De Moisès a Artur Manosostijeras
El govern dels millors era una rotunda carta de presentació, en la darrera campanya electoral del senyor Artur Mas, per foragitar de la cadira José Montilla. No calia ser cap politòleg per entendre el lema. Urgia fer fora els pitjors. Laventura del Tripartit 2, amb un desprestigi guanyat a pols durant set anys de desgovern, estava reclamant a crits un canvi en el pilotatge de la nau.
A la tercera va la vençuda i Artur Mas assolia el suport de bona part de la ciutadania catalana per guanyar la terra promesa de la plaça de Sant Jaume. Durant els set anys de travessia en el desert, el nou Moisès de CiU va expiar 26 anys de Pujolisme, de peix al cove, de pactes amb José María Aznar i de convertir la Generalitat en un masia de Casa Tarradellas.
Lany 2006 ja va intentar redimir-se dels pecats del pare Pujol, amb una anada al notari per solemnitzar un compromís davant del poble català: la fi dels compromisos amb el Partit Popular. Però el notari només va poder certificar linici del viacrucis del poble convergent; expulsats de la Generalitat des del 2003, els esperava encara un camí molt dur pel Sinaí de loposició. El panorama era desolador, gairebé de tragèdia grega. Com un modern Sísif, el senyor Mas havia estat a punt de dur la pedra al cim i, ai las, el roc shavia tornat a estimbar per segon cop en tres anys.
Fidels al relat bíblic, les penalitats del poble convergent van continuar. Lany 2007, una plaga electoral municipal, més letal que aquelles serpents verinoses de lÈxode, va delmar els fidels seguidors de Mas; es van quedar sense cotxes oficials i càrrecs de confiança, orfes de canongies, provincials, comarcals i locals. Semblava tot perdut i que els ossos daquells esparracats quedarien estesos a la Catalunya del Tripartit.
Tanmateix, la tenacitat de Mas va obrar un miracle i no van caldre 40 anys per posseir aquell país que regalima llet i mel. Ara bé, també és cert que la incompetència acreditada de Montilla, Saura, Nadal, Puigcercós, Maragall, Carod, Baltasar...va ser un autèntic mannà per resistir aquells set anys derm. Superant el mateix Moisès, Artur Mas creuava amb il·lusió les aigües del riu Jordà el novembre del 2007 i al capdavant dels seus incondicionals passava a governar la Terra Promesa, perdó, volia dir Catalunya.
La Bíblia està curulla dexemples de dirigents que van desvetllar grans esperances entre el poble escollit i van acabar traint lAliança establerta amb Déu. El conegut rei Salomó, fill del gran rei David, el creador de la nació dIsrael i paradigma de la saviesa, va tardar molts i molts anys a malmetre el dipòsit de confiança rebut. Segons sembla, a les seves velleses es va deixar portar per les concubines al pecat de la idolatria.
Malauradament, no han calgut set anys per comprovar com el compromís del govern dels millors era menys fiable que els històrics juraments bíblics de fidelitat als deu manaments de la Llei. Des del fals títol universitari de la senyora Joana Ortega, vicepresidenta del senyor Mas, passant pel sainet de les nòmines als funcionaris el passat Nadal (ara cobreu, ara no cobreu, ara torneu a cobrar); prosseguint amb un festeig amb la senyora Alicia Sánchez Camacho (i sense notari pel mig); traient limpost de successions a uns quants rics per després tancar pavellons hospitalaris i deteriorar la sanitat pública; massificant lescola pública a 35 alumnes a secundària alhora que somple la boca amb millorar la qualitat; fent la puta i la Ramoneta durant la campanya de les generals i després regalar al poble sobirà amb laugment de taxes universitàries i el popular euro per recepta mèdica; elaborant un discurs abrandat sobre lexcel·lència o la cultura de lesforç per acabar perdent el cul per convertir Catalunya en una paròdia de Las Vegas.
