Sobreposar-nos
El professor dinstitut Xavier Díez explicava fa uns mesos al seu bloc (http://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez) com Ucraïna va passar de la perestroika a un capitalisme salvatge davant de la passivitat de la societat, que no va saber reaccionar. Els treballadors públics van passar de retallades de sous, a incobraments durant mesos i finalment a la desaparició de tota mena de serveis, i també es van efectuar privatitzacions massives. Els ucraïnesos no van saber respondre, molts van emigrar a altres països on els oferien millors expectatives de futur, mentre el país queia en mans de grups econòmics vinculats a la màfia que es van encarregar de podrir el feble sistema democràtic. Em sembla un bon avís. Cal ser conscient del moment que vivim, però sense caure en la depressió col·lectiva, crec que és el repte que tenim com a societat. Tampoc és vàlida la inacció i el semenfotisme davant duna realitat que cada dia resulta més aplastant. Si ens quedem a casa, si no reaccionem i no mostrem la nostra disconformitat, aleshores sí que ho faran igualment. Si volem podem consultar les cartes del tarot o loracle de Delfos, però la resposta la tenim en nosaltres mateixos. Tan difícil com que la nostra economia pugui sortir daquest forat on estem immersos és que com a societat sapiguem sobreposar-nos. Vivim una allau de males notícies i, tal com apunten els experts, això serà llarg i el pitjor encara està per arribar. Desmantellament del sistema públic, retallades socials, crisi del sistema judicial, de la democràcia...
Sense minimitzar la situació que vivim, a tres quartes parts del planeta ja els agradaria tenir la crisi que tenim nosaltres. Hi ha països com lArgentina que, malauradament per ells, ens donen una lliçó històrica de com es pot sobreviure a un enfonsament del país. El poble sirià, ja voldria tenir una de les democràcies i un sistema judicial de menys qualitat de la UE com el que tenim. Aquestes afirmacions no shan de confondre amb el conformisme, és un exercici de supervivència col·lectiva. Sempre hem desperar el màxim, hem de reclamar el grau més alt. I contràriament al que ens volen fer creure, hem de reclamar sentit comú: retallar prestacions socials i enviar a latur treballadors públics no fa funcionar leconomia, perquè simplement el consum es veu afectat. Rescatar bancs on directius ineptes tenen els sous limitats a 600.000 euros anuals és tan absurd com prendre mesures liberalitzadores per tranquil·litzar els mercats. El capitalisme financer no segueix cap lògica, és tot el contrari dels principis democràtics que haurien de ser principi i final a lhora de prendre decisions. Mentrestant els islandesos aquest 2011 han viscut un creixement del 2,9% del PIB i seguirà creixent els dos propers anys, per contra la zona euro augmentarà un trist 0,2% aquest 2012. A Islàndia la majoria de bancs estan sota control de lEstat, i banquers i polítics avariciosos fan cua al banc dels acusats. No com aquí. Islàndia té poca població, lequivalent al Camp de Tarragona, però allí la població ha aconseguit sobreposar-se a la crisi. Segurament veurem més cops de porra i més males notícies, però no hem de tirar la tovallola. Per començar ens en riurem dells. Perquè ser conscients no va renyit amb la nostra felicitat.
Sense minimitzar la situació que vivim, a tres quartes parts del planeta ja els agradaria tenir la crisi que tenim nosaltres. Hi ha països com lArgentina que, malauradament per ells, ens donen una lliçó històrica de com es pot sobreviure a un enfonsament del país. El poble sirià, ja voldria tenir una de les democràcies i un sistema judicial de menys qualitat de la UE com el que tenim. Aquestes afirmacions no shan de confondre amb el conformisme, és un exercici de supervivència col·lectiva. Sempre hem desperar el màxim, hem de reclamar el grau més alt. I contràriament al que ens volen fer creure, hem de reclamar sentit comú: retallar prestacions socials i enviar a latur treballadors públics no fa funcionar leconomia, perquè simplement el consum es veu afectat. Rescatar bancs on directius ineptes tenen els sous limitats a 600.000 euros anuals és tan absurd com prendre mesures liberalitzadores per tranquil·litzar els mercats. El capitalisme financer no segueix cap lògica, és tot el contrari dels principis democràtics que haurien de ser principi i final a lhora de prendre decisions. Mentrestant els islandesos aquest 2011 han viscut un creixement del 2,9% del PIB i seguirà creixent els dos propers anys, per contra la zona euro augmentarà un trist 0,2% aquest 2012. A Islàndia la majoria de bancs estan sota control de lEstat, i banquers i polítics avariciosos fan cua al banc dels acusats. No com aquí. Islàndia té poca població, lequivalent al Camp de Tarragona, però allí la població ha aconseguit sobreposar-se a la crisi. Segurament veurem més cops de porra i més males notícies, però no hem de tirar la tovallola. Per començar ens en riurem dells. Perquè ser conscients no va renyit amb la nostra felicitat.