Afganistan, el bunyol dOccident
Amb la crisi que patim a Catalunya, sembla que es perdi la perspectiva dallò que passa a fora. Alhora la calor i la platja tampoc ens conviden a elaborades anàlisis. La inèrcia estival té uns ritmes pautats: des de les retransmissions dels sanfermines ‒un monument a la banalitat periodística‒, a migdiades de sofà mirant el Tour, a avorridots tornejos de futbol o a programes de tele enllaunats. Tanmateix, enguany, les Olimpíades de Londres serviran per distreure el personal fins que torni lopi de la lliga amanit amb el pa i circ de la teledeixalla.
Malgrat lestiu, per als amables lectors que comparteixen lesperit crític de la secció, els voldria fer cinc cèntims duna notícia breu que mha colpit molt. En un llogaret dAfganistan era executada Najiba, una noia de 22 anys, amb cinc trets al cap, rodejada de més de cent talibans que aplaudien entusiasmats cridant Llarga vida als mujahidins afganesos!. Lacusació dadulteri era el gran motiu per justificar la cafrada. Ni judici, ni proves. Només una dona indefensa i agenollada sotmesa a larbitrarietat criminal duns fanàtics. En el comentari se situava lindret daquell infame acte no gaire lluny de Kabul, a menys duna hora de cotxe de la capital.
Najiba tenia 11 anys quan limpagable George Bush va decidir passar comptes amb el règim talibà després de l11-S. Tal vegada, potser mai va saber que la invasió del seu país, teòricament, era per acabar amb el règim talibà que protegia Ossama bin Laden, alliberar les dones del burca, democratitzar el país i acabar amb el negoci dopi. Tot ben amanit per vendre la moto a milions despectadors, molt sensibilitzats amb les imatges, repetides fins a lenèsima potència, dels avions estavellant-se contra les torres del World Trade Center.
Dic teòricament, car després d11 anys docupació amb més de 130.000 soldats estrangers i 300.000 de les forces internes, la realitat dAfganistan és ben galdosa. No cal tenir lull implacable de Michael Moore, amb Farhenheit 9/11, per sospitar que les veritables raons de posar-se al vesper afganès eren unes altres, gens altruistes. Un any després de la també teòrica desfeta talibana, mentre a casa ens menjàvem satisfets els canalons de Sant Esteve, saconseguia la signatura amb el nou govern (posat per lOncle Sam) dun acord per permetre el pas duna colla de gasoductes des de lÀsia Central fins al Pakistan. Afganistan esdevenia de nou una peça estratègica en el concert dels grans interessos imperialistes.
Històricament, aquest territori de geografia aclaparadora, amb muntanyes infranquejables i deserts implacables, ja havia estat una pedra a la sabata de grans potències. Les cròniques recorden que allí va fracassar Alexandre el Gran i molt després la poderosa Anglaterra. La darrera desfeta del gegant soviètic davant els irreductibles natius tampoc va servir de res perquè el xèrif planetari evités confondre el complicat escenari dAfganistan amb el Far West o Bin Laden amb Jesse James.
El film de la invasió no ha arribat ni a western de sèrie B. Aquí, almenys, els dolents sempre eren eliminats després dun tiroteig interminable, el poble era alliberat sense patir danys de consideració i aclamava lheroi, que semportava la gentil dama a lloms del cavall envers un horitzó de felicitat. Després d11 anys, ni els dolents han desaparegut, ni el poble, sovint víctima dels coneguts danys col·laterals, aplaudeix els soldats estrangers, ni moltes dones poden gaudir de cap dignitat ni de cap horitzó de llibertat.
Contrastant amb el linxament de la dissortada Najiba, una altra notícia es referia a lacord de lliurar a Afganistan, en una conferència de donants internacionals, uns 13.000 milions deuros per a la recuperació del país. Això sí, condicionants a la promoció dels drets de la dona.
Sembla tot plegat un sarcasme. Ni el pitjor guionista de dspagheti western dAlmeria hagués escrit unes pàgines tan dolentes sobre Afganistan, el gran bunyol dOccident.
Malgrat lestiu, per als amables lectors que comparteixen lesperit crític de la secció, els voldria fer cinc cèntims duna notícia breu que mha colpit molt. En un llogaret dAfganistan era executada Najiba, una noia de 22 anys, amb cinc trets al cap, rodejada de més de cent talibans que aplaudien entusiasmats cridant Llarga vida als mujahidins afganesos!. Lacusació dadulteri era el gran motiu per justificar la cafrada. Ni judici, ni proves. Només una dona indefensa i agenollada sotmesa a larbitrarietat criminal duns fanàtics. En el comentari se situava lindret daquell infame acte no gaire lluny de Kabul, a menys duna hora de cotxe de la capital.
Najiba tenia 11 anys quan limpagable George Bush va decidir passar comptes amb el règim talibà després de l11-S. Tal vegada, potser mai va saber que la invasió del seu país, teòricament, era per acabar amb el règim talibà que protegia Ossama bin Laden, alliberar les dones del burca, democratitzar el país i acabar amb el negoci dopi. Tot ben amanit per vendre la moto a milions despectadors, molt sensibilitzats amb les imatges, repetides fins a lenèsima potència, dels avions estavellant-se contra les torres del World Trade Center.
Dic teòricament, car després d11 anys docupació amb més de 130.000 soldats estrangers i 300.000 de les forces internes, la realitat dAfganistan és ben galdosa. No cal tenir lull implacable de Michael Moore, amb Farhenheit 9/11, per sospitar que les veritables raons de posar-se al vesper afganès eren unes altres, gens altruistes. Un any després de la també teòrica desfeta talibana, mentre a casa ens menjàvem satisfets els canalons de Sant Esteve, saconseguia la signatura amb el nou govern (posat per lOncle Sam) dun acord per permetre el pas duna colla de gasoductes des de lÀsia Central fins al Pakistan. Afganistan esdevenia de nou una peça estratègica en el concert dels grans interessos imperialistes.
Històricament, aquest territori de geografia aclaparadora, amb muntanyes infranquejables i deserts implacables, ja havia estat una pedra a la sabata de grans potències. Les cròniques recorden que allí va fracassar Alexandre el Gran i molt després la poderosa Anglaterra. La darrera desfeta del gegant soviètic davant els irreductibles natius tampoc va servir de res perquè el xèrif planetari evités confondre el complicat escenari dAfganistan amb el Far West o Bin Laden amb Jesse James.
El film de la invasió no ha arribat ni a western de sèrie B. Aquí, almenys, els dolents sempre eren eliminats després dun tiroteig interminable, el poble era alliberat sense patir danys de consideració i aclamava lheroi, que semportava la gentil dama a lloms del cavall envers un horitzó de felicitat. Després d11 anys, ni els dolents han desaparegut, ni el poble, sovint víctima dels coneguts danys col·laterals, aplaudeix els soldats estrangers, ni moltes dones poden gaudir de cap dignitat ni de cap horitzó de llibertat.
Contrastant amb el linxament de la dissortada Najiba, una altra notícia es referia a lacord de lliurar a Afganistan, en una conferència de donants internacionals, uns 13.000 milions deuros per a la recuperació del país. Això sí, condicionants a la promoció dels drets de la dona.
Sembla tot plegat un sarcasme. Ni el pitjor guionista de dspagheti western dAlmeria hagués escrit unes pàgines tan dolentes sobre Afganistan, el gran bunyol dOccident.