Torna la calor, torna el blockbuster
Hi ha ciutats que diuen que val la pena visitar, almenys una vegada cada estació, perquè canvien al llarg de lany. La cartellera cinematogràfica, en certa manera, també és com una daquestes ciutats. Aquestes primeres setmanes de calor ens serveixen com a precedent del període de vacances destiu, moment en què el blockbuster, aquest producte americà destinat a devorar audiències, arriba als cinemes. Aquest darrer mes ja hem tingut a les pantalles dos exemplars daquesta espècie: Els Jocs de la Fam (The Hunger Games, de Gary Ross) i Els venjadors (The Avengers, de Joss Whedon). Si bé es tracta de dos films molt diferents, ambdós comparteixen una resposta massivament positiva per part del públic; possiblement molt per sobre del que la qualitat del film en si es mereix... o hem de reconsiderar-la en tant que els dos títols han estat capaços de seduir el públic adolescent?
The Hunger Games ens presenta Panem, el que en un altre temps va ser Amèrica del Nord, un estat submís a una dictadura que reprimeix el poble amb la celebració anual dels Jocs de la Fam: cada any, dos representants dels dotze diferents districtes en què sorganitza el territori són tancats en una contrautopia en què només un dels vint-i-quatre pot sobreviure. Els jocs són emesos per televisió a tot el territori: cada moviment es converteix en un gest televisat. Si bé les eines argumentals que empra el film no són més que trames reciclades, val a destacar lelecció del llenguatge emprat: una càmera en constant moviment, amb molt poca profunditat de camp, pròpia del gènere del documental, que ens apropa a langoixa i el caràcter antiheroic dels personatges.
Per altra banda, The Avengers compleixen amb eficàcia la missió de lheroi i, per tant, les expectatives de lespectador. El film no es permet cap mena de llicència quant a la trama pròpia dels superherois de Marvel: un conflicte que posa en perill la terra sencera ha de ser resolt i només hi ha algú capaç de fer-ho. En aquest cas el messies es dinamita; no nés un sinó que en són sis. Però el seu destí segueix sent igual de previsible, la qual cosa agrada al lector habitual dels còmics però decep lespectador estàndard.
Les dues pel·lícules deixen el públic amb un regust amarg: potser a causa de lintent de sobresaturar la trama de tensió, labsència dun clímax definit, la preparació del terreny per a les ja confirmades seqüeles... o lobsessió ambiciosa de ser el producte amb millor rebuda de la temporada.
The Hunger Games ens presenta Panem, el que en un altre temps va ser Amèrica del Nord, un estat submís a una dictadura que reprimeix el poble amb la celebració anual dels Jocs de la Fam: cada any, dos representants dels dotze diferents districtes en què sorganitza el territori són tancats en una contrautopia en què només un dels vint-i-quatre pot sobreviure. Els jocs són emesos per televisió a tot el territori: cada moviment es converteix en un gest televisat. Si bé les eines argumentals que empra el film no són més que trames reciclades, val a destacar lelecció del llenguatge emprat: una càmera en constant moviment, amb molt poca profunditat de camp, pròpia del gènere del documental, que ens apropa a langoixa i el caràcter antiheroic dels personatges.
Per altra banda, The Avengers compleixen amb eficàcia la missió de lheroi i, per tant, les expectatives de lespectador. El film no es permet cap mena de llicència quant a la trama pròpia dels superherois de Marvel: un conflicte que posa en perill la terra sencera ha de ser resolt i només hi ha algú capaç de fer-ho. En aquest cas el messies es dinamita; no nés un sinó que en són sis. Però el seu destí segueix sent igual de previsible, la qual cosa agrada al lector habitual dels còmics però decep lespectador estàndard.
Les dues pel·lícules deixen el públic amb un regust amarg: potser a causa de lintent de sobresaturar la trama de tensió, labsència dun clímax definit, la preparació del terreny per a les ja confirmades seqüeles... o lobsessió ambiciosa de ser el producte amb millor rebuda de la temporada.