Hom començava larticle comparant el president de la Generalitat amb el gran profeta del poble jueu. Després dun any i mig, retallant a tort i a dret, i castigant tan sols les classes treballadores del país, el Moisès de Cecil B. DeMille li va molt gran. Li escau molt més fer una paròdia patètica del màgic film de Tim Burton: Artur Manostijeras.
A la tercera va la vençuda i Artur Mas assolia el suport de bona part de la ciutadania catalana per guanyar la terra promesa de la plaça de Sant Jaume. Durant els set anys de travessia en el desert, el nou Moisès de CiU va expiar 26 anys de Pujolisme, de peix al cove, de pactes amb José María Aznar i de convertir la Generalitat en un masia de Casa Tarradellas.
Lany 2006 ja va intentar redimir-se dels pecats del pare Pujol, amb una anada al notari per solemnitzar un compromís davant del poble català: la fi dels compromisos amb el Partit Popular. Però el notari només va poder certificar linici del viacrucis del poble convergent; expulsats de la Generalitat des del 2003, els esperava encara un camí molt dur pel Sinaí de loposició. El panorama era desolador, gairebé de tragèdia grega. Com un modern Sísif, el senyor Mas havia estat a punt de dur la pedra al cim i, ai las, el roc shavia tornat a estimbar per segon cop en tres anys.
Fidels al relat bíblic, les penalitats del poble convergent van continuar. Lany 2007, una plaga electoral municipal, més letal que aquelles serpents verinoses de lÈxode, va delmar els fidels seguidors de Mas; es van quedar sense cotxes oficials i càrrecs de confiança, orfes de canongies, provincials, comarcals i locals. Semblava tot perdut i que els ossos daquells esparracats quedarien estesos a la Catalunya del Tripartit.
Tanmateix, la tenacitat de Mas va obrar un miracle i no van caldre 40 anys per posseir aquell país que regalima llet i mel. Ara bé, també és cert que la incompetència acreditada de Montilla, Saura, Nadal, Puigcercós, Maragall, Carod, Baltasar...va ser un autèntic mannà per resistir aquells set anys derm. Superant el mateix Moisès, Artur Mas creuava amb il·lusió les aigües del riu Jordà el novembre del 2007 i al capdavant dels seus incondicionals passava a governar la Terra Promesa, perdó, volia dir Catalunya.
La Bíblia està curulla dexemples de dirigents que van desvetllar grans esperances entre el poble escollit i van acabar traint lAliança establerta amb Déu. El conegut rei Salomó, fill del gran rei David, el creador de la nació dIsrael i paradigma de la saviesa, va tardar molts i molts anys a malmetre el dipòsit de confiança rebut. Segons sembla, a les seves velleses es va deixar portar per les concubines al pecat de la idolatria.
Malauradament, no han calgut set anys per comprovar com el compromís del govern dels millors era menys fiable que els històrics juraments bíblics de fidelitat als deu manaments de la Llei. Des del fals títol universitari de la senyora Joana Ortega, vicepresidenta del senyor Mas, passant pel sainet de les nòmines als funcionaris el passat Nadal (ara cobreu, ara no cobreu, ara torneu a cobrar); prosseguint amb un festeig amb la senyora Alicia Sánchez Camacho (i sense notari pel mig); traient limpost de successions a uns quants rics per després tancar pavellons hospitalaris i deteriorar la sanitat pública; massificant lescola pública a 35 alumnes a secundària alhora que somple la boca amb millorar la qualitat; fent la puta i la Ramoneta durant la campanya de les generals i després regalar al poble sobirà amb laugment de taxes universitàries i el popular euro per recepta mèdica; elaborant un discurs abrandat sobre lexcel·lència o la cultura de lesforç per acabar perdent el cul per convertir Catalunya en una paròdia de Las Vegas.
Hom començava larticle comparant el president de la Generalitat amb el gran profeta del poble jueu. Després dun any i mig, retallant a tort i a dret, i castigant tan sols les classes treballadores del país, el Moisès de Cecil B. DeMille li va molt gran. Li escau molt més fer una paròdia patètica del màgic film de Tim Burton: Artur Manostijeras.