Adéu, Espanya
Joan Maragall, una de les figures cabdals de la Renaixença, va escriure lany 1898 una coneguda oda a Espanya. La desfeta colonial a Cuba i Filipines significava el fracàs dun país centralista, caciquista i rovellat.
Des de Catalunya es proposava una regeneració política de gran abast. De cap manera es tractava de trencar la pell de brau. Des dels antecedents de les Bases de Manresa, sorgeix el catalanisme de Prat de la Riba i de Cambó. Mai van qüestionar la monarquia borbònica, mai van ser separatistes. Només demanaven articular un estat que reconegués altres llengües i altres realitats nacionals. Volien enterrar lherència dels Decrets de Nova Planta de 1716. Alhora, desitjaven impulsar una modernització de la política, desacreditada amb les martingales electorals de la Restauració.
Malauradament, llurs lloables intents de proposar una nova Espanya no van ser entesos des de la Villa y Corte. Els brams dase de força polítics i opinadors carpetovetònics feien feredat. Les hemeroteques estan farcides de sentències pàtries i de desqualificacions incendiàries que causarien lenveja de linefable Federico Jiménez Losantos.
Primo de Ribera ho va tenir molt clar. Instaura una dictadura i es dedica al noble esport de prohibir el català, perseguir perilloses entitats corals i recreatives, clausurar el camp del Barça o barallar-se amb el cardenal Vidal i Barraquer.
Amb ladveniment de la Segona República, el catalanisme desquerres de Francesc Macià i Lluís Companys contribueix a la consolidació del nou règim democràtic. Renuncien a construir una República Catalana, creient-se les promeses del nou govern: un ample autogovern. La realitat va ser més prosaica i lEstatut de Núria va ser un curiós antecedent del retallat Estatut del 2006. El diari de sessions del Congrés daleshores podia inspirar perfectament els tertulians de la impagable Intereconomía, la Cope i dels diaris de la caverna mediàtica. Unes pinzellades dautonomia els semblava un virus letal. Només cal recordar les paraules de José Calvo Sotelo: Antes roja, que rota.
Un altre militar, Franco, va posar tot el seu enginy per acabar la tasca espanyolitzadora del seu admirat Primo de Ribera. El manifest del 17 de juliol ja mostrava una preocupació cabdal per la desintegració de la pàtria. Amb una dictadura de 40 anys semblava culminar lobra de Felipe V i José de Patiño. Allò de lEspanya una, grande y libre, amanida amb genials lemes como si eres español, habla castellano va quedar enquistat en el moll de lós de molts espanyolets.
Ladveniment de la democràcia va anar acompanyada duna embranzida catalanista. Des de Catalunya es considerava que la jove democràcia implicaria la recuperació de lautonomia. El poble català es va manifestar l11 de setembre del 1977 amb aquell crit històric Llibertat, amnistia i estatut dautonomia. El retorn de lexili del president Tarradellas va ser una gran festa ciutadana. El separatisme continuava sent anecdòtic.
Tanmateix, després del famós invent del cafè para todos dAdolfo Suárez, que va servir per descafeïnar les reivindicacions històriques de Catalunya, semblava que el conformisme autonomista quedava assentat in aeternum; això sí, amb un modest autogovern i unes institucions més pròpies duna Catalunya en miniatura que no pas dun länder alemany com Baviera.
LOnze de Setembre va perdre progressivament el to reivindicatiu i només quatre radicals estigmatitzats reclamaven la independència al Fossar de les Moreres. La Catalunya oficial preferia la cerimònia floral a Rafel de Casanova, on lesport més celebrat era xiular als del PP.
Però en pocs anys, lindependentisme ha passat de ser una cosa folklòrica a ser un clam de milers i milers de catalans que nestan fins a la barretina de tanta presa de pèl.
Tots els intents de forjar una veritable Espanya plural i democràtica shan estavellat en els molins del centralisme i luniformisme. La tisorada a lEstatut del 2006, el sorgiment dun nou espanyolisme made in Manolo el del Bombo, els incompliments sistemàtics dels governs centrals en infraestructures bàsiques i, sobretot, un espoli fiscal de 16.000 milions deuros a lany han estat els ingredients que expliquen lexplosió ciutadana daquest 11 de setembre.
Més enllà dels debats bizantins de força polítics descol·locats pel coratge de la societat civil, el clam dun milió i mig de ciutadans darreu del Principat era clar i català: Independència!.
Com que Espanya pateix una atàvica sordesa i no ha sabut escoltar gaire els clams dels seus fill de parla catalana, el gran Joan Maragall acabava el poema amb un profètic Adéu, Espanya.
