Quan el Titanic senfonsa davant els teus nassos
Aquest darrer mes hem tingut en cartellera el retorn dun clàssic: Titanic, de James Cameron; ara bé, ha tornat en tres dimensions, un canvi prou significatiu. He dadmetre que no em va agradar. Tampoc em va decebre. El film segueix sent el mateix: llarg, èpic i amb un final que fa posar la pell de gallina. Ara bé, lefecte de tridimensionalitat deixa molt que desitjar (bàsicament per la impossibilitat daportar el volum corresponent a formes amb contorns poc definits a causa de la profunditat de camp) i no afegeix cap valor estètic extra a lobra. Tant és així que fins i tot els crèdits shan mantingut igual que a la primera versió. Em sembla interessant la idea de recuperar els clàssics i tornar-los a posar en cartellera, però per què en 3D?
Actualment el cinema en tres dimensions sutilitza com a reclam de públic en un moment de crisi, estratègia prou curiosa considerant que no és la primera vegada que es posa en pràctica. Al voltant dels anys 50, el naixement de la televisió va perjudicar greument el sector cinematogràfic. Els espectadors no entenien per què calia sortir de casa per veure un film si es podia fer el mateix des de la sala destar. Per combatre aquest problema van néixer nous formats i gèneres cinematogràfics (que només es podien gaudir plenament en pantalles grans); també noves tècniques, entre elles, el 3D, que ja havia tingut les primeres mostres a principis dels anys 20. Un dels films més aclamats va ser Bwana Devil, dArch Oboler. El seu cartell es defensava amb el lema Un lleó a la teva falda, una amant als teus braços!. Cinquanta anys després, el Titanic senfonsa davant els nostres nassos.
El 3D sinstal·la al cinema com una resposta més a la necessitat de perfeccionar el producte de tal manera que sigui tan fidel com sigui possible a la manera amb què els espectadors percebem la realitat. Aquesta innovació no seria possible, és clar, sense lavenç de la tècnica, però ha fet falta un incentiu socioeconòmic perquè es tornés a posar en pràctica. El mateix va passar amb el color i amb els formats panoràmics de pantalla.
Fa cinquanta anys aquesta nova manera de fer i veure cinema va desaparèixer, fet que inevitablement ens incita a preguntar... què passarà amb aquest auge actual de les tres dimensions? Bé, es pot acabar instaurant com un recurs més del llenguatge cinematogràfic o es pot tractar, senzillament, duna moda passatgera.
Actualment el cinema en tres dimensions sutilitza com a reclam de públic en un moment de crisi, estratègia prou curiosa considerant que no és la primera vegada que es posa en pràctica. Al voltant dels anys 50, el naixement de la televisió va perjudicar greument el sector cinematogràfic. Els espectadors no entenien per què calia sortir de casa per veure un film si es podia fer el mateix des de la sala destar. Per combatre aquest problema van néixer nous formats i gèneres cinematogràfics (que només es podien gaudir plenament en pantalles grans); també noves tècniques, entre elles, el 3D, que ja havia tingut les primeres mostres a principis dels anys 20. Un dels films més aclamats va ser Bwana Devil, dArch Oboler. El seu cartell es defensava amb el lema Un lleó a la teva falda, una amant als teus braços!. Cinquanta anys després, el Titanic senfonsa davant els nostres nassos.
El 3D sinstal·la al cinema com una resposta més a la necessitat de perfeccionar el producte de tal manera que sigui tan fidel com sigui possible a la manera amb què els espectadors percebem la realitat. Aquesta innovació no seria possible, és clar, sense lavenç de la tècnica, però ha fet falta un incentiu socioeconòmic perquè es tornés a posar en pràctica. El mateix va passar amb el color i amb els formats panoràmics de pantalla.
Fa cinquanta anys aquesta nova manera de fer i veure cinema va desaparèixer, fet que inevitablement ens incita a preguntar... què passarà amb aquest auge actual de les tres dimensions? Bé, es pot acabar instaurant com un recurs més del llenguatge cinematogràfic o es pot tractar, senzillament, duna moda passatgera.