LSpider-Man sense la màscara
La fórmula del superheroi americà en el cinema sembla contenir uns ingredients constants: lhome, inofensiu i tímid sota la seva identitat però fort i dominant amb la màscara posada; la dona, atractiva, misteriosa i dependent duna força major. Un vilà, aparentment impossible de vèncer, i pirotècnia, molta pirotècnia.
Marc Webb aprofita la figura del superheroi que senfila per les parets però no sense abans transgredir la fórmula per modelar-lo a les pautes que regeixen el seu imaginari. El resultat de lequació? Bo, molt bo.
Per entendre aquesta interpretació analitzem què hi ha rere el darrer film del director. Webb es va dedicar a dirigir videoclips fins al 2009, quan va fer el seu debut a la gran pantalla amb el film (500) Days of Summer [(500) días juntos]: la entranyable història dun romanç emplaçat a Los Angeles entre dos joves amb gust per la música britànica dels Smiths, els films de la Nouvelle Vague i les excursions a Ikea. Tres anys després, el director torna a la cartellera amb The Amazing Spider-Man.
En aquesta nova versió de la història, lhome aranya és encarnat per Andrew Garfield; la dona, Emma Stone. No és casualitat que el director decidís optar per la parella de moda adolescent: els personatges, més joves i inexperts que en les versions anteriors, reflecteixen perfectament lestètica pop del film. Dels carrers transitats de Nova York als passadissos dinstitut; dels conflictes didentitat a les dificultats duna primera cita. Spider-Man ara és un jove geek, apassionat per la ciència, amb ulleres de pasta i amb un skateboard com a eina indispensable. La carrera del director com a creador de videoclips es veu reflectida, com es veia també en el seu darrer film, en determinats moments en què lacció se sincronitza amb peces de rock descafeïnat i la posada en escena es converteix en tota una coreografia.
És interessant veure com en aquesta versió prevalen les imatges en abundància i importància en què lheroi actua sense la seva màscara (val a remarcar lèpica escena en què aquest es treu la màscara per salvar un nen dun cotxe en flames) sobre aquelles en què actua amb la disfressa posada. El superheroi es converteix en un personatge proper, un gest dintimitat que fa prevaldre el diàleg per sobre dels efectes especials; una història damor per sobre duna lluita contra el vilà; un film sobre la innocència dels 17 anys per sobre duna pel·lícula corrent de superherois.
Marc Webb aprofita la figura del superheroi que senfila per les parets però no sense abans transgredir la fórmula per modelar-lo a les pautes que regeixen el seu imaginari. El resultat de lequació? Bo, molt bo.
Per entendre aquesta interpretació analitzem què hi ha rere el darrer film del director. Webb es va dedicar a dirigir videoclips fins al 2009, quan va fer el seu debut a la gran pantalla amb el film (500) Days of Summer [(500) días juntos]: la entranyable història dun romanç emplaçat a Los Angeles entre dos joves amb gust per la música britànica dels Smiths, els films de la Nouvelle Vague i les excursions a Ikea. Tres anys després, el director torna a la cartellera amb The Amazing Spider-Man.
En aquesta nova versió de la història, lhome aranya és encarnat per Andrew Garfield; la dona, Emma Stone. No és casualitat que el director decidís optar per la parella de moda adolescent: els personatges, més joves i inexperts que en les versions anteriors, reflecteixen perfectament lestètica pop del film. Dels carrers transitats de Nova York als passadissos dinstitut; dels conflictes didentitat a les dificultats duna primera cita. Spider-Man ara és un jove geek, apassionat per la ciència, amb ulleres de pasta i amb un skateboard com a eina indispensable. La carrera del director com a creador de videoclips es veu reflectida, com es veia també en el seu darrer film, en determinats moments en què lacció se sincronitza amb peces de rock descafeïnat i la posada en escena es converteix en tota una coreografia.
És interessant veure com en aquesta versió prevalen les imatges en abundància i importància en què lheroi actua sense la seva màscara (val a remarcar lèpica escena en què aquest es treu la màscara per salvar un nen dun cotxe en flames) sobre aquelles en què actua amb la disfressa posada. El superheroi es converteix en un personatge proper, un gest dintimitat que fa prevaldre el diàleg per sobre dels efectes especials; una història damor per sobre duna lluita contra el vilà; un film sobre la innocència dels 17 anys per sobre duna pel·lícula corrent de superherois.