Il·lustració: Daniel Uzquiano
Des de Catalunya es proposava una regeneració política de gran abast. De cap manera es tractava de trencar la pell de brau. Des dels antecedents de les Bases de Manresa, sorgeix el catalanisme de Prat de la Riba i de Cambó. Mai van qüestionar la monarquia borbònica, mai van ser separatistes. Només demanaven articular un estat que reconegués altres llengües i altres realitats nacionals. Volien enterrar lherència dels Decrets de Nova Planta de 1716. Alhora, desitjaven impulsar una modernització de la política, desacreditada amb les martingales electorals de la Restauració.
Malauradament, llurs lloables intents de proposar una nova Espanya no van ser entesos des de la Villa y Corte. Els brams dase de força polítics i opinadors carpetovetònics feien feredat. Les hemeroteques estan farcides de sentències pàtries i de desqualificacions incendiàries que causarien lenveja de linefable Federico Jiménez Losantos.
Primo de Ribera ho va tenir molt clar. Instaura una dictadura i es dedica al noble esport de prohibir el català, perseguir perilloses entitats corals i recreatives, clausurar el camp del Barça o barallar-se amb el cardenal Vidal i Barraquer.
Amb ladveniment de la Segona República, el catalanisme desquerres de Francesc Macià i Lluís Companys contribueix a la consolidació del nou règim democràtic. Renuncien a construir una República Catalana, creient-se les promeses del nou govern: un ample autogovern. La realitat va ser més prosaica i lEstatut de Núria va ser un curiós antecedent del retallat Estatut del 2006. El diari de sessions del Congrés daleshores podia inspirar perfectament els tertulians de la impagable Intereconomía, la Cope i dels diaris de la caverna mediàtica. Unes pinzellades dautonomia els semblava un virus letal. Només cal recordar les paraules de José Calvo Sotelo: Antes roja, que rota.
Un altre militar, Franco, va posar tot el seu enginy per acabar la tasca espanyolitzadora del seu admirat Primo de Ribera. El manifest del 17 de juliol ja mostrava una preocupació cabdal per la desintegració de la pàtria. Amb una dictadura de 40 anys semblava culminar lobra de Felipe V i José de Patiño. Allò de lEspanya una, grande y libre, amanida amb genials lemes como si eres español, habla castellano va quedar enquistat en el moll de lós de molts espanyolets.
Ladveniment de la democràcia va anar acompanyada duna embranzida catalanista. Des de Catalunya es considerava que la jove democràcia implicaria la recuperació de lautonomia. El poble català es va manifestar l11 de setembre del 1977 amb aquell crit històric Llibertat, amnistia i estatut dautonomia. El retorn de lexili del president Tarradellas va ser una gran festa ciutadana. El separatisme continuava sent anecdòtic.
Tanmateix, després del famós invent del cafè para todos dAdolfo Suárez, que va servir per descafeïnar les reivindicacions històriques de Catalunya, semblava que el conformisme autonomista quedava assentat in aeternum; això sí, amb un modest autogovern i unes institucions més pròpies duna Catalunya en miniatura que no pas dun länder alemany com Baviera.
LOnze de Setembre va perdre progressivament el to reivindicatiu i només quatre radicals estigmatitzats reclamaven la independència al Fossar de les Moreres. La Catalunya oficial preferia la cerimònia floral a Rafel de Casanova, on lesport més celebrat era xiular als del PP.
Però en pocs anys, lindependentisme ha passat de ser una cosa folklòrica a ser un clam de milers i milers de catalans que nestan fins a la barretina de tanta presa de pèl.
Tots els intents de forjar una veritable Espanya plural i democràtica shan estavellat en els molins del centralisme i luniformisme. La tisorada a lEstatut del 2006, el sorgiment dun nou espanyolisme made in Manolo el del Bombo, els incompliments sistemàtics dels governs centrals en infraestructures bàsiques i, sobretot, un espoli fiscal de 16.000 milions deuros a lany han estat els ingredients que expliquen lexplosió ciutadana daquest 11 de setembre.
Més enllà dels debats bizantins de força polítics descol·locats pel coratge de la societat civil, el clam dun milió i mig de ciutadans darreu del Principat era clar i català: Independència!.
Com que Espanya pateix una atàvica sordesa i no ha sabut escoltar gaire els clams dels seus fill de parla catalana, el gran Joan Maragall acabava el poema amb un profètic Adéu, Espanya.
Il·lustració: Daniel Uzquiano