El còctel de la catifa vermella
Febrer ens ha deixat a la cartellera mediàtica el ressò de tots els premis de cinema que shan entregat al llarg del mes: el dia 6 els premis de lAcadèmia del Cinema Català, els Gaudí; el 12 els BAFTA, els premis de cinema de lAcadèmia Britànica; el 19 els Goya i el 26 els Oscars, els premis de lAcadèmia Americana. Els títols dels films guardonats han omplert les pàgines de lagenda mediàtica juntament i en ocasions, en més mesura amb les gales que acompanyen lentrega: les celebritats, els discursos, la catifa vermella.
Algunes delles destaquen per moments anecdòtics; parlem per exemple de la sabata que lactor britànic Colin Firth va posar al peu de Meryl Streep després que aquesta el perdés en recollir el BAFTA al millor paper femení al film The Iron Lady.
Altres destaquen pel seu caràcter polèmic. Parlem, és clar, de la gala dels Gaudí. La Junta del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya va presentar un manifest de rebuig a lAcadèmia de Cinema Català denunciant un tracte ofensiu al director de Pa negre, Agustí Villaronga. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell va manifestar davant de Joel Joan, el president de lAcadèmia, el seu disgust amb la gala: no va ser un exercici dautoestima de tots plegats a favor del cinema català, no em va agradar gens, gens, gens; crítiques força previsibles després que el presentador, Xavi Mira, comparés la popularitat del polític amb la dun cavall de cartolina. També a les xarxes socials es podia llegir el sentiment de vergonya aliena que manifestaven els espectadors. Lespectacle va incloure números musicals, sàtira política i interludis en què els presentadors sintroduïen als films nominats: la mateixa fórmula que es va veure a la gala dels Goya. Aquesta, en canvi, va ser rebuda duna manera molt més optimista. Ambdues, al mateix temps, fixant-se en el seu model a gran escala, els Oscars.
Tot plegat porta a preguntar-nos: quins són els ingredients ideals rere el còctel de la catifa vermella? Què garanteix lèxit de la gala? Potser la clau de tot plegat és que no existeixen tals pautes, no existeix tal recepta: no té sentit que la indústria cinematogràfica catalana intenti copiar el model dels Oscars quan ni disposem dun ventall tan ampli de films ni dun públic prou americanitzat. Potser en el fons tot plegat es tracta dadaptar aquests rituals dentrega de premis als valors culturals propis del país.
Algunes delles destaquen per moments anecdòtics; parlem per exemple de la sabata que lactor britànic Colin Firth va posar al peu de Meryl Streep després que aquesta el perdés en recollir el BAFTA al millor paper femení al film The Iron Lady.
Altres destaquen pel seu caràcter polèmic. Parlem, és clar, de la gala dels Gaudí. La Junta del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya va presentar un manifest de rebuig a lAcadèmia de Cinema Català denunciant un tracte ofensiu al director de Pa negre, Agustí Villaronga. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell va manifestar davant de Joel Joan, el president de lAcadèmia, el seu disgust amb la gala: no va ser un exercici dautoestima de tots plegats a favor del cinema català, no em va agradar gens, gens, gens; crítiques força previsibles després que el presentador, Xavi Mira, comparés la popularitat del polític amb la dun cavall de cartolina. També a les xarxes socials es podia llegir el sentiment de vergonya aliena que manifestaven els espectadors. Lespectacle va incloure números musicals, sàtira política i interludis en què els presentadors sintroduïen als films nominats: la mateixa fórmula que es va veure a la gala dels Goya. Aquesta, en canvi, va ser rebuda duna manera molt més optimista. Ambdues, al mateix temps, fixant-se en el seu model a gran escala, els Oscars.
Tot plegat porta a preguntar-nos: quins són els ingredients ideals rere el còctel de la catifa vermella? Què garanteix lèxit de la gala? Potser la clau de tot plegat és que no existeixen tals pautes, no existeix tal recepta: no té sentit que la indústria cinematogràfica catalana intenti copiar el model dels Oscars quan ni disposem dun ventall tan ampli de films ni dun públic prou americanitzat. Potser en el fons tot plegat es tracta dadaptar aquests rituals dentrega de premis als valors culturals propis del país.