Arquitectura i entorn: El nedador de la pau
Lactualitat urbanística i lactualitat social van coincidir la vigília de Sant Jaume en un mateix punt, al flamant edifici de la plaça dEspanya que ocupa part de les dependències de lantic ajuntament. Talment com cacics rodejats de bufons i amb el vistiplau de les autoritats, els autors de ledifici en qüestió es disposaven a inaugurar-lo, com si els calgués justificar la nova obra. També, en un acte de mecenatge, es va descobrir el mosaic que socultava sota un llençol que portava pintades les paraules Fuck TV. Tot un missatge per als que tingueu uns mínims coneixements danglès: que bombin la tele. I sí que mhan ben fotut! Precisament voldria manifestar la meva desaprovació i indignació per aquest edifici infame i posar en evidència els errors comesos.
En lopinió de molts entesos, no només del món de larquitectura, el projecte arquitectònic ha de mantenir un diàleg amb lentorn que lhaurà dacollir: un edifici no estarà mai sol sinó que sempre caldrà que sintegri dins dun marc que lembolcallarà. No deixem tampoc de perdre de vista els significats que adquireixen els espais per als ciutadans que els copsen i que els llocs formen part del món psíquic de les persones, un món que cap artista ni polític té dret a modificar irreversiblement. En el cas que ens ocupa, aquest marc és el barri vell, un espai prou fràgil però que compta amb tota una genealogia de significats. Ens trobem, doncs, davant dun edifici fora de context, perible, dissenyat sense tacte i erigit amb la pretensió de convertir-se en el nou emblema de la plaça, evitant tanmateix tota relació amb lespai immediat que lha dacollir a desgrat i situant-se ambíguament al límit de la normativa urbanística vigent. Ledifici està rematat per un afegitó en forma de timpà romà que dóna ostentació a una façana de colors gens encertats i que inclou un mosaic del pintor Amill, recentment traspassat. Lartista va mirar dexplicar la seva obra pòstuma afirmant, per exemple, que el mural sorienta cap a la Verge del Camí i que crea un vincle amb els arquitectes Fontserè i Gaudí. Vaja, tot un calaix de sastre.
El que encara em dol més és la permissivitat de ladministració vers aquesta mena datemptats patrimonials. Si el que els nostres polítics tenen com a projecte per al barri vell és allò que va manifestar el regidor Mas darrerament en el pregó de les festes daquest mateix barri, anem irònicament ben encaminats... Rehabilitació no és destrucció i obra nova, sinó restauració i reaprofitament. Suggereixo als nostres tècnics que obrin els ulls cap a altres zones del continent o dins dEspanya mateix i se nadonaran de quin profit en treuen els seus habitants del patrimoni més esquifit sense caldre perjudicar els sentiments de les persones pels seus espais quotidians. En resum, ens trobem davant dun edifici que no sadiu al seu entorn, és lleig i fatxenda, però té almenys una cosa positiva, al meu entendre: la idea dun servei de restauració és magnífica per a la revitalització del barri. Vejam qui sanima a fer les coses com cal.
En lopinió de molts entesos, no només del món de larquitectura, el projecte arquitectònic ha de mantenir un diàleg amb lentorn que lhaurà dacollir: un edifici no estarà mai sol sinó que sempre caldrà que sintegri dins dun marc que lembolcallarà. No deixem tampoc de perdre de vista els significats que adquireixen els espais per als ciutadans que els copsen i que els llocs formen part del món psíquic de les persones, un món que cap artista ni polític té dret a modificar irreversiblement. En el cas que ens ocupa, aquest marc és el barri vell, un espai prou fràgil però que compta amb tota una genealogia de significats. Ens trobem, doncs, davant dun edifici fora de context, perible, dissenyat sense tacte i erigit amb la pretensió de convertir-se en el nou emblema de la plaça, evitant tanmateix tota relació amb lespai immediat que lha dacollir a desgrat i situant-se ambíguament al límit de la normativa urbanística vigent. Ledifici està rematat per un afegitó en forma de timpà romà que dóna ostentació a una façana de colors gens encertats i que inclou un mosaic del pintor Amill, recentment traspassat. Lartista va mirar dexplicar la seva obra pòstuma afirmant, per exemple, que el mural sorienta cap a la Verge del Camí i que crea un vincle amb els arquitectes Fontserè i Gaudí. Vaja, tot un calaix de sastre.
El que encara em dol més és la permissivitat de ladministració vers aquesta mena datemptats patrimonials. Si el que els nostres polítics tenen com a projecte per al barri vell és allò que va manifestar el regidor Mas darrerament en el pregó de les festes daquest mateix barri, anem irònicament ben encaminats... Rehabilitació no és destrucció i obra nova, sinó restauració i reaprofitament. Suggereixo als nostres tècnics que obrin els ulls cap a altres zones del continent o dins dEspanya mateix i se nadonaran de quin profit en treuen els seus habitants del patrimoni més esquifit sense caldre perjudicar els sentiments de les persones pels seus espais quotidians. En resum, ens trobem davant dun edifici que no sadiu al seu entorn, és lleig i fatxenda, però té almenys una cosa positiva, al meu entendre: la idea dun servei de restauració és magnífica per a la revitalització del barri. Vejam qui sanima a fer les coses com cal.