Moonrise Kingdom, una faula de colors saturats
Sovint, en el cinema, saplica el terme de la transparència quan tot limaginari que es desenvolupa rere la pantalla plans, aspectes formals, posada en escena, treball interpretatiu... es combina de tal manera que lespectador soblida del mitjà en si. A grans trets, és com quan ens sembla que estem veient una pel·lícula a través duna finestra: cada escena flueix després de lanterior, els actors es confonen amb els personatges. En ocasions, la transparència es trenca de manera intencionada: lescapisme desapareix.
Aquest és el cas de Moonrise Kingdom, presentada al festival de Canes daquest any i posada en cartellera el mes passat. Wes Anderson dirigeix un film en què tots els decorats semblen extrets duna caixa de joguines; tots els personatges, titelles mogudes per fils invisibles, i tots els plans i posada en escena pautats per un autòmat de corda. Largument es remunta a una mena dUtopia situada en una illa de Nova Anglaterra. Dos nens de dotze anys, Sam i Suzy, viuran, en el transcurs dels 90 minuts del film, una peculiar història damor. El seu comportament sembla regit per la regla del viu cada dia com si fos lúltim o, en el seu cas, com si es tractés del primer: dues mirades innocents contemplen, per primera vegada, les portes del món adult. Un primer petó, un ball a la costa o unes maldestres mostres dafecte per correspondència. A laltra cara de la moneda, un parell de generacions més amunt, Bruce Willis, Bill Murray o Frances McDormand demostrant que, en les relacions de parella, lexperiència no sempre és sinònim de saviesa. La música dAlexandre Desplat és lúltim ingredient imprescindible per compactar la trama daquest relat ambientat als 60, una època incerta prèvia a les grans revolucions culturals.
Aquest trencament dràstic de la transparència dificulta la tasca de catalogar la pel·lícula: còmica i dramàtica, un conte fictici o una història verídica, surrealista... Però confecciona tot un imaginari de caràcters màgics i colors saturats que atrapen el púbic. La pel·lícula ens recorda constantment la nostra posició com a espectadors fora de la trama i és possiblement això el que fa que ens sembli més atractiva, més hipnòtica i, en resum, més bonica.
Aquest és el cas de Moonrise Kingdom, presentada al festival de Canes daquest any i posada en cartellera el mes passat. Wes Anderson dirigeix un film en què tots els decorats semblen extrets duna caixa de joguines; tots els personatges, titelles mogudes per fils invisibles, i tots els plans i posada en escena pautats per un autòmat de corda. Largument es remunta a una mena dUtopia situada en una illa de Nova Anglaterra. Dos nens de dotze anys, Sam i Suzy, viuran, en el transcurs dels 90 minuts del film, una peculiar història damor. El seu comportament sembla regit per la regla del viu cada dia com si fos lúltim o, en el seu cas, com si es tractés del primer: dues mirades innocents contemplen, per primera vegada, les portes del món adult. Un primer petó, un ball a la costa o unes maldestres mostres dafecte per correspondència. A laltra cara de la moneda, un parell de generacions més amunt, Bruce Willis, Bill Murray o Frances McDormand demostrant que, en les relacions de parella, lexperiència no sempre és sinònim de saviesa. La música dAlexandre Desplat és lúltim ingredient imprescindible per compactar la trama daquest relat ambientat als 60, una època incerta prèvia a les grans revolucions culturals.
Aquest trencament dràstic de la transparència dificulta la tasca de catalogar la pel·lícula: còmica i dramàtica, un conte fictici o una història verídica, surrealista... Però confecciona tot un imaginari de caràcters màgics i colors saturats que atrapen el púbic. La pel·lícula ens recorda constantment la nostra posició com a espectadors fora de la trama i és possiblement això el que fa que ens sembli més atractiva, més hipnòtica i, en resum, més bonica.