Montesquieu i la justícia espanyola
En els temps de la Il·lustració, Charles de Secondat, el baró de Montesquieu, va elaborar la doctrina dels tres poders en lassaig De lesprit des lois (1748). Ell admirava el model constitucional anglès, una raresa política a lEuropa de lAntic Règim i de lombra del rei Sol. Lagosarat pensador (el seu llibre va ser perseguit per la Inquisició) considerava que el poder legislatiu, executiu i judicial de lEstat havien destar separats: parlament, govern i tribunals; només amb aquest equilibri es podia evitar labús de poder. Alhora, es remarcava la necessària independència del poder judicial respecte dels dos altres grans poders polítics.
Avui qualsevol estudiant de batxillerat, mitjanament espavilat, sap que la divisió dels poders és una baula fonamental dels estats de dret i que la garantia de les llibertats públiques és gaudir duns tribunals no supeditats al govern de torn. Sense independència dels jutges, el poder cau en larbitrarietat.
Lany 1985, amb un PSOE de majoria absolutíssima, Alfonso Guerra, la mà dreta de Felipe González, va dir que Montesquieu havia mort. Llavors, des de loposició, es van fer grans escarafalls, com unes virginals vestals greument ofeses amb els estirabots del germà de Juan Guerra; curiosament, quan aquests de la dreta han gaudit del poder, simplement han continuant convertint la independència de la justícia en un oxímoron. Des dels temps de la polèmica sentència del Tribunal Constitucional sobre Rumasa, amb el vot del president salvant la legalitat de lexpropiació, sha vist com tots els governs frisen per tenir uns magistrats servils amb el poder. Per alguns analistes crítics, la justícia espanyola encara ha de fer la Transició i està plena de tics franquistes. Per altres, les vergonyoses maniobres del dos partits majoritaris per controlar els grans òrgans judicials és una cosa poc exemplar i està molt lluny de la pretesa independència del sistema judicial.
La sentència del Tribunal Constitucional retallant lEstatut de lany 2006, rifant-se de la voluntat sobirana dels catalans, el Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats, ja va palesar la manera tan particular dentendre la separació dels poders en el Regne dEspanya. La recent condemna del Tribunal Suprem a Baltasar Garzón per les escoltes del cas Gürtel ha provocat una considerable reacció destupor i indignació més enllà dels Pirineus. Malgrat els errors del personatge a lhora dinstruir les causes, costa entendre lacarnissament dels magistrats del Suprem amb un jutge que ha volgut investigar els crims del règim de Franco i les corrupteles dels grans partits. El súmmum dels despropòsits és veure el senyor Camps considerat no culpable per un tribunal. Això sí, amb unes proves que farien fondre Perry Mason.
Altrament, també en aquell any de 1985, unes altres declaracions van resultar molt premonitòries. Pedro Pacheco, alcalde de Jerez, havia perseguit les construccions sense llicència, que eren una plaga. Quan lAudiència de Cadis li va ordenar paralitzar lenderrocament de la vivenda de Bertín Osborne, va deixar anar allò de el clamor hoy en Jerez es que la justicia es un cachondeo.
Charles de Secondat, a banda de gran teòric del pensament polític, va ser un incansable viatger i va conèixer de primera mà diversitat de costums i institucions; va visitar Àustria, Hongria, Itàlia i Anglaterra. Si, amb el permís de Guerra, tingués loportunitat de visitar lEspanya constitucional i democràtica del segle xxi, constataria com la separació dels tres poders esdevé encara un cachondeo.
Il·lustració: Dani Uzquiano
Avui qualsevol estudiant de batxillerat, mitjanament espavilat, sap que la divisió dels poders és una baula fonamental dels estats de dret i que la garantia de les llibertats públiques és gaudir duns tribunals no supeditats al govern de torn. Sense independència dels jutges, el poder cau en larbitrarietat.
Lany 1985, amb un PSOE de majoria absolutíssima, Alfonso Guerra, la mà dreta de Felipe González, va dir que Montesquieu havia mort. Llavors, des de loposició, es van fer grans escarafalls, com unes virginals vestals greument ofeses amb els estirabots del germà de Juan Guerra; curiosament, quan aquests de la dreta han gaudit del poder, simplement han continuant convertint la independència de la justícia en un oxímoron. Des dels temps de la polèmica sentència del Tribunal Constitucional sobre Rumasa, amb el vot del president salvant la legalitat de lexpropiació, sha vist com tots els governs frisen per tenir uns magistrats servils amb el poder. Per alguns analistes crítics, la justícia espanyola encara ha de fer la Transició i està plena de tics franquistes. Per altres, les vergonyoses maniobres del dos partits majoritaris per controlar els grans òrgans judicials és una cosa poc exemplar i està molt lluny de la pretesa independència del sistema judicial.
La sentència del Tribunal Constitucional retallant lEstatut de lany 2006, rifant-se de la voluntat sobirana dels catalans, el Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats, ja va palesar la manera tan particular dentendre la separació dels poders en el Regne dEspanya. La recent condemna del Tribunal Suprem a Baltasar Garzón per les escoltes del cas Gürtel ha provocat una considerable reacció destupor i indignació més enllà dels Pirineus. Malgrat els errors del personatge a lhora dinstruir les causes, costa entendre lacarnissament dels magistrats del Suprem amb un jutge que ha volgut investigar els crims del règim de Franco i les corrupteles dels grans partits. El súmmum dels despropòsits és veure el senyor Camps considerat no culpable per un tribunal. Això sí, amb unes proves que farien fondre Perry Mason.
Altrament, també en aquell any de 1985, unes altres declaracions van resultar molt premonitòries. Pedro Pacheco, alcalde de Jerez, havia perseguit les construccions sense llicència, que eren una plaga. Quan lAudiència de Cadis li va ordenar paralitzar lenderrocament de la vivenda de Bertín Osborne, va deixar anar allò de el clamor hoy en Jerez es que la justicia es un cachondeo.
Charles de Secondat, a banda de gran teòric del pensament polític, va ser un incansable viatger i va conèixer de primera mà diversitat de costums i institucions; va visitar Àustria, Hongria, Itàlia i Anglaterra. Si, amb el permís de Guerra, tingués loportunitat de visitar lEspanya constitucional i democràtica del segle xxi, constataria com la separació dels tres poders esdevé encara un cachondeo.
Il·lustració: Dani Uzquiano