ser una associació sense ànim de lucre -Associació Cultural Revista Cambrils-, però amb una estructura professionalitzada que li garanteixi el futur.
Acabar recordant en aquesta primera pinzellada dels seixanta anys, l'editorial que escrivia Lluís Recasens Colom en la primera edició de "Cambrils" -aquest va ser el nom de la publicació en la primera època- i que resumeix un plantejament que es manté inherent en la filosofia editorial de la publicació: allò que ens motiva és Cambrils.
En alguns paràgrafs d'aquesta primera editorial, del mes de setembre de 1953, hi podem llegir:
¿Cómo debería llamarse nuestra revista? Era necesario borrar el interrogante del mosaico y colocar en su lugar una palabra resumen de su estado de espíritu, insinuadora de la meta a seguir. Y esa palabra, a flor de labio, fue señalada por unanimidad: debería llamarse CAMBRILS.
---------
En efecto, Cambrils es para nosotros la síntesis de todas las inquietudes humanas. Es la palabra filosofal que contiene todas las unidades, humildes i sublimes, con que nosotros hemos aprendido a medir y comprender el infinito mosaico universal. Es el cristal que ilumina o empaña nuestra mirada.
----------
Así es como el título pudo ser la respuesta a cualquier problema que la revista pudiera plantearse. Después ya no hemos dudado un momento sobre lo que en ella debemos exponer.
----------
En fin: CAMBRILS, desde el primer número de su publicación saluda a sus lectores con su divisa levantada: a un Cambrils mejor para un mundo mejor. -L.R.C.